Ves al contingut principal

El circuït i la veïna que no va coixa

Surto de casa, miro de no atropellar a ningú quan faig stop per poder sortir del garatge. Poso la ràdio; surt la COPE. Espero que el semàfor sigui vermell per treure el nas i sortir. El semàfor està davant de casa i quan està en verd els cotxes passen molt de pressa. Surto a la dreta. A la COPE criden, però no sé què diuen. Travesso el carrer la Creu i després Emili Grahit. Parc de les casernes. Semàfor vermell altre cop. Trec la COPE i poso Catalunya Ràdio; tampoc sé què diuen. En Bassas és més tranquil, més recomanable per conduir. Passo per davant del mini Corte Inglés que tenim aquí. Baixo a la dreta per passar sota el pont de la via i arribar a l’avinguda de Sant Narcís. Valladolid a la dreta, travesso Empúries fins a Rosselló, per girar a l’esquerra i tornar a Empúries. Sense aparcament per a disminuïts. La senyora de la neteja de la farmàcia hi aparca sovint, perquè té el marit coix i es pensa que això li dóna dret a tenir aparcament, encara que vagi sola. Sempre va sola i la targeta d’aparcament que la fa servir sense contemplacions. Té la cara dura d’aparcar davant i al costat de l’associació. Tinc ganes de que un dia vagi coixa de veritat i s’assabenti del que vol dir caminar malament.

No trobo aparcament com deia i dono la volta, passant altre cop per l’avinguda Sant Narcís, agafant València i procurant trobar un petit espai que serveixi per encabir-hi el meu pobre Peugeot. Surto del cotxe xino-xano, i veig a la senyora de la neteja de la farmàcia que té un caminar fantàstic que surt de la seva plaça d’aparcament reservada per a minusvàlids. Uns quants i jo mateix ens hi veiem un bull per aparcar cada dia en aquell barri, i ella tota estarrufada fa un abús de les normes, i també de l’encanteri de l’Ajuntament de Girona que no pot, o no vol resoldre una cosa ben senzilla. Jo vaig a MIFAS a passar-hi una estona cada dia, no hi treballo, però quan hi vaig passo pel camí descrit i m'hi trobo aquestes pedretes en forma de joia. Lògicament no la saludo i procuro fer cara d’emprenyat, és el que puc fer. Quan torno del cafè que faig a la cantonada, veig les coses d’una altra manera. Què hi farem!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.