Ves al contingut principal

Oh Jerusalem

M’arribo al cinema per veure Oh Jerusalem, una pel·lícula d’estrena que aquests dies està penjada a la cartellera enmig d’altres peces que tenen poques possibilitats d’enganxar al públic, ni que sigui el més cinèfil. La cartellera en general és avorrida i la veritat sigui dita és més suggerent anar a donar un vol a la fresca que tancar-se en una sala a veure una història pesada. A diferència d’altres cops vaig decidir anar-hi en cadira de rodes, a veure quin pa hi donaven. Per guapo varen regalar-me l’entrada –tampoc és això- i aprofito per dir que la Plaça Jordi de Sant Jordi de Girona té entrebancs fàcilment millorables. En fi, la guerra.

Oh Jerusalem va enganxar-me pel títol, i després de veure-la he de dir que és la única cosa que salvaria. És una coproducció de diversos països i pretenen fer un homenatge a la gent que va entrar a la ciutat després de proclamar l’estat d’Israel. Per explicar-nos la història agafen el fil fàcil i típic; dos amics, un jueu i l’altre palestí que vénen de Nova York i acaben enmig del sarau, un a cada bàndol, a ganivetades, és clar. Em penso que és una peça cinematogràfica que no té cap interès, ni tant sols de caràcter històric, perquè m’imagino que el que va passar en aquell moment podria explicar-se millor i també d’una altra manera. He vist coses més rigoroses i amb una mica més d’exigència. La música tampoc un gran què; és l’himne d’Israel, Natikva (Esperança) una mica tunejat i ben posat en algunes imatges. En general la cinta no té cap emoció, i s’explica la història tant de presa que perds la gent pel camí i la que no perds costa una mica de trobar. Jerusalem és un nom de ciutat, massa seriós, que no s’hauria de deixar posar en un cartell tant fàcilment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.