En Paulí Fernández

No hauria de tenir cap importància, però la té. Avui en Paulí Fernández ha visitat el Centre Ocupacional i de Recursos "Pere Llonch" de Vilafant. La té perquè en Paulí n'era l'alcalde en el moment que ens varem presentar a l'Ajuntament d'aquell municipi per veure si volien col·laborar aportant algun terreny. En Paulí va dir-nos que disposava d'un lloc que podria ser magnífic i així va començar la història. Han passat uns quatre anys -més o menys- i avui ha visitat les instal·lacions que ja estan en marxa. Ell ja no és alcalde, però al President de MIFAS i un servidor ens feia especial il·lusió que vingués a veure'ns. Ha marxat content i em penso que és de justícia fer saber que la seva aportació canviarà la vida a unes quantes persones. El felicito i aprofito per dir que amb gent així el país avança, a pesar de que darrerament en política no hi ha massa estil.

Ventades

Em miro la crisi econòmica amb força preocupació; en general aquestes coses fan poca gràcia i l’ambient econòmic s’està enrarint a gran velocitat. Hi ha una certa cridòria en els mitjans. Esvalotament general. No acabo d’entendre del tot el desori que ha provocat la frenada general, sobretot aquells que queden una mica sorpresos. No és veia a venir tot això o què?

En escena un món més complicat. Polítiques socials que s’aturen i debats estranys que surten de tant en tant, bàsicament quan convenen; copagament de les prestacions sanitàries, taxes que s’apugen més del normal, etc. Tot el color que hem viscut darrerament va quedant esmorteït, grisós, sense el suc d’alegria que s’hi veia. Els responsables governamentals fan avisos tot dient que algunes coses no podran fer-se; la Llei de la dependència s’haurà d’endarrerir un temps, i ningú gosa parlar-ne, o –per exemple- de la nova cartera de serveis perquè jo diria que tothom té bastant clar que vindrà bastant buida, escassa, per no dir que serà una cartera sense anses i per tant de mal agafar.

Les crisis econòmiques d’aquest tipus serveixen per treure els mobles vells, fer endreça i tirar per la finestra tot allò que no farem servir, tot el que fa nosa. Quan les economies van malament sempre paguen els mateixos. Les anunciades polítiques socials –propaganda a tot drap- van quedant seques, i no passa res, perquè aquells que esperaven algun degoteig de les rifes que s’anunciaven es quedaran amb el paper mullat a la mà, esperant com sempre que vinguin noves ventades i promeses disfressades de dretes "progres" o d’esquerres responsables.

En el meu sector quan fa un bon sol mai arribem a temps, i en canvi, quan hi ha ventades sempre ens posen al davant, de paravents. Quan el tren arriba puntual hi arribem tard, i quan va tard no ens hi volen, no ens hi deixen pujar. Per cert, ara em ve al cap la crisi del 29 als EUA. L’home que va tirar endavant el país ensorrat econòmicament va ser una persona discapacitada, un tal F.D.Roosvelt, que n’era president.

No cal dir res, JAP del Punt

Les ametlles de la Trini

La retratadora oficial de les expedicions que fem a Tarragona i comarques s'ha deixat la màquina i ha tirat del meu mòbil. De manera que de la jornada castellera d'avui a Valls no tinc gaire res per ensenyar, exceptuant la foto d'aquest castell de la Colla Jove i que ha fet la Mamen. Després de veure la jornada de Santa Úrsula a Valls ens hem traslladat fins a Rodonyà, on la Trini ens ha preparat un dinar esplèndid. Les ametlles torrades d'avui mateix tenien un gust especial així com tot el que ens ha ofert. Rodonyà, la Trini i la bona companyia de la seva família i de tota la tropa.

Laura Mundis

Abans d’ahir van convidar-me a sopar a Barcelona i va aparèixer una noia jove que es diu Laura i que ara mateix treballa per Nacions Unides a Brasil. Es dedica a diferents programes i un dels que ella explicava anava de discapacitat i sida, i al revés. Parlar amb gent així dóna gust perquè tenen una visió de la vida i del món que fa enveja. La noia ha viscut a Brussel·les (va dir que era avorrida); a Namíbia, Marroc, Israel i Palestina. Va dir-nos que havia estat una temporada a Londres i també a Madrid. Ara se’n va o vol anar a Jordània, on sembla que treballarà amb el nostre gremi. La Laura té una mirada llarga sobre les coses i propera sobre les persones. És la Laura Mundis. M’havien dit abans que en cinc minuts em conqueriria, van fallar, va tardar bastant menys.

