Ves al contingut principal

La crisi i el que perdem

Surto de casa volant perquè s’ha acabat el tabac. Lamentable. Al passar pel davant de la nova estació d’autobusos de Girona (la que diuen que és provisional) m’hi acosto. Allà m’hi trobo a un romanès que se’n va. No tornarà. Ha acabat la seva campanya a Espanya. Primer a Jaén, on ha treballat en una empresa que feien material per a la construcció. Van fer llufa. Llavors va decidir pujar fins a les comarques de Girona on les coses no li han pas anat millor. Ha estat per aquí un any i una mica més, treballant en coses que no requereixen massa qualificació, tot i que és veterinari.

Em diu que marxa preocupat per un deute bancari que té. La quantitat no és exagerada però té el seu què. Parla bé el castellà i no sap a que es dedicarà quan arribi a casa seva, el dimecres a la tarda –m’ha dit- després d’una tornada amb autocar llarga i pesada. Feia cara de cansat abans de començar el viatge. Trist i frustrat se’n va d’aquí amb una maleta i una bicicleta per la seva filla que fa dos dies ha comprat en uns grans magatzems de Girona.

La seva marxa no només suposa perdre mà d’obra que el país no ha sabut aprofitar, sinó també la força humana que tota societat avançada requereix. Segurament no ha treballat d’allò que realment hauria estat necessari. Ara mateix no sé si el títol de veterinari romanès és compatible amb els nostres; ignoro si hauria pogut treballar d’aquesta feina aquí. Segurament en altres països ho hagués fet sense massa problemes.

La crisi provoca moviments. Queda clar que molta de la immigració que al llarg d’aquests anys ha estat venint cap aquí ara retorna. Amb ells marxen més coses de les que inicialment pensem. M’entristeix veure la tornada a casa de gent que podia haver contribuït molt, més enllà de fer rajols i la construcció.

No m’ha dit com és diu. Tampoc ho he preguntat. M’ha dit que el nom del banc on té els deutes i que marxa decebut. Jo sóc dels que penso que aquestes situacions ens empobreixen. Els països més importants del món són aquells que saben acollir als que són capaços de tenir força i poder-la aprofitar en benefici de tots. Segurament molta gent pensarà que aquesta situació és lògica i millor. Estic convençut de tot el contrari. La crisi, sense força, serà més llarga i difícil de passar. I sense gent diversa, la nostra cultura, encara que soni estrany, també es farà més petita i llunyana.

Comentaris

Assitentina ha dit…
Totalment d'acord!
El titol ho te q convalidar, el seu tal cual, no serveix.

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…