Ves al contingut principal

Nabil Shaban, Article Diari de Girona, 15 de novembre de 2006

El dissabte 11 de novembre a la nit dins de la “Noche Temàtica”, emès per la segona cadena de TVE van passar un documental que es deia: Hijos de la Madre Tierra, que explica les experiències personals –i molt dures- de quatre persones afectades de malformacions físiques. Fet per la BBC, i relatat per un afectat que és actor, ens dibuixa el sentit de la vida i la percepció de les coses rutinàries de la gent que viu en aquestes circumstàncies. Tota una lliçó que impressiona, fins i tot als que som del gremi.

El narrador, un magnífic Nabil Shaban, comença el reportatge en un espai rodejat d’escultures que pretenen ser la perfecció de l’home i a continuació ens diu que no n’hi ha cap de sencera. Amb una certa rapidesa fa un repàs sobre el tractament que han tingut la gent que té problemes físics al llarg de la història, sense oblidar-se dels menyspreus i exterminis que han estat sotmesos. El règim nazi, per exemple, no només van fer desaparèixer milers d’individus amb minusvalia, sinó que abans van ser sotmesos a proves mèdiques i experiments delirants. És estrany que quan parlem dels que van perdre la guerra, les guerres, mai mencionem el que realment va passar amb la gent amb problemes físics i d’altra mena. També és veritat que no en queden testimonis, situació que ens diferencia clarament de molts altres supervivents.

Nabil Shaban ens dóna una lliçó molt dura sobre el camí de la perfecció que busca la nostra civilització i ens fa un recordatori de que aquells que s’hi apropen amb els mètodes coneguts i utilitzats fatxament, fracassen. La perfecció no és possible sense la imperfecció. Un no pot viure sense ser-hi. Cal néixer per viure i per saber-ne; i no dic res més perquè em penso que el tema té un punt de complicació moral. Les coses de les ètiques i les estètiques comencen a ser una mica difícils, i jo tampoc sóc ningú per administrar aquestes qüestions.

La resta de personatges del documental també són molt durs, i molt interessants i no deixen indiferent. Parlen de sexe, de relacions personals i de les mirades de la gent. Em penso que la gent de MIFAS hauríem de convidar a en Nabil a donar un vol per Girona, aprofitant que tenim bona combinació amb Londres, i poder gaudir de la seva gran personalitat. Ha fet varies pel·lícules i també un llibre de poesia, a part de ser fundador d’una companyia de teatre, tot un crack en el seu àmbit.

A la mateixa nit del dissabte aquest, he llegit a no sé on, que en una cadena feien un programa fantàstic que provaven de parlar amb l’Encarna Sánchez a través d’una sessió d’espiritisme. He recordat que fa uns anys, quan jo vivia a Madrid, vaig estar en el seu programa de ràdio a la cadena COPE –d’això ja fa un temps- i després de dir-ne quatre de ben dites a la Matilde Fernández, que era ministra d’Afers Socials en aquell moment, recordo com la famosa locutora no va dir-nos ni hola ni adéu. No sé si fen espiritisme haurà canviat una mica els modals. Jo estava distret amb el documental aquest que us deia i que va deixar-me una mica fora de combat. Sento una gran admiració per la gent valenta, i també envejo als britànics en algunes coses, no cal dir que una d’elles és la BBC.

Comentaris

A peu coix ha dit…
Quim, un altre dia envia un correu.
M'hagués agradat veure'l
bonaventura-ayats ha dit…
Hola Nuria:

Aquest va ser un programa emès per la TV que no he tornat a veure, tot i haver-ho demanat (còpia, més informació, etc..) a TVE.

Quan no hi pensem, sortirà.
Ja ho veuràs. No vaig dir-te res, perquè no et coneixia ja veus que això és del 2006.
Cuidat molt!

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.