Per acabar 2007

Per tirar endavant la llei de la dependència calen diners, i aquests, tal i com diu la llei han de venir de l’estat i també de la pròpia comunitat autònoma, és a dir, en aquest cas de l’administració catalana. L’altre dia la Consellera Capdevila va anunciar que pròximament 150 persones cobraran les prestacions de dependència. No va dir si això era el resultat d’algun sorteig, o eren les primeres que tenien dret després d’haver passat el barem que han posat en marxa. Potser van per ordre alfabètic. Qui tingui un cognom que comenci amb la Z ho té malament, si fos així, clar.

Llegeixo al Diari de Girona que a primers de gener de 2007 a Girona ciutat som 92.000 habitants i que a la província de Girona 706.185. Creixen molt Lloret de Mar i Blanes, això que en diem la Selva marítima. Ens estem convertint en una societat de serveis i els epicentres industrials perden pes i també gent.

A les notícies de TV Girona anuncien que a la primavera començaran una línia regular entre l’Aeroport de Girona i L’Havana. S’ha de reconèixer que l’any 2007 ha estat molt aeronàutic. Des de Girona es pot volar de forma regular a 60 destinacions europees i sembla que ara hi ha ganes d’anar més lluny. Estaria molt bé que la notícia es confirmés.

L’any 2008 tindrem eleccions i això encara ha de començar. Només m’agradaria que es procurés no utilitzar la gent discapacitada per dir coses que al final no són veritat. S’hauria d’anar una mica en compte amb els col·lectius vulnerables. Tenir-ho present com a mínim. També hi haurà eleccions presidencials americanes i jocs olímpics a Pequín. Pel que fa al temps puc aventurar-me a dir que aquest hivern farà molt fred i l’estiu tindrem molta calor. Lògicament només és una apreciació, merament reumàtica. Sempre he pensat que els que expliquen el temps pels mitjans de comunicació ens haurien de consultar, preguntar-nos què ens fa mal.

I per acabar l'any el govern anuncia que el salari mínim interprofessional quedarà pel 2008 en 600 euros mensuals i les pensions pujaran un 4,1 (la suma d’un 2 per cent més els endarreriments d’un 2,1). Llegeixo també que les principals despeses corrents pujaran molt més que els augments que se’ns proposen. Em penso que l’any 2008 serà complicat econòmicament. S’haurà d’anar veient.

En el gremi de la disminució física haurem d’afrontar alguns contratemps. La Confederació ECOM i les seves capçaleres tenim molta feina per davant, hem de resoldre alguns problemes greus i endèmics que en aquest col·lectiu s’haurien de superar, amb una mica d’imaginació, suposo.

I res més. Penjo un vídeo del programa "Polònia" de TV3, on s'hi veu el govern rebent una transferència aeroportuària. Per humor que no quedi. Que tingueu bon any.

Israel, ja fa un any

Ara fa un any vaig fer un cop de cap, i sense gaires contemplacions vaig emprendre un viatge cap a Israel. La meva idea era veure un país que tenia moltes ganes d’anar-hi, que tenia pendent de viure’l en directe. L’agència de viatges em va recomanar no fer la sortida, però en tenia moltes ganes i la cosa va ser dita i feta.

Israel és un país que s’ha de veure. Tot el que visites té una certa familiaritat amb un mateix. Tot el que t’han explicat a la vida en algun moment o altra passa per allà. En aquell viatge vaig descobrir gent que no havia vist mai, molt interessant i també és probablement el lloc on les sensacions són especialment fortes. Les meves dues visites al Mur de les Lamentacions i la ciutat antiga de Jerusalem van fer que el viatge valgués la pena. Darrera d’aquelles pedres segurament hi ha la màquina que fa girar el món, no sé si és ben ve allà, però segur que està molt a prop.

Per documentar-me una mica vaig creure oportú endur-me un llibre de Josep Pla que és diu “Escales de Llevant” on s’hi troba “Israel 1957 Un reportatge”. Llegir-lo “in situ” és tot un aconteixament. En Pla descriu el país que va trobar-se quan ell va anar-hi ara fa 50 anys, però les essències hi són molt presents encara que hagin passat cinc dècades. Israel és un país que recomano, i si podeu llegir-hi Pla en directe és tota una experiència. No cal que el seguiu al peu de la lletra, però és un bon llibre que ajuda entendre les situacions i costums que en un viatge d’aquets poden ser complicades.

