Ves al contingut principal

Israel, ja fa un any

Ara fa un any vaig fer un cop de cap, i sense gaires contemplacions vaig emprendre un viatge cap a Israel. La meva idea era veure un país que tenia moltes ganes d’anar-hi, que tenia pendent de viure’l en directe. L’agència de viatges em va recomanar no fer la sortida, però en tenia moltes ganes i la cosa va ser dita i feta.

Israel és un país que s’ha de veure. Tot el que visites té una certa familiaritat amb un mateix. Tot el que t’han explicat a la vida en algun moment o altra passa per allà. En aquell viatge vaig descobrir gent que no havia vist mai, molt interessant i també és probablement el lloc on les sensacions són especialment fortes. Les meves dues visites al Mur de les Lamentacions i la ciutat antiga de Jerusalem van fer que el viatge valgués la pena. Darrera d’aquelles pedres segurament hi ha la màquina que fa girar el món, no sé si és ben ve allà, però segur que està molt a prop.

Per documentar-me una mica vaig creure oportú endur-me un llibre de Josep Pla que és diu “Escales de Llevant” on s’hi troba “Israel 1957 Un reportatge”. Llegir-lo “in situ” és tot un aconteixament. En Pla descriu el país que va trobar-se quan ell va anar-hi ara fa 50 anys, però les essències hi són molt presents encara que hagin passat cinc dècades. Israel és un país que recomano, i si podeu llegir-hi Pla en directe és tota una experiència. No cal que el seguiu al peu de la lletra, però és un bon llibre que ajuda entendre les situacions i costums que en un viatge d’aquets poden ser complicades.

Més enllà de Jerusalem vàrem visitar també algunes poblacions més o menys conegudes del país. Vaig poder dormir en un Kibbutz i ens arribàrem a fer un cop d’ull a la frontera amb el Líban, amb les portes tancades. També vaig poder veure els murs que s’aixequen i que tard o d’hora acabaran caient. Els murs, sempre cauen, ho solen fer pel costat dels que edifiquen, tot i que allà no acabes de veure del tot bé qui són els autors de tantes tones de ciment.

En aquest viatge vaig descobrir gent magnífica, amb la qual mantinc contactes regulars. Aquests dies ens hem escrit per dir-nos que ja fa un any que estàvem a Israel, com si haguéssim de tornar-hi una estona d’aquestes. Anar en un lloc d’aquests és molt especial perquè hi veus coses que no es veuen. El record que deixa aquest país també és profund. Em penso que quedarà per sempre. Això m’han dit, i jo no dic pas que no.

Comentaris

Anònim ha dit…
querido amigo quim, como siempre recibir noticias tuyas nos trae hermosos recuerdos, mas aun cuando veo esa postal que elegiste.
un fuerte abrazo
silvia y dany

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…