Ves al contingut principal

Putinejar, un nou verb

Quan vàrem anar a Rússia ara fa 20 anys vaig preguntar com estaven els minusvàlids en aquell país. Jo ja treballava al gremi de la disminució, com administratiu i em feia gràcia poder sentir una resposta agradable. Un representant de l’oficina nacional de turisme d’aquell moment, i excombatent durant la segona república amb un domini perfecte del castellà va dir-me; En la Unión Soviética no hay minusválidos. No sé per què, però vaig decidir no fer més preguntes estúpides. A vegades els somnis cauen quan t’hi presentes. Vàrem veure un país molt diferent del que realment pensàvem i tot això passava a l’any 1987 quan les línies d’aquell país eren immenses i la seva gent estava molt encuriosida en veure’ns, gent que camina malament o una mica com podia, aparcant a la plaça roja, enmig d’un Moscou que era el punt d’arribada d’una intrèpida aventura en cotxe. La sensació era de que allà hi passarien moltes coses, i en certa manera es començaven a moure els aires de llibertat que més endavant es van culminar.

Avui llegeixo per Internet que han detingut al excampió mundial d’escacs per anar a una manifestació, per protestar contra el president Putín. Allà aquestes coses passen sovint, i la veritat es que els seus governants han inventat un verb molt perillós i que el posen en marxa cada quan els convé. Putinejar. Ho putinegen tot, a la gent que s’oposa, als periodistes, als que pensen, a la gent que va en direcció contrària, i a tot allò que és mou i convé que estigui quiet. La llibertat sembla que té reixes a la porta i està sense finestres, ni sembla que l’aire pugui circular.

Ens hagués fet gràcia tornar-hi després de 10 anys d’haver fet el viatge. N’han passat 20 i encara ens fa mandra anar-hi. No sé què passaria si tornés a fer la mateixa pregunta. No caldrà. Em penso que la meva mandra, després de llegir aquestes notícies és indefinida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.