Ves al contingut principal

Encreument

El passat divendres, quan tornava de dinar d’Aiguaviva i a l’alçada de Vilablareix vaig creuar-me amb el meu antic cotxe. No vaig veure ben bé qui el conduïa, no va quedar-me clar si era un home o una dona, perquè al veure el meu excotxe vaig centrar-me únicament en llegir-li la matrícula. No ens varem dir res, tampoc va haver-hi temps. No sé si ell va veure'm a mi. Aquestes situacions sempre són complicades. Quan deixes un cotxe vell i reculls el nou, un té un estrany problema de consciència que és difícil d'explicar.

Al llarg de la meva vida n’he tingut uns quants, però amb aquest últim varem arribar a tenir una bona simbiosi, degut a les llargues estones que estàvem junts. Molta carretera, de vegades en companyia, però nosaltres sempre junts.

Vaig decidir partir peres amb el meu cotxe, quan se li va detectar una artrosi estranya que va derivar en forts atacs de reuma. Eren situacions insuportables. El cotxe em tenia enveja i acabava tenint tot allò que jo patia. El mecànic no sabia què dir-me, quan jo estava convençut que era un clar trastorn de personalitat. La cosa va complicar-se quan a l’alçada de Tarazona (Saragossa) em va deixar enmig de la carretera amb la vella excusa de la bateria. Era un toc d’atenció que vaig detectar ràpidament.

L' única cosa que puc dir de l’avistament de l’altre dia era que anava net i arreglat. Espero que el seu nou propietari no vagi coix i els reumes i altres traumes que tenia el cotxe s’hagin esvaït, encara que sigui temporalment.

Comentaris

Bep ha dit…
Chapeau noi. M'has alegrat el matí...

Lo Bep.

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.