Més enllà de Jerusalem vàrem visitar també algunes poblacions més o menys conegudes del país. Vaig poder dormir en un Kibbutz i ens arribàrem a fer un cop d’ull a la frontera amb el Líban, amb les portes tancades. També vaig poder veure els murs que s’aixequen i que tard o d’hora acabaran caient. Els murs, sempre cauen, ho solen fer pel costat dels que edifiquen, tot i que allà no acabes de veure del tot bé qui són els autors de tantes tones de ciment.

En aquest viatge vaig descobrir gent magnífica, amb la qual mantinc contactes regulars. Aquests dies ens hem escrit per dir-nos que ja fa un any que estàvem a Israel, com si haguéssim de tornar-hi una estona d’aquestes. Anar en un lloc d’aquests és molt especial perquè hi veus coses que no es veuen. El record que deixa aquest país també és profund. Em penso que quedarà per sempre. Això m’han dit, i jo no dic pas que no.

Missatge diferent

Les amigues, companyes i germanes Contreras de Puigcerdà m'han enviat un vídeo que està molt bé. El penjo en forma de felicitació de Nadal per no ser massa convencional. Que tingueu un bon dia.

Un pont per no tenir por.

Les darreres notícies que arriben del País Valencià són tristes. La tancada dels repetidors de TV3 suposen una barrera més, -n'hi ha moltes més- entre dos territoris que són germans, molt diferents però germans. La por d'uns i d'altres ens deixen a les fosques de la realitat, de la llibertat. Mal pas. S'haurà d'arreglar això. Si jo pogués, obriria ponts. Els ponts ajuden a travessar els rius i a superar la por. M'ha semblat que posar un vídeo de l'Ovidi Montllor és una manera d'obrir-ne un. Em penso que són imatges de 1985 i canta un tema que a mi m'agrada molt. "Perquè vull".

 

El Tercer sexe, tret del bloc de l'Anna Ma. Guillen

L'Anna Ma. Guillén estrena bloc. He fet un apartat de Blocaires de MIFAS perquè em sembla que sortirà més gent dient la seva. Ella s'estrena amb un escrit sobre el Tercer Sexe, i aquí el teniu. Més coses a la seva adreça: http://annaguillen.blogspot.com/

Quan una persona neix, una de les seves característiques principals, i en ocasions decisiva, és el seu sexe, ja sigui masculí o femení. El que ja no se sap és que quan perds l'ús de les cames i passes a ser usuari de cadira de rodes, pateixes un canvi de sexe instantani. Sense operacions, sense que consti al DNI i totalment gratuït, et converteixes en el sexe amb rodes.

Tot això que sembla una poca-soltada es pot comprovar a la majoria de locals que disposen de lavabo accessible. Les persones que anem en cadira de rodes hem perdut la nostra principal característica, la lesió -medul·lar o cerebral, s'ha endut la nostra mobilitat i el nostre sexe.

Una de les raons que hi ha per justificar l'existència d'aquest tercer servei, estic convençuda que és per utilitzar-ho com a magatzem on guardar els productes de neteja i d'altres materials, perquè, si no és així, quina podria ser la raó per no fer que el lavabo de dones sigui adaptat i el d'homes també? Només és qüestió d'amplada i de barres. Tant parlar d'integració i se'ns posa a part fins i tot per complir amb una necessitat bàsica. És una mica patètic que al segle XXI hàgim de reivindicar el sexe amb el qual vàrem néixer.

No perdre l'humor

Avui és teòricament el dia de la salut, i lògicament cal posar-hi una mica d'humor. He vist a youtube que en el programa de Polònia se'n riuen de la Ministra de Foment i de tot una mica. El penjo perquè em sembla que està molt bé. Si alguna cosa no hem de perdre en aquest país, és la ironia. També hi penjo una cosa d'en Bono i Raphael. Bona sort a tothom.

Pessebre mogut

L’any 2007 ha estat un any força mogut. Pel que fa al gremi de la disminució tancarem un període on sembla que tot plegat ha millorat molt, però la lletra petita, o una segona i bona lectura confirma una realitat ben contrària. La Llei de la Dependència suposa un avanç, però no pas per a la gent discapacitada física. S’haurà de veure que passa amb la nova Llei de Serveis Socials i a partir de gener podrem comprovar els efectes de les reformes de la Llei de la Seguretat Social. Tinc el convenciment que l’any 2008 les coses tendiran a calmar-se una mica, i podrem resseguir uns camins amb l’esperança de que siguin ben diferents. M’agradaria que fossin una mica millor. Costarà una mica, sobretot els primers mesos, fins que les eleccions de març hagin passat.