Madrid ortopèdica

Madrid sempre ha estat una ciutat molt complicada per la gent que va amb cadira de rodes. Ho vaig poder comprovar ahir. Tot i viure-hi durant 10 anys, he de dir que mai m’hi havia mogut assegut. Aquí s’ha d'esmentar que les ciutats catalanes, en general són una bassa d’oli (si fem una comparació), tot i que no convé –i a Girona encara menys- baixar la guàrdia.

Amb Maria José Vázquez, -Presidenta d’ECOM- l’Antoni Guillén i un servidor varem fer una passejada per la coneguda “Puerta del Sol” i no ens varem trencar el nas de miracle, tot i que va faltar molt poc per ser víctima d'una entrebancada que hauria estat aplaudida. L’estranya eliminació de barreres de la capital d’Espanya és poc exportable, molt difícil d’explicar. Està plena de sots, forats, obstacles, desnivells, rampes mal fetes, pedretes i tota mena d’esquerdes imprevistes que segurament és la conseqüència de la feina no feta durant els darrers trenta anys.

Després, la incansable presidenta va voler baixar al Metro –no vaig poder fer-hi res per evitar-ho- i allà varem anar a petar de cap. L’ascensor va funcionar i una vegada a l’andana de la línia 2, el maquinista va dir-nos que si pujàvem no podríem baixar enlloc. Resumint; l’ascensor serveix per anar a veure el Metro, però no per pujar-hi. Deu ser per turistes tafaners, metròlecs i una mica sofisticats.

Madrid té l’encant de la seva gent. Esplèndida en general. Per veure alguns gamarussos no cal anar-hi, ens podem quedar aquí tranquil·lament, en tenim per donar i vendre. Sóc dels que penso que la ciutat hauria de ser olímpica, així resoldrien el tema de les barreres seriosament, s’hi haurien de posar de debò.

La vaca que va a peu coix

Ens fan arribar per diversos mitjans la informació que diu que no hi ha, i no hi haurà pressupost per atendre la Llei de la Dependència i de l’Autonomia Personal, per motius econòmics, polítics, etc.. No sé, la veritat, no acabo d’entendre de què estem parlant, de quines quantitats fan falta per donar atenció a la gent que van dir que atendrien. La propaganda té repercussions importants. Confusió.

Què retallen. A qui retallen? –Sembla ser –això ens diuen- que l’època de vaques grasses s’ha acabat i per tant ens haurem d’estrènyer el cinturó. De quines vaques parlen? El sector de la discapacitat ha vist vaques grasses? Quan i a on? -Quin cinturó ens haurem d’estrènyer? Nosaltres que no n’hem vist mai cap.

I què diu la gran confederació espanyola de discapacitats? Doncs, res, què voleu que diguin. La grandària d’algunes vaques els impedeix veure bé el paisatge, n’hi ha que fa massa temps que pasturen i els preocupa poc el que passi realment a la resta de la “cabanya”

Ens han tret l'ajuda domiciliària. El Puad (les ajudes que podem demanar) han quedat incloses dins d'una cosa estranya i desconeguda que se'n diu "cartera de serveis" i que per entrar-hi has de ser pobre de solemnitat i ben desgraciat. Ens hem d'estrènyer el cinturó. Deuen voler que ens pengem, suposo. No vull donar idees.

L'holandès de Blanes

Després d’un cap de setmana grisós avui m’he decidit a fer un tomb per Blanes i poder esmorzar amb la colla de MIFAS de la Selva. Quan el dia s’ha acomodat i el sol no feia cap nosa, hem anat a fer un tomb a la platja del Pins, a tocar amb la frontera del Tordera. En Julio, en Xavi i un servidor, ens hem parat el sol al capdavall del passeig mig ensorrat per les sotragades del mar abans de començar l’estiu. No hi havia gaire ningú i la delegació de MIFAS està gairebé arran de mar. Blanes en aquesta època és molt recomanable

Passejant per un d’aquells carrers, hem pogut veure un cotxe holandès amb targeta de minusvàlid i l’hem retratada perquè sent igual que les d’aquí, que les nostres, són més difícils de falsificar, ja que porten un “holograma” igual que els bitllets d’euro. No és mala idea. Potser avançaríem una mica si féssim igual. Haurem de fer un pic a Holanda que ens ho acabin d’explicar, i després procurarem que algú d’aquí que ens vulgui entendre i sàpiga de què va.

