Ves al contingut principal

Memòria Històrica, per Anna Collado

Aquests dies he llegit dos llibres relacionats amb la Guerra Civil: Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, i Per un sac d’ossos, de Lluís-Anton Baulenas. El primer el va recomanar un dia a la ràdio en Jordi Sánchez (en López de Plats Bruts); el segon me’l va recomanar i deixar en Quim. De fet, aquest darrer encara no l’he acabat, estic en aquell punt en què costa de deixar perquè en vols saber el desenllaç el més aviat possible, més si ets, com jo, de mena impacient.

Tots dos llibres tenen una clara tendència favorable al bàndol republicà amb el que m’identifico. Tots dos descriuen amb molta cruesa tot allò que van fer els nacionals i com de dolents, cruels i sanguinaris van ser. Tots dos parlen de les condicions dels presos polítics a les presons i als camps de concentració. Tots dos parlen d’històries humanes de persones que van patir de forma indirecta la crueltat de la guerra i les seves conseqüències. Tots dos m’han fet saltar alguna llàgrima en algun moment. Tots dos m’han fet emergir el meu odi per una cosa que no vaig viure directament i de la que pràcticament ningú me n’ha parlat mai (ni a l’escola ni la família).

Penso, però, quins sentiments deu tenir una persona identificada amb el bàndol nacional llegint un llibre favorable a aquest bàndol i que descrigui les accions cruels i sanguinàries del “nostre” bàndol. I penso, també, com a aquesta persona que tampoc no va viure directament aquesta etapa ni ningú li n’ha parlat directament, deu sentir odi pels republicans.

És complicat de saber qui té raó. La raó, la veritat absoluta, no existeix. La raó depèn del costat des d’on es miri i de qui i com t’expliqui un fet. Estic segura que si hagués nascut a Salamanca pensaria que els rojos eren uns criminals sanguinaris i a més no estaria gens d’acord amb què els catalans volguessin endur-se els papers. També, dit de passada, tindria molt clar el meu vot.

Si hagués nascut a Salamanca tampoc no sé si veuria tan clar com veig sent qui sóc que per damunt de la crueltat, els crims, les injustícies i la inhumanitat viscuda durant la Guerra Civil hi ha un fet irrefutable: Catalunya no seria la que és avui si el model d’estat que predicava la Segona República, exterminada durant la guerra, hagués tingut la possibilitat de fixar els fonaments d’una nova societat més lliure, més culta i més solidària. Lamentablement no va ser possible i ara som on som.

Em quedo amb una frase del llibre d’en Baulenas: La ignorància és un sac buit que es pot omplir, l’estupidesa és el mateix sac amb un forat al fons (proverbi senegalès).

Comentaris

Anònim ha dit…
Totalment d'acord Anna. Jo si que he tingut en la família qui m'expliqués les experiències viscudes en carn pròpia, el sofriment per la ruptura familiar, l'empresonament dels meus padrins, pel mer fet que el meu padrí fos el cap local del sindicat agrari de llavors (Unió de Rabassaires). La meva mare que era filla única, amb només 12 anys va haver de viure prop de dos anys sola en una masia cuidant els animals de casa, amb l'ajuda dels veïns per a menjar…

Com et pots imaginar el prisma sobre el qual he viscut les experiències de la guerra civil, ha tingut un marcat caire roig. Per dir-ho d'alguna manera….

No obstant això, crec que és necessari posar la nostra mirada en un horitzó capaç de superar les tragèdies viscudes. Hem d’explicar la nostra història en clau personal, catalana o republicana. L'important és que transcendeixi a les noves generacions les experiències viscudes.

Afortunadament l'europeïtzació de la nostra societat fa que estiguem immersos en una cultura basada en la tolerància i les oportunitats.

Prefereixo quedar-me amb aquesta perspectiva.

Lo Bep.

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.