Galícia.

He telefonat a en Domingos, alcalde de Muros (A Corunya) company de batalles i amic meu de fa molts anys. L'hi he preguntat com portava el tema de la campanya electoral gallega, de la que jo no m'hi he aturat ni cinc minuts. M'ha comentat que estava cansat perquè ha estat donant voltes de campanya amb el partit polític que pertany (BNG) i que ahir va acabar tard amb l'acte de tancament que van fer a Vigo. M'ha dit que Galícia ha tirat endavant en polítiques socials, que s'han fet coses que per anar bé no s'haurien de perdre. En Domingos és discapacitat; ara mateix m'atreviria a dir que és l'únic alcalde de l'estat que és tetraplègic i en el seu municipi hi viuen més de 10.000 persones. M'ha explicat coses de la crisi, de com la viuen allà i té interès en saber com funciona això de les handbikes i de les vies verdes. A la Costa de Morte -em penso- que hi tindria èxit aquest tipus d'activitat. No sé, he de fer-hi una escapada que fa temps que no hi pujo.

Sovint penso que estem massa lluny de Galícia, és un lloc que em fascina. Hauria d'haver-hi una manera més ràpida i senzilla d'arribar-hi, sense haver de passar per epicentres gairebé obligatoris o estepes llargues que no s'acaben mai. En fi, demà els gallecs i bascos voten i admeto que per primera vegada m'he escoltat els polítics amb un flabiol sonant... fa un cert temps que em cansen una mica, més del compte diguem-ne.

Assemblees comarcals i dependències

Punt i final de les assemblees comarcals. Ahir va fer-se la trobada al Pla de l'Estany i avui dissabte al matí, s'ha celebrat la del Gironès. D'aquestes reunions surten els representants comarcals que assistiran a la reunió general del dia 18 d'abril a Girona ciutat. Més endavant, cap al mes de maig -segurament- es farà una trobada de tots els compromissaris de MIFAS dins d'un plantejament més lúdic.

En aquestes trobades els companys fan preguntes sobre molts temes, però des de l'any passat i enguany més que mai, la gent qüestiona la llei de la dependència i ens expliquen les seves experiències. No n'hi ha gairebé cap que valgui la pena explicar. M'imaginava que l'aplicació d'aquesta norma generaria dificultats, però no pas les que ens diuen. He conegut socis que necessiten ajuda per menjar i les valoracions que els han fet diuen que ballen sardanes; els despatxen amb 100 euros mensuals. És bastant lamentable. Ja veig que serà el tema estrella de l'Assemblea General de Compromissaris del mes d'abril. No m'estranya gens.

Vídeo Ruta del Ferro (Toralles)

UDG, Servei d'Esports

La Universitat de Girona té un servei d'esports que va una mica més enllà del que diu el seu títol. Ahir a tall d'exemple, van fer una xerrada-col.loqui sobre l'esport per a persones amb discapacitat. Prèviament havien passat la pel.lícula-documental Murderball on s'hi pot veure les experiències viscudes per les seleccions americanes i canadenques de Rugbi per a discapacitats. Una cinquentena de participants van fer preguntes a uns quants esportistes que formen part de MIFAS i que van explicar les seves experiències amb l'esport adaptat. En Javi Aldámiz, Xavier Terradas, Manu Heras i Fermí Sidera van apropar una mica el significat de viure intensament la vida a través de l'esport i el fet de practicar-ho sent físicament una mica diferents. Moderats per Tomàs Llebre, periodista esportiu de Catalunya Ràdio la tropa va estar magnífica. Els estudiants de l'UDG s'ho van passar bé i sembla ser que l'activitat feta pel Servei d'Esports va agradar molt. La propera setmana parlaran d'esports i orientació sexual, i la setmana passada van fer-ho d'esports i economia. He de dir que el tema de la discapacitat el toquen sovint i això vol dir que els que participen en aquestes experiències tindran una mirada diferent i optimista del gremi del que jo formo part. És una aposta de futur, de complicitat. Ens vindrà molt bé.

