Ves al contingut principal

Una de taxis

La companya de guerra de MIFAS, l'Anna Maria Guillén ha fet una carta al Diari de Girona explicant l'aventura d'anar a Blanes amb taxi. El tema dels taxis és complicat vagis on vagis i sempre surten versions força estrefolàries. És una aventura córrer per aquest món, però s'ha de fer. Penjo aquí la carta publicada per l'Anna, que també podeu veure en el seu bloc.

Anant en cadira elèctrica m´he trobat amb coses molt kafkianes, però aquesta s´emporta un dels premis grossos: si no disposes de mitjà de transport propi a Blanes, et converteixes en una mena d´ostatge. M´explico.Un municipi com l´esmentat, amb la taxa de creixement disparada, i la quantitat de turisme que visita la població cada any, no té cap taxi adaptat. Això si no vols moure´t del poble no té cap problema, perquè la flota d´autobusos està adaptada. Les complicacions comencen quan has d´anar a Girona, l´autocar que fa aquest recorregut és inaccessible, del tren ni en parlem, o sigui que ens queda l´opció més cara, la dels taxis. Però recordem que com he dit abans, no n´hi ha cap on poder anar amb la cadira elèctrica. Bé, aleshores li hem de demanar a un taxi adaptat de Girona que ens vingui a recolllir, i? sorpresa, no volen fer aquest servei perquè els taxistes de Blanes no els deixen. Avui he trucat al taxi de Girona i m´han dit que faran el trajecte si van acompa­nyats a l´entrada de Blanes per fer veure que van a recollir un familiar de la persona que va amb ells. O sigui que primer em treuen la capacitat d´escollir el lloc on vull anar, segon em treuen la poca independència que em queda i tercer si aconsegueixo sortir de Blanes, em costarà un ull de la cara (pot ser hauria d´empenyorar la cadira per pagar el taxi? clar que sense cadira no tindria problemes). Que dur que és ser discapacitat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.