Ves al contingut principal

No és això

Ahir a la nit va trucar-me un bon amic, molt emprenyat, perquè havia vist a un programa de “Cuatro” que es diu El Hormiguero, a una persona afectada de paràlisi cerebral que feia un speach per fer riure a la gent. L’hi vaig dir que no l’havia vist, però amb aquestes coses del youtube.com és fàcil fer-hi un cop d’ull de forma ràpida. El meu bon amic estava queixós de que la feina i la imatge que tant costa treballar se’n va en orris en un instant. No ho havia pensat així, però té tota la raó del món.

He vist que es tracta d’un xicot eixerit que explica en forma molt xistosa les seves anades i vingudes de la vida, les seves dificultats, per relacionar-se, per fer un tràmit qualsevol i ho passa tot per fer d’aquestes situacions un espectacle. El públic del plató l’hi costa molt de riure. En realitat és una combinació de la pena i de la gràcia que té l’amic Toño en explicar les coses. En aquetes situacions convé recórrer a visions que vagin més enllà de la que pugui tenir un mateix, donat que jo sóc afectat. La veïna de dalt m’ha donat un cop de gràcia aquest matí. M’ha dit; sí, l’he vist. Pobre noi, fa molta gràcia. I és aquí on jo penso que el personatge, el de la televisió, en realitat ens fa una petita demostració de la nostra màxima vulnerabilitat, misèria i pobresa. Admeto que hi ha opinions diverses, però determinats col·lectius no els agradaria gaire que un dels seus sortís fent un paper d'aquest tipus. De tota manera, i perquè no sigui dit, penjo el vídeo de youtube i si de cas que la gent hi digui la seva.


Comentaris

albert ha dit…
Reconec que al llegir aquesta crítica em va sorprendre. Tothom amb qui he parlat i ha vist al personatge creat per en Toño està encantat, o almenys és el que pensava fins que he llegit aquest blog. Així que he decidit buscar una mica per veure que en pensa la gent. He arribat a la conclusió que com a col•lectiu encara ens queda molt camí per recórrer, perquè s’ha creat força polèmica. Puc mig entendre que la gent de fora del col•lectiu critiqui pels prejudicis i per la ignorància dels temes que ens afecten, però que gent del nostre col•lectiu critiqui... deu ni do!
Fins ara només sortien dos tipus de coixos a la tele:
-Els Supercoixos : aquells que no necessiten ajuda de ningú i arriben a fer veritables bestieses com pujar a l’Everest amb les cames amputades, fer parapent amb cadira de rodes, fer travessies transatlàntiques sent cec, etc... gent admirable però normalment poc implicada amb el col•lectiu perquè consideren que no necessiten ajuda i menys d’altres coixos!!
-I els coixos que només surten plorant i fent llàstima perquè el món els planyi per la situació que estan. El dia que no quedi cap minusvàlid explotant el món de la pena crec que haurem fet un gran pas endavant.

Per això em sorprèn que es critiqui en Toño, un tiu que fa de guionista i moltes altres coses. Un dia decideix fer un pas endavant i fer sàtira dels problemes que es troben els minusvàlids, i tots ens posem les mans al cap. Que diríem si el mateix monòleg el fes un no minusvàlid? Llavors sí que ens hi tiraríem al coll.
En definitiva, jo no diré que en Toño és el millor pel sol fet de que sigui minusvàlid, hi ha dies que em fa més gràcia i altres que no tanta, aquests últims faig una cosa molt simple, canvio de canal. La tele ja ho té això, quan no t’agrada alguna cosa amb un sol clic pots canviar de programació.
Us deixo una adreça on hi ha un petit currículum d’en Toño, per poder conèixer-lo millor:
http://mimesacojea.blogspot.com/2007/11/too.html

En fi, no tinguem la pell tant fina, que nosaltres també fem conya del nostre col•lectiu, però que ho faci un altre, però que s’han pensat!!

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.