Mossos fantàstics

DIARI DE GIRONA. -El passat dissabte, mentre es disputava el partit entre el Girona F.C. i la Reial Societat, com és habitual en dies així, un furgó dels Mossos d'Esquadra es va desplaçar fins a l'estadi de Montilivi per vetllar per l'ordre. El vehicle policial va estacionar en una de les places reservades als minusvàlids, a l'aparcament de la Universitat de Girona. La foto ha estat enviada per una lectora que va ser testimoni dels fets.

La pregunta que jo faig després de llegir la notícia, és; s'havia d'haver telefonat a la policia municipal, a la nacional, a la guàrdia civil? Què s'ha de fer en aquests casos?

Quatre gotes i mil cotxes

La ciutat de Girona amb això de l'AVE (versió hispànica del TGV) està sotmesa a una colonoscòpia digestiva que ha obligat a tallar uns quants carrers, modificar el transit d'altres i també suprimir uns quants aparcaments. És més difícil que mai passejar-s'hi amb el vehicle. De cop s'ha tornat una ciutat més ortopèdica, més incòmode, entenent que tot plegat serà perquè tot estigui més decent, més fàcil de viure-hi, encara que sigui dintre d'uns anys.

Aquesta tarda han caigut quatre gotes i la gent en lloc d'agafar el paraigua han tret el cotxe al carrer. Un buturam impressionant. He fet una foto des del balcó de casa després d'haver-hi estat al mig una bona estona.

Veles e vents

Aquí la tropa del Centre Ocupacional de MIFAS a Riudellots de la Selva que també s'han apuntat a fer vela adaptada. En concret a l'Escala i per les imatges que m'han enviat sembla que l'activitat és interessant i divertida. De tota manera, hem començat tard. Per tant l'estiu del 2009 hem penso que serà més mogut.

L'olivera

Aquest matí amb el President de MIFAS hem fet una escapada fins el Centre de Recursos i Ocupacional “Pere Llonch” a Vilafant (Alt Empordà) per veure com va tirant el centre. De moment hi ha 8 usuaris i estem a l’espera de rebre’n 4 més en poques setmanes. Ja va agafant arrancada –l’entrada de la gent no depèn absolutament de nosaltres- però tot fa pensar que l’any vinent el centre volarà a velocitat de creuer.


Dintre de la parcel·la de MIFAS hi ha una olivera que ja hi surten les olives. La directora m’ha preguntat; “de què en farem?” En Pere ha dit que era una llàstima que no fossin nostres les oliveres que estan al terreny del costat, del veí. Jo l’hi he dit que les oliveres no tenen propietari, perquè viuen més que els seus presumptes amos. És un consol.

El quilòmetre 32

Pluja emprenyadora avui diumenge a Amer. Ens ha enganxat baixant i una mica xops hem desmuntat la parada. Esperem que no hi hagi conseqüències reumàtiques a molt curt termini. L’Albert –a la foto- ha fet el cim, arribant al 32, fins el Pont d’en Rius o dit també –per nosaltres- “el pont de la dona que cau”. En arribar-hi s’ha fet tirar una foto del moment, per després enviar-la al meu mòbil en “plan Vendetta” cansat de que jo li faci el mateix cada vegada que passo per aquell punt. El 32 és un quilòmetre molt discutit. Ah, la foto de dalt l'ha feta en Xavi, que pujant és una màquina i la de baix, hi surt l'Albert arribant al 32

Dissabte i tarda de clausura

Els socialistes de Girona han fet el sisè congrés del seu partit i ens han convidat a assistir a la clausura d’avui dissabte, com a representants d’una de les entitats del tercer sector social –això que es diu ara- i res, a quarts de cinc he anat juntament amb el Pere cap al Palau de Congressos de Girona. Entrant a la sala he pogut escoltar la Marina Geli que és la presidenta del socialistes gironins, i m’ha agradat especialment perquè parla de les comarques senceres, les actuals, les d’ara i de sempre. Ha parlat de la Cerdanya i també de les comarques de muntanya. No puc pas dir que sigui un especial seguidor de la Marina, però he d’admetre que és una dona que políticament té la capacitat que altres polítics en l’exercici del seu càrrec no tenen. Accepta la crítica i l’aprofita per millorar les coses. D’altres conselleres no ho fan; aniria bé que la seguissin, segurament viurien la política més intensament i també s’estalviarien ressentiments que sempre són poc saludables. Després en Nadal ha intervingut llargament. S’explica bé perquè coneix molt bé allò que trepitja. Ha parlat del paisatge, de les coses per fer i també de les persones. Després ha pujat la nova executiva a l’escenari, però jo m’he quedat a mitges, perquè estava al darrera de tot i quan la gent s’aixeca quedo a les fosques. M’ha semblat que la Pia Bosch brillava i també l’alcalde d’Olot. A la Pia l’he perduda perquè tothom ha fugit corrents i no l’he pogut saludar.

