Ves al contingut principal

Gent coneguda

Fent una mica de bici avui per les Planes, m'hi he trobat a gent coneguda que corria. La Via Verda és per fer bicicleta, però també per passejar-s'hi i fer-hi tot tipus d'esport. Quan aquest trajecte surfeja les Planes el paisatge és fantàstic i si voleu una mica propi, com si fos meu. Quan m'han vist he sigut informat de que coneixien això de fer handbike i altres esports per a gent discapacitada, perquè havien vist el meu bloc. M'ha fet gràcia saber que algunes persones que viuen a les Planes segueixen aquest. La Rosa, que ens coneixem de tota la vida també té un bloc, que enllaçaré immediatament quan rebi l'adreça exacta. A veure si entre uns i altres creem la nyerrosfera. (Els de les Planes ens diuen nyerros)

En els pobles petits no sol haver-hi costum de parlar dels temes que afecten a les persones discapacitades, excepte quan n'hi ha un que hi viu, o que forma part de la comunitat. A les ciutats això és diferent. Ara fa molts anys que visc fora del poble, però en certa manera sempre hi viuré, encara que passejant pels seus carrers ja no conegui a la gent. Fent el tros de Via verda sembla que hi trobo més coneguts, corrents, passejant, fent qualsevol activitat esportiva. Amb l'edat, amb el temps, a les Planes la gent vol ser més jove; i segurament ho és.

Comentaris

Rouse ha dit…
està molt bé trobar-te gent coneguda amb qui fer-la petar una estona. A mi em passa quan vaig a Olot, llavors t'en dones compte que estàs en un poble (encara que Olot és una ciutat)i anant pel carrer et pares a parlar ara amb l'un, ara amb l'altre. A Girona no passa tant, ets més anonim.
A peu coix ha dit…
Quim, crec que tens a mig a cada port.
Anònim ha dit…
Hola Quim

La gent de Les Planes d'Hostoles seguirà el teu blog tant interessant......



La gent de Les Planes, que et recorda.

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.