Ves al contingut principal

Memòria Històrica, per Anna Collado

Aquests dies he llegit dos llibres relacionats amb la Guerra Civil: Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, i Per un sac d’ossos, de Lluís-Anton Baulenas. El primer el va recomanar un dia a la ràdio en Jordi Sánchez (en López de Plats Bruts); el segon me’l va recomanar i deixar en Quim. De fet, aquest darrer encara no l’he acabat, estic en aquell punt en què costa de deixar perquè en vols saber el desenllaç el més aviat possible, més si ets, com jo, de mena impacient.

Tots dos llibres tenen una clara tendència favorable al bàndol republicà amb el que m’identifico. Tots dos descriuen amb molta cruesa tot allò que van fer els nacionals i com de dolents, cruels i sanguinaris van ser. Tots dos parlen de les condicions dels presos polítics a les presons i als camps de concentració. Tots dos parlen d’històries humanes de persones que van patir de forma indirecta la crueltat de la guerra i les seves conseqüències. Tots dos m’han fet saltar alguna llàgrima en algun moment. Tots dos m’han fet emergir el meu odi per una cosa que no vaig viure directament i de la que pràcticament ningú me n’ha parlat mai (ni a l’escola ni la família).

Penso, però, quins sentiments deu tenir una persona identificada amb el bàndol nacional llegint un llibre favorable a aquest bàndol i que descrigui les accions cruels i sanguinàries del “nostre” bàndol. I penso, també, com a aquesta persona que tampoc no va viure directament aquesta etapa ni ningú li n’ha parlat directament, deu sentir odi pels republicans.

És complicat de saber qui té raó. La raó, la veritat absoluta, no existeix. La raó depèn del costat des d’on es miri i de qui i com t’expliqui un fet. Estic segura que si hagués nascut a Salamanca pensaria que els rojos eren uns criminals sanguinaris i a més no estaria gens d’acord amb què els catalans volguessin endur-se els papers. També, dit de passada, tindria molt clar el meu vot.

Si hagués nascut a Salamanca tampoc no sé si veuria tan clar com veig sent qui sóc que per damunt de la crueltat, els crims, les injustícies i la inhumanitat viscuda durant la Guerra Civil hi ha un fet irrefutable: Catalunya no seria la que és avui si el model d’estat que predicava la Segona República, exterminada durant la guerra, hagués tingut la possibilitat de fixar els fonaments d’una nova societat més lliure, més culta i més solidària. Lamentablement no va ser possible i ara som on som.

Em quedo amb una frase del llibre d’en Baulenas: La ignorància és un sac buit que es pot omplir, l’estupidesa és el mateix sac amb un forat al fons (proverbi senegalès).

Comentaris

Anònim ha dit…
Totalment d'acord Anna. Jo si que he tingut en la família qui m'expliqués les experiències viscudes en carn pròpia, el sofriment per la ruptura familiar, l'empresonament dels meus padrins, pel mer fet que el meu padrí fos el cap local del sindicat agrari de llavors (Unió de Rabassaires). La meva mare que era filla única, amb només 12 anys va haver de viure prop de dos anys sola en una masia cuidant els animals de casa, amb l'ajuda dels veïns per a menjar…

Com et pots imaginar el prisma sobre el qual he viscut les experiències de la guerra civil, ha tingut un marcat caire roig. Per dir-ho d'alguna manera….

No obstant això, crec que és necessari posar la nostra mirada en un horitzó capaç de superar les tragèdies viscudes. Hem d’explicar la nostra història en clau personal, catalana o republicana. L'important és que transcendeixi a les noves generacions les experiències viscudes.

Afortunadament l'europeïtzació de la nostra societat fa que estiguem immersos en una cultura basada en la tolerància i les oportunitats.

Prefereixo quedar-me amb aquesta perspectiva.

Lo Bep.

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…