Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2009

La punxa que l'encerta

Avui en el diari El Punt de Girona s'hi pot veure aquest dibuix fer per en Jap, un home que l'encerta gairebé sempre. Es refereix al Departament de Benestar Social, ara Acció Social i Ciutadania.

Deixalles

Mirant la televisió (la tinc nova, ben nova) descobreixo una noia de l’espanya canyí que va marxar de casa seva el dia 19 –el dia del padre, diu ella- i que no sé a quin casament va faltar el dia 20 i així tota la fauna ibèrica va saber que s’havia separat. Ell no sé qui és, i ella tampoc. Però es veu que tothom està al cap del carrer. El programa –que segur que és líder d’audiència- s’està emetent en aquests moments. El mateix dia que han proposat tancar les llums per fer una demostració del problema energètic i ecològic del planeta. I jo pregunto; per què no fem una apagada contra aquest tipus de televisió que puja a la fama a una colla de vampirs de mal gust amb problemes que ningú n’ha de fotre res?

Per rematar, en Jordi González –que sempre l’he tingut per un bon professional- dirigeix el festival amb una salsa bastant esperpèntica. No n’estic segur, però segurament aquesta noia és una contractada del govern per evitar que el país parli del que realment importa. Ha estat genial qu…

El món sobre rodes

El dimarts 31 a les 20,00 h. a la Llibreria 22 de Girona, carrer Hortes 22 es presenta el llibre "El món sobre rodes" escrit per l'intrèpid Albert Casals. Ha publicat part de les seves aventures i promet ser interessant. Procuraré ser-hi present; més que tot perquè m'agrada molt la gent que trenca tots els esquemes. No puc pas dir gaire res més, no conec a l'autor, més que d'haver-lo vist algun cop per televisió, i d'això ja deu fer temps. En fi, penjo la notícia perquè em penso que és notícia.

El retrat

Una barrera arquitectònica teòricament superada però que no és veritat. Vull dir que hauria de ser fàcil passar-hi, però té la seva complicació. La rampa és massa forta i l'alçada de l'asfalt embolicat amb llambordes rústiques fa que fins i tot sigui perillosa. No seria una rampa verda (molt fàcil) ni tampoc blava (fàcil). Més aviat seria una rampa vermella (difícil) tot i que té pinta de ser negra (molt difícil). De lluny la foto podria ser de Teheran, o d'alguna cantonada civilitzada i tranquil·la de Kabul, però de prop és més semblant a Sòria o Àvila. No obstant això he de confessar que és la nostra estimada Girona. L'ha feta avui un company blocaire que també retrata tot allò que li fa gràcia. És una instantània que s'hi veuen coses que són complicades de moure. Si la mireu bé, ho veureu. Potser no és fàcil d'enganxar-ho a la primera!

Europees

MIFAS fa deu anys que té voluntaris -més aviat voluntàries- d'Europa. Estem a no sé quina xarxa exactament, no sabria dir-ho, que ens permet comptar amb gent jove que ve a passar una temporada a la casa de forma altruista, contribuint en els projectes que l'entitat té en funcionament. De tota manera, mai n'havíem tingut tantes. En aquests moments comptem amb la presència de quatre vailetes que estan a Girona i participen del dia a dia de la residència, amb els usuaris. És una experiència molt enriquidora i sempre hem gaudit de gent molt activa i especial. Ells -en aquest cas elles- practiquen l'espanyol i descobreixen el català -no sempre saben que aquí parlem una altra llengua- de manera que l'espanyol l'acabem practicant una mica tots.
Aquestes setmanes MIFAS compta amb dues noies franceses, una portuguesa i una alemanya. Entre elles parlen una mica de tot. Hi dominen paraules barrejades en català i castellà amb les seves llengües, i nosaltres aprenem moltes …

Guanyar a casa

Ahir l'equip del C.B.MIFAS-Esplais va jugar el darrer partit a casa de la competició de bàsquet en cadira de rodes. Es va guanyar i bastant bé. En Joan Saló -cronista habitual- n'ha fet un escrit que està penjat a la plana web de MIFAS. Ha costat d'agafar el vol aquest any, més que d'altres, tot i que darrerament estan fent bon joc, amb clares diferències dels primers partits de la temporada que sent fàcils van acabar sent difícils. Finalment -si tot surt bé- l'equip en sortirà bastant ben parat. Ara els queden dos partits fora de casa, a Gijón (Astúries) i a Santander, aquest últim el proper dia 4 i 5 d'abril, on mirarem -uns quants- d'acompanyar-los per poder-los animar i estar amb tota la tropa que avui dia conformen el Club Bàsquet MIFAS.

