Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2008

Brunyola

Anant cap a les Planes, i passant per la carretera de Brunyola he vist aquest camp de girasols, just al costat de la benzinera. M'he aturat a comprar els diaris i el paisatge s'ha posat bé per a tirar-hi aquestes dues fotos amb el mòbil.


Una benzinera igual, però diferent

Mala tarda per fer migdiada. Cau foc. M’han telefonat per baixar a sopar a Barcelona, no he pas dit que sí, però tampoc he dit que no. En qualsevol cas havia d' anar a omplir el dipòsit de gasoil, estava sota zero. He aprofitat la tranquil•litat de Girona per pujar a Montjuïc a posar-ne. Una mica lluny si vius al centre, però em feia gràcia anar-hi. La benzinera que hi allà, en aquest barri alt de la ciutat és de MIFAS. Està explotada per Giropark, S.A.U que és una empresa propietat de la Fundació MIFAS en un 100 per 100, de manera que és una benzinera igual, però diferent. Els preus són com a tot arreu, és a dir, gasoil molt car. De tota manera és nostra, i pagar per pagar, paguem a casa. He tirat una foto i aquí la penjo.

El garatge de casa

Amb això del Google Earth faig unes passejades molt originals. Ahir vaig tenir la idea d’anar-me’n a sota meu, és a dir allà on aniria si baixant pel garatge de casa meva continués fins al final, fins a tornar a sortir després d’haver travessat en línia recta tot el planeta. Una tirada de 20.000 quilòmetres més o menys. I què vaig trobar-hi? Aigua i més aigua. I una mica més enllà també més aigua. Per tocar a terra hauria de fer el clot a Madrid que sortiria en un poble remot de Nova Zelanda. M’emprenya una mica això de què a sota d’un hi hagi només aigua, bàsicament pel reuma, clar. També em fa gràcia que a Madrid no tinguin mar ni capgirant el món. No sé si m’explico.
Després vaig pensar que per Internet podria fer una reserva per arribar-m’hi, un viatge realment llarg (no anar-hi per sota té els seus inconvenients..) i vaig descobrir que havia de fer moltes escales tècniques, això que en termes aeris en diuen Stops. Una veritable pena descobrir això sí, que per anar a sota casa mev…

L'ibuprofeno

Acompanyo al president de MIFAS a la Caixa, a signar un conveni de col·laboració amb l’obra social d’aquesta entitat. Bona feina i recursos que s’aprofitaran. Baixant amb l’ascensor una dona molt agradable ens ha preguntat com estàvem, i hem començat a parlar uns i altres d’antiinflamatoris. L’Ibuprofeno va molt bé ha dit ella. Vostè el pren de 600? I l’Efferalgan? Jo d’un gram, he dit, però vaig a temporades. Ai sí! Aquestes coses fan malbé l’estómac i el fetge, es veu que això al fetge no li va gaire bé i etc...

No és pas la primera vegada que acabo parlant d’antiinflamatoris amb la gent del carrer. Faig cara d’estar-hi enganxat, segurament deu ser això. Abans jo podia parlar del temps, de la calor, i de la humitat. Amb la humitat he d’anar una mica en compte perquè de seguida enganxem el reuma i tornem a parlar de mals, llamps, trons, i altre cop, sense voler surt com sempre l’Ibuprofeno.

Sortint de la Caixa he vist un camió aparcat en una plaça reservada per a minusvàlids. Fantàstic…

Guirigall

Amb l’amic XJF decidim anar a sopar, a fer un entrepà a uns dels bars habituals, el 106 (sense barreres, per cert, tot a peu pla) i allà ens hem trobat amb un guirigall impressionant amb el partit Espanya-Rússia. Abans d’anar-hi i just quan he aparcat el cotxe, veig que al balcó d’un meu amic hi ha penjada una bandera, amb toro inclòs. Dins del bar, amb l’entrepà de llom i una coca cola, la gent estava contenta. Espanya ha guanyat i nosaltres hem tingut la sort de poder viure per veure-ho. El futbol no m’agrada gaire, jo diria, tot i que serveix per no haver de pensar en les coses que són importants, i això està bé.
Futbolísticament parlant suposo que Espanya ha jugat bé, tot i que sóc dels que no sap veure un fora de joc; tampoc hi poso gaire interès. El que sorprèn realment és veure una afició desconeguda a Girona, vaja, almenys jo no la coneixia. No sóc massa partidari de barrejar passions d'aquests tipus i sopant encara menys.

