Ves al contingut principal

La SPP

Em diuen que escrigui alguna cosa sobre la síndrome Post-Polio, a propòsit de les Jornades que varen fer-se a Girona el mes d’octubre, de mans de MIFAS i l’Institut Guttmann, i no sé massa com posar-m’hi. Davant de tot això, he trucat un amic que quan tenia tres anys va tenir polio i l’hi he demanat que em doni la seva opinió de tota aquesta qüestió, a veure que l’hi semblava, especialment la situació que viuen aquestes persones, les dificultats que tenen per exemple de treure’s una prestació d’invalidesa de la Seguretat Social, o els altres problemes que han tingut al llarg de la vida.

Quan vaig trucar a aquesta persona, va dir-me que era evident que una persona que havia tingut la polio fa anys, havia fet un esforç personal molt important al llarg de la seva vida, de manera addicional per entendre’ns. La dificultat física ha estat molt important i són persones que han desenvolupat tot tipus d’activitats; s’han integrat laboralment, han fet un esforç per viure i no sempre han tingut les eines necessàries per poder-ho fer.

Em va dir també que tenia un cert envelliment prematur. Sona una mica estrany, però és una evidència que a vegades costa una mica d’entendre. L’esforç físic ha comportat una conseqüència complementària; l’envelliment abans d’hora, la fatiga de tot el sistema articular d’una persona. Quan un té 45 o 50 anys sembla que en porta 10 o 12 més del compte. Sembla que al final un arrossega la seva pròpia vida i una mica més.

Les autoritats sanitàries i de caràcter social del país han optat per una decisió gairebé fantàstica, i que es pot resumir fàcilment. No fer res. És segurament l’opció més senzilla i també més barata, perquè al final si han de fer-hi alguna cosa, creuen que pot costar molts calers. La gent que té la SPP no tenen la SPP, i per tant aquest problema no existeix, o no està contemplat.

L’amic em comentava de forma molt irònica que en certa manera a la vida han estat enganyats; que han fet un esforç creient que algun dia tindrien una certa compensació, i que ara, a l’hora de la veritat, quan físicament estan molt més afectats que qualsevol altra persona no se’ls reconeix el paper que han fet al llarg de la vida. Em sento estafat, em deia en veu alta i de forma contundent.

Tampoc sembla que sigui tant difícil poder tenir estadístiques fiables sobre la gent que ara fa uns anys van tenir la polio, i de manera excepcional poder prendre alguna mesura que compensés la situació viscuda, sobretot aquells i aquelles que ara físicament estan una mica fora de combat. No seria una xifra gaire important, no estem parlant de milers i milers de persones, no seria un gran desori per l’administració pública ni tampoc per la caixa de la Seguretat Social, entitat que per cert no els ha fet cap tracte diferencial a l’hora de contribuir-hi.

La SPP no és només una qüestió que les autoritats han de resoldre per la seva veritable existència, s’ha de fer-hi una intervenció política que serveixi per reconèixer una gent que al llarg de la seva vida no ho ha tingut gens fàcil i ho ha fet sense cap tipus d’ajuda. És de justícia per tant que ara mateix, en el moment que estem, i quan tothom parla de les magnífiques polítiques socials, que es fes un petit apuntament, que tindria la seva lògica i el seu punt just, no seria pas tant difícil, dic jo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…