Ves al contingut principal

La SPP

Em diuen que escrigui alguna cosa sobre la síndrome Post-Polio, a propòsit de les Jornades que varen fer-se a Girona el mes d’octubre, de mans de MIFAS i l’Institut Guttmann, i no sé massa com posar-m’hi. Davant de tot això, he trucat un amic que quan tenia tres anys va tenir polio i l’hi he demanat que em doni la seva opinió de tota aquesta qüestió, a veure que l’hi semblava, especialment la situació que viuen aquestes persones, les dificultats que tenen per exemple de treure’s una prestació d’invalidesa de la Seguretat Social, o els altres problemes que han tingut al llarg de la vida.

Quan vaig trucar a aquesta persona, va dir-me que era evident que una persona que havia tingut la polio fa anys, havia fet un esforç personal molt important al llarg de la seva vida, de manera addicional per entendre’ns. La dificultat física ha estat molt important i són persones que han desenvolupat tot tipus d’activitats; s’han integrat laboralment, han fet un esforç per viure i no sempre han tingut les eines necessàries per poder-ho fer.

Em va dir també que tenia un cert envelliment prematur. Sona una mica estrany, però és una evidència que a vegades costa una mica d’entendre. L’esforç físic ha comportat una conseqüència complementària; l’envelliment abans d’hora, la fatiga de tot el sistema articular d’una persona. Quan un té 45 o 50 anys sembla que en porta 10 o 12 més del compte. Sembla que al final un arrossega la seva pròpia vida i una mica més.

Les autoritats sanitàries i de caràcter social del país han optat per una decisió gairebé fantàstica, i que es pot resumir fàcilment. No fer res. És segurament l’opció més senzilla i també més barata, perquè al final si han de fer-hi alguna cosa, creuen que pot costar molts calers. La gent que té la SPP no tenen la SPP, i per tant aquest problema no existeix, o no està contemplat.

L’amic em comentava de forma molt irònica que en certa manera a la vida han estat enganyats; que han fet un esforç creient que algun dia tindrien una certa compensació, i que ara, a l’hora de la veritat, quan físicament estan molt més afectats que qualsevol altra persona no se’ls reconeix el paper que han fet al llarg de la vida. Em sento estafat, em deia en veu alta i de forma contundent.

Tampoc sembla que sigui tant difícil poder tenir estadístiques fiables sobre la gent que ara fa uns anys van tenir la polio, i de manera excepcional poder prendre alguna mesura que compensés la situació viscuda, sobretot aquells i aquelles que ara físicament estan una mica fora de combat. No seria una xifra gaire important, no estem parlant de milers i milers de persones, no seria un gran desori per l’administració pública ni tampoc per la caixa de la Seguretat Social, entitat que per cert no els ha fet cap tracte diferencial a l’hora de contribuir-hi.

La SPP no és només una qüestió que les autoritats han de resoldre per la seva veritable existència, s’ha de fer-hi una intervenció política que serveixi per reconèixer una gent que al llarg de la seva vida no ho ha tingut gens fàcil i ho ha fet sense cap tipus d’ajuda. És de justícia per tant que ara mateix, en el moment que estem, i quan tothom parla de les magnífiques polítiques socials, que es fes un petit apuntament, que tindria la seva lògica i el seu punt just, no seria pas tant difícil, dic jo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.