Els colors de Vilafant

Avui hem fet una reunió de seguiment del Pla Estratègic de MIFAS en el que hi participo d’una forma contemplativa. Ens hem reunit al nou Centre de Dia i de Recursos “Pere Llonch” a Vilafant, que està gairebé enllestit. M’hi he passejat fent el xafarder i he tirat quatre fotos per penjar-les en aquest bloc. M’han agradat els colors, són vius, alegres i curiosos. Quan treus el nas per les finestres hi veus unes senyores oliveres molt respectables. Normalment s’hi veu el Canigó, però avui feia molta xafogor i la muntanya estava mig tapada per una carregosa boira. El nou centre s’obrirà a partir del 20 de juliol, després d’inaugurar-lo el 18 al matí. Espero que hi hagi esmorzar i que sigui fresc. Ja ens ho diran, suposo.



Encreument

El passat divendres, quan tornava de dinar d’Aiguaviva i a l’alçada de Vilablareix vaig creuar-me amb el meu antic cotxe. No vaig veure ben bé qui el conduïa, no va quedar-me clar si era un home o una dona, perquè al veure el meu excotxe vaig centrar-me únicament en llegir-li la matrícula. No ens varem dir res, tampoc va haver-hi temps. No sé si ell va veure'm a mi. Aquestes situacions sempre són complicades. Quan deixes un cotxe vell i reculls el nou, un té un estrany problema de consciència que és difícil d'explicar.

Al llarg de la meva vida n’he tingut uns quants, però amb aquest últim varem arribar a tenir una bona simbiosi, degut a les llargues estones que estàvem junts. Molta carretera, de vegades en companyia, però nosaltres sempre junts.

Vaig decidir partir peres amb el meu cotxe, quan se li va detectar una artrosi estranya que va derivar en forts atacs de reuma. Eren situacions insuportables. El cotxe em tenia enveja i acabava tenint tot allò que jo patia. El mecànic no…

Aprendre a ser com som

Avui he participat en un curs d’estiu de l’UDG i la Fundació Oscobe on s’han debatut el paper dels Serveis Socials. He moderat una taula en la que ha intervingut l’Antoni Centeno, membre del Foro de Vida Independent. L’Antoni ha explicat l’estratègia que està seguint la gent que forma aquest moviment, els conceptes de normalitat que estan reivindicant i la situació actual de l’assistent personal, figura essencial per entendre el camí que s’ha obert recentment de forma experimental i ben encertada.

És curiós que el discurs sigui de conceptes bastant senzills, però que costen molt de comprendre quan els demanem la gent amb disminució. També es qüestiona la tendència institucionalitzadora que entre uns i altres hem anat creant en els darrers anys. Hem parlat llargament de la capacitat d’autogestionar-se de les persones amb “diversitat funcional” i jo he afegit llenya al foc –a la meva manera- quan he dit que tot això és un camí que ha de passar necessàriament per una revolució personal de…

El bloc d'en J.V.

L'amic i company de MIFAS, J.V. ha fet un post en el seu bloc que parla dels diners de butxaca que deixen a la gent que està en una residència. Ho explica molt bé i l'encerta de ple. Faig una copiada perquè s'ho val:

Els poders públics van prometre que els serveis socials s’universalitzarien, és a dir, que deixarien d’adreçar-se només als més pobres i que passarien a ser també per a les classes mitjanes. S’ha complert el que es prometia? Diria que a mitges. És cert que ara tothom, sense distinció d’ingressos, té dret als serveis socials. Però hi ha una trampa: si no ets pobre, et fan pobre. Un cas molt evident és el de les quotes dels usuaris de residència: la Generalitat ha establert unes aportacions que poden privar-los de tots els seus ingressos, excepte una petita quantitat, igual per a tothom, que se’ls garanteix com a “diners de lliure disposició” (també s’anomenen “diners de butxaca”) per a les seves despeses personals. Aquest any els deixen amb 190 euros al mes.Podr…

De Poznan a Girona

Fa uns dies que a MIFAS ha arribat des de Poznan, l’Agniesca Cebin, una polonesa voluntària que estarà a casa nostra durant l’estiu, col·laborant en tasques d’animació a la residència i també a la casa-refugi de les Dunes que tenim a prop de l’Estartit.

