Ves al contingut principal

Article de Josep Giralt, president d'ASPID a la web de la seva Associació.

Lo Josep Giralt, com diem nosaltres, ha fet un article, escrit de reflexió que em sembla que convé fer-hi un cop d'ull. Aquí el teniu. També podeu veure més coses sobre ASPID a http://www.aspid.cat/

El proper mes de març estem tots convocats a exercir el nostre dret de sufragi universal lliure i directe, per a triar a les persones que haurien de desenvolupar el seu ideari en política social. Els ciutadans en general, però les persones amb discapacitat i les persones grans encara més, hem d’estar preparats per a aguantar el xàfec que se’ns ve a sobre a l’hora d’utilitzar-nos com a moneda de canvi en funció dels interessos que cada opció política representi.

És realment imprescindible que la discapacitat cobri valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.

Hem tingut quatre anys de legislatura, dels quals tres els hem invertit a discutir sobre les fòbies i les excel·lències de l'Estatut de Catalunya, o un altre gran debat com el que ha suposat la necessitat d’establir un diàleg amb ETA. Amb tot aquest soroll en primera línia, s’anaven teixint de fons les línies principals de les que havien de ser les lleis emblemàtiques de l’atenció als sectors més desfavorits de la nostra societat. Com diuen els castellans “a la chita callando”.

S’han dissenyat lleis per a les persones amb discapacitat, però sense considerar les veritables necessitats que nosaltres tenim (moltes intervencions en la comissió de Política Social del Congrés dels Diputats, però han servit de molt poc). S’ha obviat que la discapacitat és un aspecte més dels drets humans i justament per això, ha de ser el punt de partida de tota política en aquesta matèria. Dintre de l'habitual mercadeig electoral, uns obviaran deliberadament referir-se a la Llei per a la Promoció de l'Autonomia Personal i d'Atenció a les Persones en Situació de Dependència, com el primer pas en el reconeixement de drets subjectius exigibles, per a les persones amb discapacitat des de la instauració de la democràcia. En canvi altres la vendran com la panacea que ha de donar cobertura a les limitacions funcionals que patim, per a facilitar ajudes que permetin viure de forma independent. El realment cert és que aquesta ha estat una llei pionera, però que d’aquí a gestionar les necessitats reals d’atenció a la dependència per a les persones amb discapacitat, hi ha un bon tros.

Durant el procés de preparació d’aquesta llei, s’han generat massa expectatives per part del govern. No solament s’ha deixat que somiéssim truites, sinó que s’ha alimentat d’una forma, fins a cert punt perversa, que creguéssim que realment amb aquesta llei podríem aspirar a tenir uns estàndards d’autonomia individual semblants als països d'Europa, amb els que tots ens volem comparar en altres àmbits.

Això si, a l’hora de vendre les virtuts de l'Atenció a la Dependència, no s’han escatimat recursos en campanyes publicitàries. S’han explicat les bondats de la llei, posant-hi més pa que formatge. Ja que les persones amb nivells alts dependència (que són precisament les quals poden ser objecte de les escasses ajudes posades al mercat), no són les que surten en l’anunci. Una vegada més se’ns intentava vendre gat per llebre.

Des d’aquestes ratlles, vull demanar a la classe política que reflexionin sobre la utilització de la discapacitat en dia a dia de la batalla electoral que se’ns a sobre. Si és necessari buscar temes on abocar la demagògia a la qual se’ns té acostumats; és fàcil de trobar-los: La unitat d'Espanya, la negociació amb ETA, el paper de la Corona en el segle XXI (perdó, aquest no, que és un tema inconvenient) o la modificació de la Constitució Espanyola (perdó, aquest tampoc, que és perillós).... Bé!!! si cal parleu del transvasament de l’Ebre.

En resum, les persones amb discapacitat exigim respecte a l’hora de ser utilitzats com a element de debat electoral. Que ningú intenti vendre’ns motos que no corren o que ningú intenti acostar-se la brasa a les sardina que no correspongui. Perquè aquí si que ens hi trobaran per a posar les coses clares.

Josep Giralt i Lladanosa.
President d’ASPID.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…