Ves al contingut principal

Salt, d'aquí i d'allà, persones.

Acompanyo a un amic a l’Ajuntament de Salt per fer una gestió. Ens hem quedat fent cua per poder registrar el document que portàvem. Davant nostre hi havia molta gent. La majoria estrangers que feien gestions d’empadronament. Un marroquí demanava apuntar com a ciutadana de Salt a la seva mare que venia uns dies de vacances. La funcionària amb bon criteri l’hi ha dit que això no era possible. Amb una gran sinceritat l’home deia que la seva mare necessitava atenció sanitària. M’he quedat enganxat a la conversa, sense voler-ho fer. Parlaven en veu alta i era difícil desenganxar-s’hi. He sortit molt contradit. No és just que això sigui així, no ho és perquè la versió que donava la funcionària era certa, impecable i dura. Però si giro la moneda també és cert que qualsevol ciutadà ben intencionat d’aquest món faria el mateix que intentava fer aquell xicot. No han entrat en detalls sobre quina era l’atenció mèdica que necessitava la dona, però segur que allà on està, allà on viu, no la té.

En fi; pregunta justa, resposta correcta, encara que segurament molt injusta. En aquella sala n'hi havia moltes més que demanaven coses semblants. M’adono que tothom hauria de passar-hi una bona estona i poder sentir el que les persones demanen i així poder tenir una perspectiva més encertada de la gent, més enllà de com siguin i d'on vinguin. La crisi està sent forta, i aquesta situació és molt pitjor en països que encara són més pobres.

Els treballadors que atenen a la planta de baixa de l’Ajuntament de Salt tenen el meu respecte i admiració. Estan fent una feina complicada i segurament molt poc reconeguda. Nosaltres només demanàvem una targeta d’aparcament per a persones discapacitades i jo diria que ha estat una gestió que els ha permès respirar, un moment senzill i ràpid, gairebé insignificant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.