L’Agnieska no acaba d’entendre que a la televisió catalana hi hagi un programa d’humor que es digui Polònia, i tampoc entén el sarau i la fressa de petards que hi ha aquests dies al carrer, a vigílies de Sant Joan. Ha preguntat si el fet de que el rei es digui Joan la gent ho celebra amb alegria. Li convé veure Polònia urgentment.

Aquesta tarda a sota les voltes de la residència, hem muntat una partida de dominó amb l' única pretensió d’evitar que la Míriam guanyés com quasi sempre. Tot i ajuntar-nos tots, l’Anna, l’Agniesca i un servidor hem caigut innocentment. Res a fer-hi, al final ha vençut la noia de sempre. Els he demanat si podia retratar-los per posar la foto al bloc. M’han dit que endavant.

Nou disseny, i amb carta de blocaire

El nou disseny del Diari de Gironaha sortit avui. Enmig de les cartes al director hi veig un escrit d'en Carles Mont, company de MIFAS i també blocaire del gremi, forma part d'això que s'està fent i que en diem la minusfera. Aquí -i amb el seu permís- hi penjo una còpia del que ha sortit publicat.

Està malalta la democràcia?
Jo diria que sí, no sé si té una síndrome gripal o un problema gàstric, i fins segurament pot ésser que tot plegat, que per què? Doncs mireu: Que un grup minoritari pugui bloquejar tot el país amb una vaga, amb raó o sense, és un bon mal de ventre per als que del problema no en saben res de concret però en pateixen els resultats finals. Quan amb la vaga s´arriba a la mala llet i a cremar, colpejar i fins i tot matar, és difícil desfer les malifetes que trenquen la convivència, crec que tots plegats patim una greu indigestió de desconfiança i de violència. Si hi ha tanta gana al món, per què no es prepara un avió ben gros i es porten totes les menges que …

Diada a ECOM

Junta Directiva de la Federació ECOM i Patronat de la Fundació ECOMavui a Barcelona. Temes interessants que s’han tractat: el pressupost que en el seu conjunt puja a gairebé 3,2 milions d’Euros, una xifra que no està malament. Tindrem també en breu un local a peu de carrer (ja es dirà el lloc quan es pugui dir) i repàs de les coses que preocupen: la llei de la dependència i la seva aplicació a Catalunya, i l' estranya i desconeguda cartera de serveis que contempla la nova Llei de Serveis Socials. Parlarem d’aquests temes amb la gent del Departament d’Acció Social i Ciutadania per veure si podem millorar-ne algunes coses i per comprovar el que volen que surti. Valdria la pena aprofitar el moment i procurar entre tots que la cartera aquesta no sigui una carpeta de bones intencions, buida, i amb separadors de coloraines i poca cosa més. La gent d’ECOM estem disposats a parlar-ne i que la classe mitjana (sempre tant perjudicada) pugui accedir amb normalitat a suports que en altres llo…

El Brugent i l'estiu que arriba

Més enllà de la conversa insòlita d'avui amb la Tuna, he tingut temps d'arribar-me fins al riu, al mateix lloc de la setmana passada i de fa dues per veure si la cosa s'havia animat una mica. I sí, efectivament, el Brugent torna al seu estat natural. L'aspecte que oferia avui mateix era animat. L'aigua està tèrbola encara, el cabdal del riu havia perdut el costum del raig que toca. S'anirà posant a to. Pel dimecres anuncien bon temps i calor. Ja tenim l'estiu aquí i jo espero que no sigui massa fort. M'agraden lleugers i que no ofeguin gaire.

La Tuna vol anar a Madrid

Ja fa unes setmanes que el meu pare va advertir-me que la gossa enraonava, que deia paraules curtes; Sí, No, el pinso no m’agrada, vull anar a fer un tomb, etc. però jo mai vaig agafar-m’ho seriosament. Avui, no obstant, he tingut una llarga conversa amb la Tuna i m’he quedat molt impressionat. Enraona de veritat i està aprenent paraules noves d’una manera molt ràpida i eficaç.

