Ves al contingut principal

Traumes

Avui he estat a la Salut, a la Vall d’Hostoles dinant amb el meu pare. Abans d’entrar he tirat quatre fotos per allà fora i, de sobte m’he vist sota la bandera, sota la senyera.

M’han vingut al cap els moments aquells que a l’escola de les Planes ens castigaven a passar l’hora del pati a sota la bandera. Era un càstig tradicional, molt típic. Qualsevol malifeta acabaves redimint-la allà sota, davant la mirada de tothom. Això va passar quan només n'hi havia una; l’espanyola. Era descolorida i els negres de l’àliga s’havien tornat grisos. Amb l’arribada de la democràcia o en acabar-se la dictadura va arribar la senyera.

De tota manera els càstigs i els estils no varen canviar gaire, l'única cosa que podíem fer era triar la que més t'agradava. En aquest sentit no tinc present que se'ns donessin instruccions d'estar sota d'una o de l'altra. Recordo perfectament alguns companys que hi passaven les hores del pati, n'hi havia uns quants que n'eren habituals. De tant en tant també m’hi tocava ser-hi i de les banderes tinc especialment present la forma de cucurutxo que fan, com si fossin papus de Setmana Santa, sobretot quan estan quietes i no bufava cap vent. És la mirada que jo veia quan estava castigat.

Avui he retratat la senyera que hi ha en el Santuari i en un moment de quietud, amb poc vent, he recordat aquells instants de la infància i he entès el meu poc entusiasme per tots aquests símbols. Suposo que amb els anys ja m'aniré recuperant. El temps ho cura gairebé tot.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.