Ves al contingut principal

Els terres de Madrid

El dijous vaig estar a Madrid per poder assistir a una sessió de treball de la Fundació Lluís Vives que ens ha fet un cop de mà per endegar el Pla Estratègic de MIFAS. La trobada va ser intensa i molt interessant, donat que vàrem poder compartir amb altres entitats les experiències que han suposat tirar-lo endavant.

De tota manera he de dir que les meves anades a Madrid sempre acaben en algun moment o altre passant per terra. Mentre anava passejant pel Carrer Serrano amb cadira de rodes, vaig topar-me amb un sot (una eliminació de barreres a la madrilenya) que va provocar que sortís disparat de la cadira. Uns vianants –l’amabilitat és un què a Madrid- van recollir-me i així poder reiniciar la passejada, encara que fós a tranques i barranques.

Després d’estar una estona –més tranquil- en un centre comercial d’aquell carrer, vaig sortir per agafar un taxi i poder anar cap a l’aeroport de Barajas. El problema que tenia és que els taxis no paraven perquè veien amb mi un artefacte estrany que és diu cadira de rodes. La persona que m’acompanyava no donava crèdit a l’escena que vivíem, i només vàrem aconseguir agafar-ne un, quan vaig mig amagar-me al darrera d'uns contenidors d'obres que hi havia en aquella cantonada.

Madrid és dura. Moltes ciutats ho són. L’accessibilitat de la capital espanyola és de tercera regional i la cultura que s’hi passeja no és massa gentil. Sabia que hi passaven aquestes coses perquè m’ho havien dit fa molt temps, a part d'estar-m'hi durant 10 anys. No obstant, viure-ho en persona és una situació que fa ràbia. Jo vull que Madrid sigui olímpica perquè suposaria eixamplar la mirada d’alguns gestos.

Les ciutats que són accessibles ho són perquè al darrera hi ha treballat molta gent, i nosaltres com afectats hem de ser els primers. El combat de la Federació Madrilenya de persones amb disminució física és molt fluix, tirant a molt escàs; potser haurien de fitxar a la Duquessa d’Alba que ara va en cadira de rodes. El resultat de tot plegat és que cada cop que anem a Madrid acabem –un o altre- per tastar el garrot de les seves voreres. I no parlem de la por dels taxistes –normalment bona gent- que no saben que pagant, encara que sigui a peu coix, Sant Pere canta

Comentaris

Lo Bep ha dit…
És fotuda la vida del coix rodat...

Madrid només és un retrat del servilisme que el nostre gremi hi respira.

Son gent que pixen colonia quan han d'anar a la Sarsuela, encra que hagin de pujar escales.

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.