Hem quedat –després de parlar-hi una bona estona i d’explicar-li la situació- que l’any vinent anirà a Madrid a representar Girona a l’assemblea de COCEMFE, perquè per anar-hi només es requereix tenir un domini del Sí i poca cosa més. Ella m’ha dit que era una gossa i que d'això se’n donarien compte ràpidament. He replicat dient que no és tant senzill, que allà sempre i quan parli poc quedarà bé, i que estan acostumats a veure coses d’aquest estil. Li he explicat que els cecs tenen una fundació per a minusvàlids i una altra per gossos pigall i que no és gaire estrany que de vegades hi hagi confusions. Sempre…

Nova web de MIFAS

Ja fa temps que la gent de MIFAS dèiem que s'havia de renovar la web de l'entitat. Aquesta setmana hem penjat la nova versió, pendent d'ajustar-la per a la seva correcta visualització i afegint-hi allò que hi falta. És sòbria, no mareja i té la pretensió de ser una eina pràctica. S'accepten suggerències de tota mena i durant un parell de setmanes estarà en proves. Hem fet també una versió anglesa i espanyola. Entre tots l'anirem afinant. Si voleu, feu clic a http://www.mifas.cat/ a veure que us sembla.

Visita a l'alcalde de Figueres, Santi Vila

Visita ahir a l’alcalde de Figueres, Santi Vilaper saludar-lo i explicar-li que el Centre de Recursos i Ocupacional Pere Llonch –que és a Vilafant- està gairebé enllestit. L’alcalde ens va dir que està treballant per fer de Figueres un referent en temes d’accessibilitat, recuperant una mica la posició que la capital empordanesa va tenir fa uns anys. A la foto l’alcalde amb el president de MIFAS i la directora del Pere Llonch

Què és ECOM?

Em fa una certa gràcia que més enllà del riu Ebre existeix una certa confusió sobre el significat de la Confederació ECOM. Tanta ignorància m'excita. No m'hi havia trobat mai. Segurament som ben poca cosa, sense no massa importància. M'han passat unes dades que confirmen que ECOM no solament és una de les entitats pioneres de l'estat en matèria d'agrupació d'entitats, també ho és a nivell de serveis. Va ser la primera entitat d'Espanya en gestionar els serveis de suport a la integració laboral, model que va exportar-se a la resta del país. Té més d'un miler de treballadors si sumem tots els serveis de les entitats i treballa seriosament. ECOM és moltes coses, però els seus 124 membres gestionen 26 residències; 19 centres de recuperació; 13 centres especials de treball; 6 centres de dia i 8 centres d'educació especial. Dóna atenció a 2.450 persones de forma directe i té 40.000 socis. I em penso que res més. Poca cosa, diguem-ne.

La llei de la in-dependència

Avui en el Diari de Gironahi ha un article que ha escrit la presidenta de l'associació gironina d'Infants Valents, Helena Rodríguez. La felicito per la seva claretat.

Molta gent em pregunta com es resoldrà el garbuix que han muntat amb la llei de dependència. I, sempre responc el mateix: no en tinc ni idea perquè els grans responsables de la Generalitat tampoc sabem com sortir-se'n.Les famílies estem realment cansades de sentir respostes sense sentit i amb poca sensibilitat, tenint en compte que estan parlant i tractant amb problemes socials molt greus.Els Infants Valents treballa per a la mainada discapacitada i per a les seves famílies i, de cap de les maneres, ells i elles no tenen la culpa de tenir dificultats i, que necessiten una persona al costat per ajudar-los, contínuament. Bàsicament, la llei sobre la protecció a la infància especifica que cap infant serà discriminat per les seves necessitats bàsiques: educació, família, sanitat, serveis socias, lleure, justícia,…

El MIFAS de bàsquet a Blanes

En el Diari de Gironaavui ve un article on parla del partit de bàsquet que va fer-se aquest cap de setmana a Blanes, organitzada pel club de bàsquet d'aquella ciutat i amb la col·laboració de la nostra delegació comarcal de la Selva.
El Club Bàsquet Blanes celebra enguany el seu 50 aniversari i el dissabte passat va voler homenatjar els que practiquen aquest esport tot i les seves discapacitats físiques. El pavelló municipal de Blanes va acollir una jornada de bàsquet en cadira de rodes que va enfrontar els equips C.B.Mifas Esplais i UNES de Sant Feliu del Llobregat. La iniciativa, que segons la organització va culminar en "un bon partit", va servir per sensibilitzar la societat sobre la dificultat tècnica i l'esforç físic que suposa practicar el bàsquet en cadira de rodes, cosa que tothom qui ho va voler va poder comprovar per sí mateix. L'acte va ser presidit per l'alcalde de Blanes Josep Trias i el president del C.B. Blanes, Josep Pérez.

