Ves al contingut principal

Reumes

El meu cotxe no acaba d’anar fi, té problemes estranys que fan que el ventilador s’engegui constantment com si el pobre vehicle hagués agafat un cop d’aire permanent. El meu mecànic –de tota la vida- l’ha tingut en observació un temps, i l’altre dia va trucar-me per dir-me que el cotxe té reuma, és a dir, el mateix que tinc jo. Va comentar-me que en realitat no era tant inusual, que això sol passar, que els cotxes acaben tenint el mateix que els seus conductors i per tant va demanar-me que per acabar de fer un diagnòstic encertat li fes arribar les últimes radiografies que tingués. També m’ha demanat que de tant en tant tiri antiinflamatoris al dipòsit, una pastilla cada 100 quilòmetres aproximadament –va dir-me- a veure que passa.

Després d’aquesta notícia vaig decidir dir-ho al meu metge de capçalera, més que tot perquè quan em faci les receptes tingui present que a partir d’ara el meu cotxe també en gasta. He trucat a la casa d’assegurances per demanar-los si dins de la pòlissa hi entren els medicaments per vehicles, però la noia que atenia el telèfon no va acabar d’entendre’m, tot i que la cosa en realitat no té cap complicació ni és massa anormal.

El meu reuma també és una causa desconeguda i n’estic parlant seriosament amb el meu mecànic perquè em penso que jo podria tenir alguna problemàtica que vingués indirectament del cotxe. M’ha receptat unes coses mecànicament molt estranyes però ara resulta que funcionen. Pel que fa al cotxe sembla que va una mica més fi, tot i que la direcció balla una mica, un petit problema d’artrosi, segurament.

Aquesta setmana la gent de MIFAS, juntament amb l’Institut Guttmann fem una jornada a Girona sobre la síndrome Postpolio que sembla ser que és una malaltia molt difícil d’entendre per alguns. La Consellera de Salut, Marina Geli vindrà a dir-hi la seva. Jo miraré d’explicar-li el que em passa a mi i també al meu cotxe, a veure que diu. Em fa por que no s’ho cregui i no puc embolicar-hi el meu mecànic i el metge de capçalera que prou feina tenen, i tots dos m’han demanat discreció. No sé com s’ho agafarà la Geli, fa de mal dir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.