Ves al contingut principal

La crisi i el que perdem

Surto de casa volant perquè s’ha acabat el tabac. Lamentable. Al passar pel davant de la nova estació d’autobusos de Girona (la que diuen que és provisional) m’hi acosto. Allà m’hi trobo a un romanès que se’n va. No tornarà. Ha acabat la seva campanya a Espanya. Primer a Jaén, on ha treballat en una empresa que feien material per a la construcció. Van fer llufa. Llavors va decidir pujar fins a les comarques de Girona on les coses no li han pas anat millor. Ha estat per aquí un any i una mica més, treballant en coses que no requereixen massa qualificació, tot i que és veterinari.

Em diu que marxa preocupat per un deute bancari que té. La quantitat no és exagerada però té el seu què. Parla bé el castellà i no sap a que es dedicarà quan arribi a casa seva, el dimecres a la tarda –m’ha dit- després d’una tornada amb autocar llarga i pesada. Feia cara de cansat abans de començar el viatge. Trist i frustrat se’n va d’aquí amb una maleta i una bicicleta per la seva filla que fa dos dies ha comprat en uns grans magatzems de Girona.

La seva marxa no només suposa perdre mà d’obra que el país no ha sabut aprofitar, sinó també la força humana que tota societat avançada requereix. Segurament no ha treballat d’allò que realment hauria estat necessari. Ara mateix no sé si el títol de veterinari romanès és compatible amb els nostres; ignoro si hauria pogut treballar d’aquesta feina aquí. Segurament en altres països ho hagués fet sense massa problemes.

La crisi provoca moviments. Queda clar que molta de la immigració que al llarg d’aquests anys ha estat venint cap aquí ara retorna. Amb ells marxen més coses de les que inicialment pensem. M’entristeix veure la tornada a casa de gent que podia haver contribuït molt, més enllà de fer rajols i la construcció.

No m’ha dit com és diu. Tampoc ho he preguntat. M’ha dit que el nom del banc on té els deutes i que marxa decebut. Jo sóc dels que penso que aquestes situacions ens empobreixen. Els països més importants del món són aquells que saben acollir als que són capaços de tenir força i poder-la aprofitar en benefici de tots. Segurament molta gent pensarà que aquesta situació és lògica i millor. Estic convençut de tot el contrari. La crisi, sense força, serà més llarga i difícil de passar. I sense gent diversa, la nostra cultura, encara que soni estrany, també es farà més petita i llunyana.

Comentaris

Assitentina ha dit…
Totalment d'acord!
El titol ho te q convalidar, el seu tal cual, no serveix.

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.