Surt l'Atípic número 16

Aquest matí ha vingut en Fermí Siderai ens ha portat el darrer número de la revista L’Atípic, dedicada en gran part a Santi Silva, jugador de bàsquet en cadira de rodes del BASMI-Akasvayu i també soci de MIFAS que ens va deixar ara fa uns mesos. La publicació –sempre molt interessant- també parla del programa de cooperació internacional que fan els de la tropa de GERD en concret a Cuba i Guatemala. I també hi ha una entrevista a la màxima responsable de l’escola d’educació especial de Palau, de Girona. La gent que forma part d’alguna entitat de minusvàlids, com ara MIFAS o ASPID per exemple, la podreu tenir a les mans en poques setmanes. És l’Atípic número 16. Endavant.

Males veïnes

Les dues ratetes van arribar juntes. Viuen en el mateix edifici; la que està de cara viu a la quarta planta i la que està de cul viu a la segona, i més o menys tenen idees semblants, o això expliquen. Una és més independent i l’altra és més socialdemòcrata per dir-ho d’alguna manera. Ens expliquen que el problema és que entre elles hi ha molt mala relació. No es parlen, no es telefonen, no es visiten, no es coordinen, tampoc s’escriuen i quan poden es trepitgen. És difícil o molt difícil trobar una fotografia que estiguin juntes, però jo amb gran habilitat o molta sort n’he aconseguit fer una en exclusiva i per aquest bloc.

Amb aquesta fotografia es demostra que no hi ha gaire Acció i tampoc massa bona Ciutadania. Una pena. La Lluna i la Sol van deixar-se retratar ahir a la tarda, de la mà de la seva propietària que les va telefonar a totes dues per veure si posen una mica d’ordre en el niu que viuen, que és gran, però tampoc tant. És complicat enraonar-hi, i són de mal convidar, deuen…

El Brugent

Els diumenges toca paisatge. M'he arribat fins al gorg de Can Dusol a les Planes, per veure si hi havia molta diferència en el cabdal del riu, entre avui i diumenge passat. Una mica. L'aigua baixa un pèl tèrbola, però en baixa més. El meu pare diu que el riu ha revingut una mica, i que ja estem més a prop d'allà on s'hauria d'estar. La foto de sota és del carrer de Sant Sebastià a Sant Feliu de Pallerols. Feia temps que no veia una resclosa tant alegre en el meu riu. Per cert, el Brugent, afluent del Ter després dels pantans; de Susqueda i Pasteral enllà, diguem-ne.



Telègraf a l'any 1918, de Pla

Josep Pla en el seu dietari "El quadern gris" fa una descripció de l'estat en què es troben les comunicacions a l'any 1918. Fantàstic. El 7 de juny d'aquell any, concretament escrivia això;
(...) L’àvia Marieta i la tia Marieta, de Calonge, van al mas per la carretera. La carretera és flanquejada dels pals habituals que sostenen els fils del telègraf. El vent fa vibrar els fils i aquest soroll s’escampa greu i persistent; de vegades s’afua en un petit xiulet. La tia Marieta els assenyala amb el cap i diu:
–Aquests fils fan aquesta fressa perquè ara es parlen ells amb ells…
–Qui sap què es deuen dir…? –fa l’àvia, encuriosida.
–Ja podeu comptar! Al matí, parlen de quina en faran al vespre…
–És clar! I al vespre de quina en faran al matí…! –remata l’àvia amb l’enriolament de l’obvietat confirmada, simètrica i satisfeta. (...)

