Ves al contingut principal

VCB

Anar a veure les pel·lícules d'en Woody Allen és tota una tradició, és un costum que celebro més o menys un cop l’any, en funció lògicament de l’estrena que el director tingui en circulació. Volia anar-hi amb el meu soci habitual de cinema, però una bona amiga va dir-me que baixés a Barcelona a veure-la, a la pel·lícula i a ella. I res, jo encantat d’anar-hi. Ella –l'amiga- està molt bé com està, i la peça de l’Allen és semblant a les últimes que ha fet. No està pas malament, però tenen un aire més comercial que d'altres que ha fet al llarg de la seva etapa com a director. Jo en sóc un entusiasta, però sobretot de les que són enmig de la seva carrera. Les primeres em semblen molt boges, i les últimes fan cara d’haver estat fetes una mica per guanyar-se la vida i cobrir una mica les seves necessitats. Suposo que una mica com tothom.

Vicky Cristina Barcelona és recomanable, això sí. Té postals de Barcelona, i una colla d’actors i actrius que la ballen força bé. Les dues americanes fan un paper molt ben cosit. El Bardem fa cara de murri sense cap mena d’esforç, i la Penèlope fa una interpretació que no saps si està propera a la Sara Montiel o a la Sofia Loren, separant les distàncies, com és lògic. La noia no em desagrada. Considero que és una actriu que va guanyant amb el temps i segurament serà –esperem- tant important com la segona que he mencionat.

El W.Allen retrata Barcelona com una ciutat espanyola on hi passen coses estranyes que són catalanes. No queda gaire clar aquest tema. Tira una mica de les castanyoles típiques que venem als turistes i al final de la sessió un està bastant content de que no hagi sortit cap barret mexicà, d’aquells que hi ha a les Rambles o a qualsevol botiga de Lloret de Mar per entendre’ns. Que consti que no tinc res en contra dels barrets mexicans, només faltaria! Jo sóc dels que penso que la gent ha d’anar com vulgui anar. I viure com es vulgui i es pugui.

Tampoc m’imagino cap altre ball regional a les pel·lícules, i menys en aquesta, però també admeto que qualsevol altra música hauria estat millor. Quan surt Londres o Nova York a les pel·lícules del Woody Allen tira bastant de Bach i d’altres clàssics que sempre agafen bé les imatges i no malbaraten els sentiments dels personatges. En fi, cosa seva.

Doncs res, ja l’he vista. No la recordaré especialment com d’altres que són més seves i que amb el temps he après que també siguin una mica meves. En realitat, aquesta la tenia més a prop, però és una pel·lícula més llunyana que d’altres. A veure si un dia roda alguna cosa a Girona i de fons posa una música que no xerriqui tant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.