Gran Torino de l'Eastwood

No puc pas fer una crítica de la pel·lícula Gran Torino d’en Clint Eastwood perquè si en dono molts detalls perdrà tota la gràcia a tots aquells que volgueu anar-hi. Puc dir que és recomenable, molt interessant i que una vegada més aquest home ens fa una demostració impressionant de bon cinema. L’Eastwood ens té mal acostumats ara mateix. Jo vaig a veure les seves pel·lícules sense saber-ne res, sense haver llegit cap crítica -no són pas justes sempre- i quan surto ho faig havent descobert que aquest actor, director, cineasta, etc… és una de les poques causes que justifica que valgui la pena anar al cinema de tant en tant.

La pel·lícula tracta sobre una història –no pas senzilla- que es va desgranant a poc a poc i acaba en una bona metàfora sobre tot allò que pensem conèixer i que tenim tant a prop. També hi vaig llegir una mica d’esperança, no pas la que la gent voldria, és d’una altra manera, però també és justa. Us la recomano, de debò.

Un altre racó

Escampar la boira a les Vies Verdes. Les fotos són d'avui dimarts, fetes entre les Planes d'Hostoles i Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols) L'arbre florit també. S'anuncia l'arribada de la primavera. Tindrem les vies verdes més verdes que mai. Hi he trobar força gent badant igual que jo.

Un racó

les Planes d'Hostoles és un poble que està ple de racons naturals molt variats. També hi ha alguna ermita que la gent que hi viu no li dóna cap importància, però suposo que la té. Aquestes dues fotos són de l'ermita de l'Àngel, al costat de la font que porta el mateix nom. Hi passes quan vas a Sant Feliu de Pallerols per la carretera vella. Un camí pel mig del bosc que ara mateix està en molt bones condicions per fer en bicicleta, desnivells a part. Són fetes d'avui diumenge, havent dinat i anant en cotxe..

Els colors de Girona

Fent una passejada per Girona m’hi trobo en Carles Monti fem petar la xerrada una estona. En Carles és un membre emèrit de MIFAS, un dels seus fundadors, una de les persones que n’ha estat un referent indispensable. Li explico que esquiant –bé, això que faig jo- he descobert que les pistes tenen una qualificació segons la qual es defineix la dificultat dels circuits. Li dic que verd vol dir molt fàcil; blau, fàcil; vermell, difícil i negre, molt difícil. Entre rialles diem que aquesta seria una magnifica definició per descriure les nostres poblacions. Girona és blava o és verda?; En Carles em diu que ell l’havia vist negra, negra del tot.

Des de llavors no acabo de trobar el color de Girona. Depèn lògicament de la barriada on un es passegi, també de si el barri o carrer és nou, o de si essent nou, les obres s’han fet amb una certa gràcia i intel·ligència. Sovint els dissenys de les nostres ciutats són espectaculars però després es descobreix que són un infern per accedir-hi. Amb els ar…

Fora de joc

El meu pare m'ha trucat per dir-me que ara mateix estava jugant el Madrid a no sé quina cadena de televisió. Juguen amb el Liverpool, m'ha dit. L'he buscat i he pogut veure els dos minuts finals de la primera part. Dels camps anglesos m'agraden bàsicament les grades i l'herba. Tothom hi està ben posat, en línia recta. Són camps de futbol que no m'importaria anar-hi si m'agradés una mica això del joc de la bimba. L'herba dels camps anglesos també és més verda que la dels camps d'aquí. A la propaganda anuncien una cervesa que és força bona i l'anunci em recorda que ja no en tinc cap a la nevera. En fi, el futbol que no sóc capaç de seguir-lo. I el resultat? No sé, m'és força igual. Demà hi haurà mala lluna al bar que està al costat de MIFAS. Són molt del Madrid, de vegades quedo molt sol quan hi ha cridòria. Estan convençuts de que sóc del Barça. I de qui sóc jo?; del Madrit em penso que no, vaja, ...

Bloc d'un ciclista

El passat 4 de Febrer, Leonel Manso, un empordanès de nacionalitat brasilera i soci de MIFAS, va emprendre un viatge de tres mesos arreu de la península ibèrica amb la seva bicicleta adaptada. Al llarg de gairebé tres mesos recorrerà aproximadament 4.000 quilòmetres de la costa, havent passat prèviament els Pirineus.

Perquè tothom pugui seguir la seva aventura, Mansó ha creat el bloc Diaris de bicicleta: un viatge per la Península Ibèrica en el que explica la seva experiència i actualitza dia a dia. Si el voleu seguir podeu consultar, fent click aquí o teclejant: http://www.diarisdebicicletadeunaventurer.blogspot.com/Si tota la gent que estem amb això de la Minusfera el seguim, em sembla que l'hi ha de ser més fàcil poder pedalar.