Poca cosa i molta fressa

Ha sortit el PUAD, el Pla Unificat d’Ajudes per a disminuïts. No hi entren les peticions d’atenció domiciliària perquè consideren que és un tema que entra dins de les prestacions de la dependència. Senzillament impresentable. No hi ha cap més qualificatiu. I la gent que no té el grau III de la dependència i necessitin unes hores d’atenció domiciliària que els donin vent i barca nova. Una mostra més de la fantàstica sensibilitat que té el Departament d’Acció Social i Ciutadania cap a les persones amb discapacitat. Governada sorprenentment per gent bastant ignorant, la conselleria està arribant als límits de la sequera absoluta. Les entitats del sector presentarem una protesta formal al govern i si cal s’arribarà al Síndic de Greuges.

La veritat és que estic esperant que aquest cap de setmana la gent d’Esquerra resolgui la seva situació interna, que lògicament no hi entraré, ens convé que tanquin l’etapa quan més aviat millor i de pas decideixin si volen governar seriosament o només vole…

L'Obama i la il·lusió

Veig en el bloc d'en Carles Campuzanoque ha penjat un vídeo de l'Obama, que serà proclamat candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. He fet un comentari dient que m'agradaria molt que la il·lusió que tenen alguns americans per canviar les coses fos aquí també. Una mica d'enveja suposo. No sé si els USA aprofitaran el moment per tirar endavant aquesta revolució, diguem-ne si voleu noves maneres de fer i plantejar les polítiques. La resta del món no votem, tot i que en aquest cas ens afecten molt les decisions que d'allà provenen. Convindrà estar a l'aguait de tota aquesta escena fins el superdimarts de novembre.

Innocents

Comencen a parlar-nos a vegades com si les entitats de disminuïts fóssim els responsables de l’estat en què es troben les persones afectades, quan tenen un problema, quan tenen o existeix una emergència. Sovint, millor dit, sempre tiren de les organitzacions per resoldre situacions francament complicades, i quan les coses van malament queda el recurs de dir que el col·lectiu està desorganitzat, que no funciona, que no vol fer-se responsable de no sé què... i altres expressions que permeten fugir d'estudi els veritables responsables.

Arribats uns i altres en aquest punt tant difícil de torejar, penso que convé deixar clar que les responsabilitats del benestar dels ciutadans és funció única i exclusiva dels poders públics, de les administracions públiques; locals, provincials, autonòmiques (nacionals), estatals (de l’estat qui en tingui) i també d’àmbit europeu si convé, ben bé que paguen l’AVE i altres coses.

I les entitats? Les entitats col·laboren, faciliten, ajuden i si poden reso…

Tal com érem

Ara ha plogut i resulta que el transvasament no s’ha de fer. Després de tanta moguda i de tant de debat s’ha decidit o vol decidir-se que ara ja no ens convé. La marejada ha estat considerable. Ens han tingut pendents del temps i de la sequera i al final amb alguns dies de pluja (ha estat generosa) del mes de maig el tema ha quedat resolt i liquidat.

Enmig de tot aquest sarau han sortit tot tipus de personatges opinant, com ara el president d’Aragó que algú li ha dit que l’Ebre és seu. Ha dit en diverses ocasions que ell personalment estava informat constantment sobre el temps a Catalunya. També hem descobert un conseller català que ha estat explicant la situació diàriament, però procurant no contradir ningú. Els de Tarragona (que suposo que també deuen tenir alguna propietat sobre l’Ebre, allà desemboca) han dit que ells no volien donar ni una gota més d’aigua. I els de Lleida, que són els propietaris del Segre ja tenien les forques preparades.

I el Ter? El nostre Ter? El pitjor que li…

Primer de juny

Avui he decidit baixar de les Planes d’Hostoles a Girona per la carretera de les Encies, que diem nosaltres. Passar per la Vall del Llémena, trepitjant Sant Aniol de Finestres i Sant Martí de Llémena. M’he aturat un moment per tirar dues fotos amb el mòbil. En aquesta zona ha plogut tota la nit, na fent xim-xim, i la petita riera que surt d’aquesta vall s’ha reforçat una mica. No massa. Anaven molt eixutes i agafar el ritme perdut costarà encara una mica.

Després de dinar també m’he arribat amb el meu pare fins el gorg de Can Dusol a les Planes, per veure el salt d’aigua que hi ha allà. En Jan diu que si continués plovent, el riu revindria i tot s’assemblaria una mica més com abans.