Aquest 2007 també ha estat un any d’emprenyades generalitzades. El país fa curt en les coses essencials. S’ha de fer una estirada i la gent no vol perdre el que ha costat tant d’aconseguir. He trobat una foto d’un pessebre vivent en que els seus personatges protestaven, tot i que ara mateix no sabria dir per què ho feien. No sé si són els de la MAT que aprofiten una escenificació nadalenca per protestar o algú que demana el traspàs de l’aeroport. No hi surt la ministra de Foment, no sé si la cosa és greu. En qualsevol cas, desitjo que tothom passi aquets dies com es pugui, a poder ser una mica bé, amb serenor, diguem-ne.

La fórmula gironina

L’Ajuntament de Girona ha estat el promotor d’un programa europeu EQUAL a través del qual s’han integrat unes 600 persones a la ciutat. Una eina que ha servit també per posar en escena a diverses entitats que treballen en el camp social. MIFAS una d’elles. Aquí s’hauria de parlar d’això que se’n diu “la fórmula gironina” i que consisteix en que tots treballem per a tots, amb la mateixa idea, amb el mateix esperit. Universitat, Sindicats, Patronals i moltes entitats de caràcter social que treballen, que treballem amb els col·lectius amb dificultats i una mica d’empenta per part de l’administració permeten resultats que valen la pena. Tot plegat ha costat –llegeixo al Diari de Girona- uns 1,28 milions d’Euros. Si ens donem la mà tots, els resultats són bons. L’Ajuntament i també la Diputació de Girona han impulsat unes eines i sembla que la gent d’aquí les hem aprofitades bé. Ahir i abans d’ahir van fe-se unes jornades per parlar-ne. Tothom està content i sembla que hauríem d’estirar la fórmula aquesta per afrontar el que vindrà i que en certa manera ja tenim aquí.

Chaplin

En el Caixa Forum fan una exposició sobre Charles Chaplin, en record als 30 anys de la seva mort. En una web de notícies hi veig penjada una fotografia de la pel·lícula “El Gran Dictador” feta a l’any 1940 i que era una crítica ferotge als règims feixistes d’Europa d’aquells anys. En un reportatge sobre Chaplin a la televisió ara fa uns mesos s’explicava que no les tenies totes quan la filmava i sembla ser que el mateix president F.D. Roosvelt va animar-lo a que tirés endavant el projecte. A la mateixa web de notícies també sortia ahir una fotografia d’en Castro que deia que un no pot eternitzar-se en el poder. Un cop de sinceritat i de sort pel poble cubà. El noi porta 48 anys en el càrrec. Penjo la foto d’en Chaplin perquè la pel·lícula és fantàstica, i de l'altre fumant puros ara no en tinc cap a mà. Quin món...

Xesco Boix, ja fa trenta anys.

La Pita m’ha passat un DVD que surten imatges d’un programa de televisió espanyola –circuït català- filmat a l’any 1977 o 1978, és a dir fa 30 anys, quan en Xesco Boix va visitar les Planes d’Hostoles. Érem molt petits. Sortim al pati de l’escola cantant cançons amb el Xesco i s’hi veu la meva escola, vella i atrotinada, però plena de vida. Això de les imatges de televisió de fa 30 anys són una mala passada, perquè un hi surt i a penes s’hi reconeix. En Xesco Boix va triar les Planes per fer gravar un programa que es va dir “Quitxalla”. Molt vagament –recordo- el sarau que va provocar-nos a l’escola la presència de càmeres de televisió i l’ambient festiu i lúdic que va suposar aquella visita. En Xesco Boix (Barcelona 1946 – Malgrat de Mar 1984) ja no és entre nosaltres, però la seva música i el seu esperit hi serà sempre. La gent de les Planes sabem qui és perquè va fer sortir el poble a la tele. Aquest Nadal passaré les imatges a les meves nebodes, a veure si aprenen alguna de les cançons que hi surten i també hi veuran a la seva mare que va ser menuda com elles són ara.