El Canigó de lluny

El Canigó des de Coll de Condreu, a uns 1.000 metres d'alçada. En aquest punt -molt a prop- s'hi toquen la Garrotxa, la Selva i Osona. Avui ha fet un dia bastant net i clar i d'aquí mateix s'hi veu sense massa problemes la Badia de Roses, tot i que avui hi quedava una mica desdibuixada. La muntanya catalana està a tocar, però en línia recta hauríem de fer 48.000 metres. (ho he descobert fent el tafaner amb això del Google-Earth)

Feia dies que no entrava en aquest programa. És una aplicació molt fàcil d'instal·lar i a més és divertit poder-te passejar pels carrers d'algunes ciutats. He vist que a Girona ja no hi tenim plaça de torus; això vol dir que han actualitzat les imatges via satèl·lit. A les últimes que havia vist encara hi era. Ara ja no només no la tenim, sinó que tampoc s'hi veu, per aquells que les busquen per via aèria. S'hi pot veure també un riu molt eixut, preludi de la sequera que vàrem tenir l'any passat. Curiosament les imatges de G…

Còlic

Un còlic d’aquells emprenyadors va provocar que passés una breu estada –massa llarga sempre- al servei d’urgències de l’Hospital Trueta de Girona. Vaig poder retratar el sostre d’urgències perquè quan estàs estirat en aquells llits que van amb rodes el panorama queda francament limitat. En el sostre hi ha com un semàfor; verd, groc i vermell. No tenia humor per preguntar perquè servia. Els d’urgències són gent que cada dia deuen fer deu quilòmetres a peu. Els passadissos són molt limitats, però ells van i venen a gran velocitat, esquivant-se entre ells i elles i també als llits que hi estan aparcats de forma provisional.

Res, un còlic d’aquells que tinc de tant en tant –ara feia temps que no pedregava- va obligar-me a passar-hi la tarda del divendres. Darrere meu, també aparcada de forma provisional hi havia una noia –ho sé per la veu- que anava dient a no sé qui, que tenia tot el dret del món a refer la seva vida. Amb els calmants en vena i la història de fons de la veïna –que van con…

Una llàstima

En els diaris d'avui hi veig la notícia de que Ryanair està negociant amb AENA poder volar també des de l'aeroport de Barcelona. Aquesta me l'esperava, he de dir-ho clarament. L'Aeroport del Prat està perdent passatgers per la crisi que patim i també perquè no ha deixat de ser mai una terminal auxiliar de l'aeroport de Madrid i ara amb això de l'AVE ha perdut pistonada. Ryanair és una empresa que va a "toc de pitu" i per tant s'aprofita en certa manera de les debilitats que envolten el sector i de qui les gestiona.

De tota manera el que em preocupa és que això d'una manera molt clara anirà en detriment dels dos altres aeroports catalans que darrerament s'han estat consolidant; Girona i Reus. L'aeroport del sud ja anava a tranques i barranques, però el de Girona ha estat funcionant a tota màquina, encara que finalment cap altre empresa aeronàutica ha volgut venir. El de Girona és com una terminal privada de Ryanair i per tant la companyi…

La Pepa i la Pia

Ahir a MIFAS varen venir la Pia Boschi la Pepa Celaya, reprentants del Partit Socialistade Catalunya per veure com van les coses. Van fent, vam dir. La Pia està més o menys al cas de la nostra situació, dels problemes que afecten a la gent amb discapacitat, sobretot a Girona, d'on ella és diputada. La mirada de la Pia també m'interessa especialment perquè forma part del Consell d'Europa i jo sóc dels que dic que hem de fer un cop d'ull cap amunt i deixar de mirar tant sovint cap avall. La Pepa és senadora. Representa a les comarques de Girona i pot trasmetre els nostres interessos a la càmara alta espanyola. Són dues polítiques que els agrada està a prop de la gent i de les entitats que treballen amb col·lectius com el nostre. M'agradaria que tinguéssim més visites d'aquest tipus, són xerrades reposades i la proximitat permet poder entendre de forma més senzilla els problemes que ens envolten. Girona és petita i ens podem ajudar uns als altres, és un dels avant…

Una de "xinus"

Gran rebombori a la meva comunitat de veïns perquè els responsables de la botiga de sota, xinesos, han obert una porta d’emergència il·legal que dóna a l’escala. Quan vaig arribar hi havia uns quants veïns i veïnes dient la seva sobre el fracàs orient-occident que s’acabava de produir a escala de la meva escala.

Una veïna va fer-me saber que els “xinus” són molt perillosos i em va alertar de tot el que ens podia passar. Vaig decidir aparcar i anar-me’n cap a casa, procurant no trobar-ne cap que m’impedís fer el recorregut sense ser atacat i torturat.

Avui, per refer-me de la tragèdia, he anat a dinar amb dos dels meus nebots, dels quatre que tinc; per cert, cap d’ells ha nascut aquí. Ni a Girona, ni tampoc a Catalunya. Tres d’ells són estrangers i la més petita de totes ha nascut més enllà de l’Ebre. En fi, coses que passen, suposo. El món funciona i funcionarà així, més enllà de la porta que els xinus han obert de forma –diguem-ne- irregular a l’escala de casa meva. El pitjor de tot és…