Sortint he xerrat amb gent coneguda. La diputada al Congrés, Montse Palma li deia al Lluís Sacrest mirant-me i amb una certa sornegueria; "no sé pas aquest d’on ha sortit..." En Sacrest l’hi ha dit; "jo era el seu professor" M’ha fet gràcia. I és que Girona és tant petita... Penjo una foto de la Montse Palma. N’he trobada una que m’agrada, està castissa, diguem-ne

Imatge corporativa

De mica en mica i sense preses MIFAS va canviant i millorant la seva imatge corporativa; les samarretes que han fet la gent de la delegació de la Selva n'és un exemple, i que s'estan eixugant a l'estenedor de casa meva i també la rotulació dels vehicles de l'entitat. Poc a poc, ja va sortint.

No s'hi val

Per què ara surt la Consellera Capdevila dient que no té diners per la posta en marxa de la Llei de la Dependència? No ho sabia abans de votar-hi a favor o què? La meva percepció personal és que per amagar el desori organitzatiu intern i la manca de capacitat per tirar la llei endavant, s'estan utilitzant els col•lectius vulnerables –com el nostre- per pressionar el govern central amb la problemàtica del finançament de Catalunya. No sabria què dir, però em penso que no s’hi val. No és just. Posar la gent del nostre sector i altres (gent gran) a peu de carretera és un gest de poca categoria, sincerament. Podria haver-hi alguna altra estratègia? Una mica més elegant, diguem-ne?

L'Erli i el meu mòbil artrític

Ahir diumenge varen pujar a fer la via verda una colla d’amics de Barcelona, encapçalats per la meva amiga Anna. La resta era gent que no coneixia, tot i que he d’admetre que alguns d’ells i elles feien cara com de ser una mica meus de tota la vida. Són –lògicament- impressions, sempre favorables que sovint em passen quan conec gent nova.

La meitat de la tropa va fer la baixada amb handbike i la resta amb bicicletes normals. No hi havia cap diferència, perquè ens estiràvem els uns als altres; gestos de complicitat que a mi m’agraden especialment i que solen funcionar quan hi ha bona sintonia.

He de dir que el meu mòbil va caure a mig camí, i l’Erli –a la foto- va passar-hi per sobre. L’artefacte, que ha tingut un recorregut més aviat curt, ha quedat amb un teclat artrític i la pantalla ha tingut un derrame digital greu, tirant a irreversible. El tècnic de Telefónica aquest matí m’ha confessat la gravetat de la situació i m’ha suggerit que m’oblidi d’ell i traspassi el meu afecte a un terminal nou.

El mòbil ha funcionat a tranques i barranques tot avui; el timbre toca, i fins i tot puc parlar-hi, tot i que no em diu amb qui ho faig. El telèfon, molt atrotinat, coix, rallat i molt mal ferit fa el que pot. Amb la gent és diferent -m’ha dit el tècnic de Telefònica- quan ha vist que estava assegut en un despatx de MIFAS, però en el cas dels mòbils, recomano treure’n un de nou. Així hem quedat. I a l’Erli, dir-li que tranquil·la, m’han promès que el telèfon avariat reposarà feliçment en una exposició de Telefónica especial per a telèfons atropellats, i d'accidentat a la Via Verda de Girona encara no en tenien cap.

En Gus ha penjat un vídeo a Youtube de la jornada i aquí el teniu:

Els meus de la Selva

La gent de Blanes i Lloret porten la delegació de MIFAS a la Selva. Una colla d’intrèpids, molt pendents de tot allò que és mou en un lloc que ha doblat la població en molt pocs anys. Entre Blanes i Lloret sumen tanta gent com la ciutat de Girona, sense comptar l’estiu que són forces més. En Xavi Terradas està al capdamunt de la delegació i és l’home que rastreja Lloret de Mar pam a pam, el municipi de la província de Girona que més creix en tots els aspectes.

Aquest cap de setmana la tropa de MIFAS ha participat a la Fira d’entitats que s’ha fet a Blanes, com una més, aportant tot allò que té la nostra gent i que és molt. Sovint convé ensenyar que sent diferents som iguals i que per ser-ho s’ha de pregonar i dir en veu alta cada cop que ens ho deixen fer. El dissabte al vespre va haver-hi un sopar amb tota aquella gent que hi havia participat. Varen convidar-me a ser-hi i ens van retratar. Arran de mar feia fred, però l’ambient era càlid i la companyia esplèndida.