Inflació i calendaris

La inflació a les comarques de Girona és d’un 4,5 per cent. Quatre dècimes per sobre de l’estatal i tres de la catalana. Déu n’hi do. Fa algunes setmanes penjava en aquest bloc un comentari entorn als preus a Girona, i aquesta notícia confirma que viure aquí és més car que fer-ho en altres llocs. Les pensions pujaran un 2 per cent, tot i que s’hauran de pagar els endarreriments que corresponen al 2007. Això sí, la base de càlcul serà el 4,1 i no el 4,5. En resum, perdrem 4 dècimes pel camí. Les dades de novembre serveixen per establir les pujades de la majoria de les prestacions socials.

Per distreure el personal, veig que l’església catòlica fa un calendari on hi posa els capellans més “xics” i les hostesses de Ryanair desfilen amb biquini pels mesos de l’any 2008. Em penso que la gent de MIFAS i els d’ECOM hauríem de fer el mateix, llàstima que no hi haguem pensat abans. De l’any que ve no passa. Tindrem tot un any per decidir com hi sortim, si ho fem amb biquini o d’una altra manera. Recordo que fa dos o tres anys, els companys francesos de l’APF van fer-ne un on sortia gent discapacitada fent-se petons. Ja ho veurem, alguna cosa s’haurà de fer. Amb les noves lleis que han sortit, i amb els temps que corren caldrà despentinar-se una mica, procurarem no perdre les maneres, però no prometo res.

Tamariu Sur Mer...

L’home del temps va dir que a la Costa Brava i en els empordans bufaria el vent, de manera que quan vaig veure que el dia seria net i clar, vaig fugir cap a Tamariu a veure que s’hi veia. La tramuntana passava a prop. La mar estava molt arrissada, però una mica més enllà, un tros lluny i prudent.

No hi havia ningú. Tamariu reposava tota sencera. Només un noi a l’hora de dinar que buscava algun lloc que estigués obert. Va haver de marxar. Hi ha un restaurant però els dimarts tanquen. En agafar el camí de ronda, a resés de tramuntana hi havia també una dona entre les pedres, prenen el sol de final de tardor. Ella no va veure’m i jo no la vaig mirar. Tamariu Sur Mer.. A la tardor, quan s’acaba tot i tot està en repòs allà s’hi està bé. Només tres ànimes i no es troben, no calia. Hi havia silenci.

Coral Romput

El passat dimarts van invitar-me anar a teatre, en una sessió d’assaig final i al mateix temps convidada general a la gent que fa teatre a Girona. L’obra que vàrem veure era Coral Romput, una narració poètica de Vicent Andrés Estellés, dirigida per Joan Ollé. Per començar he de dir que de teatre no hi entenc res, tampoc conec massa, -n’havia llegit alguna cosa- l’obra de l’Estellés i per tant no sóc pas qui per donar una opinió del que vaig poder veure. Tot i perdre’m una mica va agradar-me. La posta en escena era molt en plan Ollé, un home que escolto a la ràdio, dins del Cafè de la República amb Joan Barril, els mateixos que també fan un programa al Canal 33 que és diu l'Illa del Tresor, on trenquen tots els esquemes de televisió convencional i dolenta que avui gaudim.

Quan estava esperant a la persona que m’havia dit que l’acompanyés, a la plaça del Ví de Girona, mirant l’aparador de la llibreria "les Voltes" va acostar-se l’Ollé, i vaig pensar que l'hi podia haver dit, t’escolto quasi cada dia a la ràdio. Però no vaig tenir temps. L’home anava donant voltes amunt i avall de la plaça, buscant cobertura i dient ... hola amor meu, ara et sento. L’Ollé, -ja ho diu en Barril a la ràdio- és una persona molt telefonadora, em penso, i camina molt de pressa, fa de mal seguir amb els meus bastons.

L’altra cosa que vaig descobrir és la renovació del teatre municipal de Girona. Repàs a l’accessibilitat. Aprovat. Un magnífic ascensor i uns lavabos adaptats correctament permetrà anar-hi sense patiments. També hi ha sortit un mur rústic, en “plan” Lamentacions que l’han polit i ha quedat la mar de bé, contrastant les coses noves de les antigues. L’Ollé va dir abans de començar que Girona és allà on els pots petits hi ha la bona confitura. Ell parlava de teatre. La dita molt dita, em va agradar.

La propaganda del Govern, a Polònia

Diari de Girona, Declaracions del President de MIFAS sobre la Llei de la Dependència.

