Ves al contingut principal

Cantarella tronada

Amb la cosa aquesta d’anar a fer handbike a través de les vies verdes vaig adonar-me que en el meu entorn immediat, diguem-ne les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols i Amer (tots aquests pobles formarien inconcienment la Vall d’Hostoles) no hi ha establiments turístics que siguin accessibles. Una veritable llàstima, perquè amb aquest nou esport podria potenciar-se que la gent amb disminució s’animés a fer el recorregut en handbike sabent que en algun lloc de l’entorn hi ha un restaurant, una casa rural, un establiment per comprar, fer el toc, en fi, totes aquestes coses que són tant normals i que els seus accessos fossin a l’abast de la gent que va en cadira de rodes, amb bastons, amb handbike, que té problemes de mobilitat en general, etc..

Els ajuntaments d’aquests tres municipis s’haurien de plantejar fer una estirada en aquest sentit i animar seriosament als comerciants d’aquests pobles a resoldre els problemes de barreres arquitectòniques que hi són presents. També animar a tots els comerços que facin obres a modificar els accessos i millorar d’aquesta manera un tema essencial que ja fa temps que hauria d’estar resolt. La llei així ho determina. Si cal, des de MIFAS o d’on calgui, ajudarem a explicar els avantatges, però és fotut haver de rebobinar un discurs que fa anys que sona a cantarella tronada. Sembla que tot això s'hauria d'haver superat, no?

Comentaris

Joan Vicenç ha dit…
Crec que hi ha almenys 2 establiments adaptats a Sant Feliu de Pallerols:

El Trabucaire. És un bar accessible i està al costat de la carretera, però no té lavabo adaptat. Fan plats combinats.

Can Finet. És un restaurant accessible i té lavabo adaptat. Queda més al centre del poble, de manera que, si es ve pel carril bici o per la carretera, cal fer alguns metres més per a arribar-hi. Fan cuina tradicional.

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.