Ves al contingut principal

El temps, massa de pressa

Cap de setmana a Blanes, en una trobada de socis de MIFAS, enguany separant una mica tot això de l’Assemblea i la convivència que s’havia fet en altres anys. Zona hotelera de la ciutat. Blanes s’ha estirat molt, i al final, tocant als límits de la província de Barcelona hi ha un grapat d’hotels, rodejats de les típiques botigues i bars d’aquells que fan pollastres a l’ast. Allà on s’acaben els hotels de tota mena, comencen els càmpings, i el pollastre a l’ast és el gran menú nacional. Ràpid, bo i barat.

A l’Hotel la gent de MIFAS han preparat algunes coses per passar-hi l’estona, però jo m’he escapat, decidit a fer un passejada pels quatre carrers que envolten els dos edificis que són l’establiment hoteler, amb l’excusa d’anar a comprar un raspall de dents. Tornant veig els meus nebots (no ho són, però com s’hi ho fossin) que entren en un petit parc d’atraccions. Salten una estona en els matalassos aquells típics d’aquests llocs i després enfilen camí cap als autos de xocs que hi ha dins del recinte. S’hi passegen una bona estona. Jo m’assec en una cadira de plàstic blanca, que sembla robada d’un dels càmpings del costat, i els tiro quatre fotos quan estan zigzaguejant amb els cotxes enmig d’aquella pista. Jo estic sota d’una pluja fina que cau, però que no acaba ben bé de mullar. Ni plou, ni vol ploure.

Els dos germans retratats tenen 9 anys i sense adonar-me’n s’estan fent grans. Ja són més alts que jo, que no és pas gaire difícil. Encara recordo que fa quatre dies eren uns marrecs molt menuts. El temps passa volant, com dirien, i sense saber-ho tenim la sort de veure’ls i de ser-hi per no adonar-nos que les coses realment significants segueixen el seu curs. Ha estat un cap de setmana tranquil, sense res d’especial. La importància de les coses sempre és relativa, perquè les que valen la pena són totes aquelles que passen sovint pel davant d’un mateix, cada dia a cada instant. Les fotografies ajuden a vegades a tocar de peus a terra i a valorar el temps que jo diria que va massa de pressa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…