Ahir al Diari de Girona hi vaig veure una notícia de MIFAS. Unes declaracions que el president de l'entitat va fer a la Cadena Ser i que el rotatiu gironí publicava pel seu interès. Penjo la notícia íntegrament.

DDEG, GIRONA. La Llei 39/2006 de 14 de desembre de 2006, de Promoción de la Autonomía personal y Atención a las personas en situación de dependencia, més coneguda com la llei de la dependència, va entrar en vigor l'1 de gener del 2007. Gairebé un any després, Minusvàlids Físics Associats (MIFAS), considerada l'entitat d´aquestes característiques amb més pes, denunciava ahir que ningú ha cobrat ni rebut cap dels serveis que la llei estableix. El president de MIFAS, Pere Tubert, va explicar en declaracions a la Cadena SER que l'organització està cursant dotze recursos contra aquesta norma. Es tracta de casos en què la persona pateix discapacitats molt severes i en canvi se li han reconegut dependències menors. L'objectiu de la llei és regular les condicions bàsiques de promoció de l'autonomia personal i l'atenció a les persones en situació de depenència mitjançant la creació del Sistema per a l'Autonomia i l'Atenció de la Dependència (SAAD), en què hi participen tant l´Estat, com les Comunitats Autònomes, com les administracions locals.

Pel que fa a Catalunya, Tubert va criticar ahir el retard en la implantació de la llei i també les campanyes de la Generalitat, que prometien que el 2007 uns 30.000 catalans es beneficiarien dels ajuts. De moment, no han arribat. També va denunciar que no s'estan duent a terme correctament les valoracions de la dependència. De fet, d'entre els 30 associats de MIFAS als quals ja s'ha fet aquest examen, una dotzena recorreran l'expedient, segons va dir Tubert. El president de l'associació va atribuir bona part dels problemes al fet que «aquesta llei sigui igual per avis que per discapacitats». Tubert va subratllar que no es pot equiparar la situació d´una persona gran a qui li queden cinquanta dies de vida a la d'una persona amb discapcitats física, que encara ha de viure cinquanta anys més.

Pilotes fora

Mentre sopava he vist un anunci que parlava de la magnífica Llei de la Dependència. Em molesta una mica que s’utilitzi la gent disminuïda per confondre a l'opinió pública. Hi surt un noi que va amb cadira de rodes i que porta una pilota a les mans. No sé si és un jugador de bàsquet en cadira, jo diria que no, però tinc els meus dubtes que algú que pugui tirar una pilota, o tenir-ne una a les mans sigui beneficiari d’alguna prestació de dependència. Les valoracions que estan arribant a la gent no contemplen cap pilota, però conec gent que està francament limitada i no l’hi aproven cap prestació d'aquestes.

Les propagandes d’aquest tipus són injustes, confonen a la gent més necessitada i donen la sensació d’eficàcia en una cosa que s’està demostrant que de moment només és electoralisme. M’imaginava que endegarien una cosa d’aquestes, però no pas d’aquesta manera tant descarada.

Encara estic emprenyat per la falta de sensibilització del Govern de Catalunya envers a la gent discapacitada que va reunir-se el diumenge dia 2 al Maremagnum de Barcelona. Només ha sortit una disculpa poc creïble, molt forçada. No s’atreveixen a parlar de la Llei de la Dependència. Tenen por de que els tirem pilotes?

Sensacions

Avui al matí he estat a la UDG participant en una classe de primer d’educació social. Hem parlat de la nova llei de serveis socials i del que suposarà la seva aplicació. Els he comentat que la nova llei és un pis buit ple d’estances que s’han d’omplir i que estem en un país que les lleis no es compleixen i no passa res. Que la societat convivia amb aquest mal, sense donar-hi massa importància. Els he posat l’exemple de la llei de barreres. També hem parlat de la sensació existent sobre un estat del benestar inexistent. Els he demanat, suggerit que no siguin conformistes, que no es deixin ensarronar i que la feina que els espera, quan acabin la carrera, serà molt complicada. No sé si hauré estat útil. A mi m’ha agradat veure'ls, vull dir que els he vist desperts i amb ganes de moure’s. Que tinguin sort, que tinguem sort.

