Ves al contingut principal

El temps, massa de pressa

Cap de setmana a Blanes, en una trobada de socis de MIFAS, enguany separant una mica tot això de l’Assemblea i la convivència que s’havia fet en altres anys. Zona hotelera de la ciutat. Blanes s’ha estirat molt, i al final, tocant als límits de la província de Barcelona hi ha un grapat d’hotels, rodejats de les típiques botigues i bars d’aquells que fan pollastres a l’ast. Allà on s’acaben els hotels de tota mena, comencen els càmpings, i el pollastre a l’ast és el gran menú nacional. Ràpid, bo i barat.

A l’Hotel la gent de MIFAS han preparat algunes coses per passar-hi l’estona, però jo m’he escapat, decidit a fer un passejada pels quatre carrers que envolten els dos edificis que són l’establiment hoteler, amb l’excusa d’anar a comprar un raspall de dents. Tornant veig els meus nebots (no ho són, però com s’hi ho fossin) que entren en un petit parc d’atraccions. Salten una estona en els matalassos aquells típics d’aquests llocs i després enfilen camí cap als autos de xocs que hi ha dins del recinte. S’hi passegen una bona estona. Jo m’assec en una cadira de plàstic blanca, que sembla robada d’un dels càmpings del costat, i els tiro quatre fotos quan estan zigzaguejant amb els cotxes enmig d’aquella pista. Jo estic sota d’una pluja fina que cau, però que no acaba ben bé de mullar. Ni plou, ni vol ploure.

Els dos germans retratats tenen 9 anys i sense adonar-me’n s’estan fent grans. Ja són més alts que jo, que no és pas gaire difícil. Encara recordo que fa quatre dies eren uns marrecs molt menuts. El temps passa volant, com dirien, i sense saber-ho tenim la sort de veure’ls i de ser-hi per no adonar-nos que les coses realment significants segueixen el seu curs. Ha estat un cap de setmana tranquil, sense res d’especial. La importància de les coses sempre és relativa, perquè les que valen la pena són totes aquelles que passen sovint pel davant d’un mateix, cada dia a cada instant. Les fotografies ajuden a vegades a tocar de peus a terra i a valorar el temps que jo diria que va massa de pressa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.