Per cert, han fet camisetes amb el nou logo de MIFAS i en el Xavi vaig dir-li que em deixés retratar l'esquena per presumir una mica i fer-ne propaganda.

La Pontes

L'amiga Sandra Ferrer m'ha deixat uns quants CD's de la Dulce Pontes després de descobrir que n'erem especials admiradors. Entre les peces -totes molt bones- he escoltat la cançó que la Pontes dedica a l'Amalia Rodríguez, la primera dama del fado portuguès. Es diu Amàlia por Amor i l'he trobada a Youtube. No sé, potser en faig un gra massa, però jo m'hi he quedat enganxat. Ja se'm passarà..

La mirada

Divendres a la tarda de Pla Estratègic de MIFAS. Déu n’hi do quin sarau! Era com un joc on hi havia 183 peces per anar posant en unes cartolines a la paret, tantes que va fer falta una escala d’aquelles d’estar per casa per arribar a enganxar-les. La directora d’orquestra va ser la Marta de Neòpolis, molt efectiva, contundent i professional. A la foto surt la Pita que mira el president de la casa per veure que hi diu. Em penso que a MIFAS tenim sort amb la gent que ens envolta i a mi m’agrada molt mirar la gent que mira.

La volada, tercera part, en vídeo

Tres vídeos de la jornada de vol a vela, a l'aeròdrom de la Cerdanya, gravada amb la càmara d'en Manu. La resta de vídeos estan penjats al canal de youtube de MIFAS. Clicleu el títol d'aquest post, anireu directes al menú de Vídeos.

Estimada Carme

El passat dissabte 28 de setembre, la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila publicava un article al Diari de Girona on parlava de la Llei de la Dependència i els seus processos de participació. Aquesta qüestió no és el que més preocupa a la gent. Jo penjo aquí una petita reflexió, amb la poca esperança -ho admeto- de què la cosa millori o s'hi pugui fer alguna cosa.

Veiem en el teu article del Diari de Girona del passat dissabte que fas una explicació del seguiment que la gent del teu Departament fa sobre la qüestió de la dependència i com s’està gestionant actualment. En el teu escrit fas un resum dels processos de participació que existeixen i ens recordes que la Federació ECOM està present en aquestes taules informatives i consultives. MIFAS, lògicament pertany a la Federació i per tant hi estem representats de forma indirecta.

Quan MIFAS planteja la seva decepció sobre la Llei de la dependència i la seva aplicació a Catalunya no qüestiona tant els canals de representació que existeixen, sinó l’eficàcia que dius que teniu a l’hora de la seva aplicació. No discutim si els administrats estan informats pels administradors, sinó més aviat la poca satisfacció existent entre els usuaris o si vols els administrats, sobretot després que els polítics feu d’aquest tema una bandera de la qual ha quedat palès que al final és un gran bluf, una aixecada de camisa, permetent que la gent s’il·lusioni amb tanta propaganda i quan la gent necessita uns recursos que heu anunciat del tort i del revés queden decebuts, enganyats i amb una gran sensació de tristesa i d’impotència.

Queda clar que amb els col·lectius vulnerables us hi veieu amb cor de fer-ne un ús inadequat, poc ètic fins i tot; fent una demostració d’una certa mala fe. La llei de la dependència no és una oportunitat a la que la classe política heu de recórrer per presumir sobre les polítiques socials, sinó ha de ser una eina que permeti a la gent i a les famílies poder canviar i millorar les situacions que en molts casos són molt complicades.

No n’hi ha prou en dir al diari que la llei funciona perquè hi ha un òrgan on les entitats estan representades. Aquesta no és la qüestió important ni tampoc la que més preocupa a la gent de MIFAS i si tu vols a la gent d’ECOM. El que ens preocupa a nosaltres, com a organització d’autoajuda de les persones amb disminució física és que la Llei de la dependència i la forma de gestionar-la a Catalunya és francament millorable, i no ens agrada que se’n presumeixi quan tot plegat és un desori i quan a qualsevol altra comunitat autònoma és més fàcil ser una persona disminuïda i viure-hi amb una mica més de dignitat que no pas aquí, tot i que teòricament nosaltres som els moderns, els que ens avancem sempre, o això expliquem entre uns i d’altres.

A nosaltres ens agradaria que tot plegat fos d’una altra manera, i estem a la teva disposició per si tu vols canviar l’estil amb la pretensió això sí, de que la nostra gent tingui el què ha de tenir. Carme, nosaltres igual que la cançó d’en Llach, volem dir-te que hi som, si tu vols ser-hi...