Malformació jurídica

Un bon amic meu que està de baixa per una greu malaltia ha demanat la prestació d’invalidesa a la Seguretat Social i després de revisar-lo l’hi ha dit que continuï “en la mateixa forma jurídica actual”. L’amic, espantat, m’ha telefonat corrents, per dir-me que no sabia que entre els seus mals també patia d’una malformació jurídica o un virus semblant. Com he pogut l’hi he explicat, tot i que jo diria que no ha captat el missatge. La Generalitat de Catalunya, el Departament de Salut que fa les revisions i les propostes, i l’INSS que és l’encarregada de prendre finalment les decisions en aquest camp, no entenen, -segurament no els convé- que al darrera de les seves males pràctiques hi ha gent, persones afectades –molt afectades en aquest cas- vulnerables i víctimes de les seves decisions.

Les dificultats existents per demanar una prestació d’aquest tipus són molt complicades per a les persones que patim una disminució greu. I la majoria de nosaltres, els que hem passat per aquesta situació ens sentim molt menyspreats pel funcionament del sistema. La nova reforma de la llei de la Seguretat Social confirma aquest tarannà i per tant podrem dir que no estem en un estat del benestar, sinó en un nou escenari que se n’hauria de dir Estat de Pietat.

La malaltia del meu amic no és precisament una cosa que es curi. Si els responsables de valoració no ho entenen s’haurien de dedicar a altres entreteniments i si la curen, que treguin un bitllet d’avió cap a Estocolm, es mereixen el Nobel de medicina.

Unes imatges de la presentació, Confederació ECOM al Maremagnum de Barcelona el 2 de desembre de 2007

La Maria José Vázquez, Presidenta de la Confederació ECOM amb els vicepresidents, en representació de les quatre demarcacions catalanes; Barcelona, (Antonio Guillén) Girona, (Pere Tubert) Lleida (Mercè Batlle) i Tarragona (Jaume Marí). Ha estat explicant els objetius de l'organització i les àrees d'actuació que s'està treballant. També una petita mostra del públic assistent, unes 1.000 persones aproximadament. De les comarques gironines, una vuitantena, provinents d'Olot, Ripoll i Girona capital. També molts participants de Lleida, Tarragona, Reus i de diversos pobles del Maresme. No obstant la participació més important -lògicament- provenia de la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

La Generalitat "passa" de 1.000 discapacitats

Un miler de persones amb discapacitat física s’han reunit avui al Maremagnum de Barcelona per a la posada de llarg de la Confederació ECOM. Han vingut autocars de Lleida, Tarragona, Premià de Mar, Olot, Ripoll i Girona. La Confederació ha donat el seu tret de sortida, que de fet és una nova configuració de la Federació ECOM que en els darrers mesos ha constituït una Fundació i també una patronal.

La sorpresa l’ha donada la mateixa administració catalana al no presentar-se cap representant del Departament d’Acció Social i Ciutadania. Els diumenges són difícils d’enganxar a segons qui, però personalment penso que en un acte que hi van 1.000 persones estaria justificada la seva presència, encara que fos una petita estona. Podria haver-hi també altres motius, però ara mateix, amb la magnífica política social que tenen en marxa i tot el que s’està venent, semblaria que fins i tot hi haurien més motius que mai per venir a dir alguna cosa. Segurament deuen haver tingut un atac de consciència i s’han adonat que al darrera de les seves polítiques socials realment només hi ha fum. I és clar, en el Maremagnum no deixen fumar.

Més enllà de qualsevol tipus de lectura que es faci, queda constatada la falta de categoria –que costarà molt de superar- dels responsables polítics i actuals administradors d’això que ara se’n diu Departament d’Acció Social i Ciutadania i que està dirigit, -almenys ho diuen- per l’amiga Carme Capdevila.

Quan m’arribin les fotografies, les penjaré i ja hi diré la meva, segurament no estaré tant emprenyat. Em sap greu haver de dir-ne quatre de fresques. Per cert, l'acte ha estat un gran èxit.

En Montilla diu que sí

La gent del Guttmann han tingut el detall d’enviar-me una foto del dia que el President Montilla va visitar la institució. Jo hi era en representació de MIFAS i també d’ECOM dins del Consell Social i de Participació. La Sara –que m’ajuda a trobar paraules- m’ha escanejat la fotografia per poder-la penjar al bloc. L’hi he dit al meu Pare que li donaré la foto original perquè així la pugui ensenyar als seus amics del barri, tot passejant a la gossa. M’ha preguntat què havia dit el President, i així ell poder-ho explicar i jo l’hi he dit que digués que sí, que en Montilla havia dit que sí.