Ves al contingut principal

Sense ràdio al cotxe (Escrit de l'Anna Collado)

Independència, Dos de maig, Cartagena, Castillejos, Padilla, Lepant, Marina, Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, pg. de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruc, Roger de Llúria, Pau Clarís, pg. de Gràcia, rbla. Catalunya, Balmes, Enric Granados, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel, Comte d’Urgell, Comte Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí i Llançà.

33 carrers, de nord a sud, carrers que van de mar a muntanya, carrers de l’Eixample, de Barcelona, és clar, també coneguda com Can Fanga pels de Girona i amb altres noms pels d’altres parts. 100 metres cada illa, en total 3.300 metres d’edificis, a banda i banda de cadascun dels carrers que els travessen en perpendicular. Moltes porteries per illa i molts pisos per porteria. Molta gent.

També molts cotxes que van de banda a banda de plaça Espanya a Meridiana, tot el dia i tota la nit, sense parar mai. Mai. Cada dia travesso 24 d’aquests 33 carrers. Al matí per Aragó, a la tarda, depèn del trànsit, de vegades tinc la sensació que aniré més ràpid per Gran Via, d’altres estic convençuda que Consell de Cent és millor. El que tinc clar és que per València mai dels mais. Al matí, per Aragó, tinc molt ben estudiat per quin carril haig d’anar en cada moment: d’Independència a Marina pel de l’esquerra; de Marina a Pau Clarís pel del mig; de Pau Clarís a Balmes pel segon comptant des de l’esquerra, i, finalment, de Balmes a Muntaner un altre cop pel de l’esquerra. Tinc el convenciment que és la millor alternativa.

Aquests dies, com que tinc espatllada la ràdio del cotxe, per distreure’m m’he entretingut a memoritzar els carrers. Me n’he adonat que els sabia a trossos. Ara me’ls sé tots, però no sé per quant de temps. Alguns dies, si no tinc ganes de pensar en altres coses, entretinc el meu cervell en enunciar els carrers a mida que els vaig passant. Tampoc sé quant de temps em durarà aquesta afició, segurament poc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.