Handbike, Ripollès

Aquí un parell de fotografies fresques del diumenge passat. La tropa habitual fent la ruta del ferro a la comarca del Ripollès, de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll i en direcció contrària fins a Toralles, un tros que la majoria no havíem fet mai. Aquest circuït de via verda que es pot fer molt bé, donat que tot el tram està asfaltat. Hi ha èpoques de l'any una mica més recomenables per fer-la, però en aquest cas el temps ens hi va acompanyar.

Empordà, alt i baix

Ahir va fer-se l'assemblea comarcal de l'Alt Empordà al Centre de Recursos Pere Llonch de Vilafant i avui a Sant Climent de Peralta s'ha fet la del Baix Empordà. El sistema assembleari de MIFAS ens obliga a passar per les comarques abans d'arribar a la reunió general que és de compromissaris i que enguany es farà el 18 d'abril a Girona ciutat. Penjo una foto d'ahir i una d'avui. Encara queda per fer la del Pla de l'Estany i la del Gironès. Cada febrer fem la gira, aquest any ens acompanya la Vanesa, dinamitzadora de MIFAS i també l'Isaura, treballadora social de la casa. Jo diria que la foto de dalt és la del Baix i la de baix és la de l'Alt.

Lloret Streets

En Terradas i el Manu han preparat aquest muntatge de la passejada de l'altra dia a Lloret de Mar. No puc pas dir-hi gaire res, jo era un dels passejadors i ja està. Només afegir que Lloret és un bon lloc per anar en cadira de rodes. Hi ha algunes pendents, però es poden fer bastant bé. En el vídeo se'n veuen algunes i també com està el tema de l'accessibilitat en aquesta ciutat de la Costa Brava.

Dijous llarder a Lloret

Passejada per Lloret de Mar. M'han dit -ja era molt tard- que la diada d'avui- era dijous llarder. Em penso que els americans en diuen Mardi Grass, tot i que no ho tinc massa clar. Lloret estava esplèndida. Feia sol i un aire agradable. El mes de febrer Lloret dorm i reposa, gairebé totes les botigues estan tancades i els hotels pinten i fan els retocs que l'estiu no poden fer. La platja ha pujat un parell de metres. Segurament és la sorra de Blanes i Tossa que després dels temporals s'ha amagat a Lloret. Tinc ganes de que arribi l'estiu. Enguany trobo que l'hivern és llarg. M'hi he passejat amb bona companyia i després hem dinat com si sabéssim que avui fos un dia llarder, jo no n'estava al cas.

Ni pagant Sant Pere canta

Llegeixo a diferents llocs que el Ministerio de Educación, Política Social y Deportes vol que les subvencions del 0,7 de l’IRPF siguin només per les entitats que tinguin àmbit estatal. Quedo una mica sorprès per la notícia, sobretot després d'haver presumit tant temps de dir que aquestes partides serien transferides a les autonomies.

El Ministeri gestiona aquestes subvencions des de l'any 1989, són quanties importants que finalment han d’anar a parar a les organitzacions del tercer sector. Però queda clar que de tot això se n'està fent un ús partidista i sectari en excés. Lluny de que deixi de ser una qüestió centralitzada, el govern espanyol vol reforçar més que mai el fet de que les organitzacions estatals tinguin més poder per repartir, més poder per no finançar a les províncies més emprenyadores, encara que siguin les que més aporten a les dotacions pressupostàries del 0,7 de l’IRPF com ara Girona. Resulta que les comarques gironines són les segones de tot l’estat que donen més diners al concepte aquell que diu “Otros Fines de Interés social”. Tot i ser-ho podem veure com aquí no n’arriba ni cinc. El fet seria un escàndol de proporcions desconegudes fins ara i podria tenir conseqüències econòmiques que no tenen precedents. Caldrà estar molt pendents de tota aquesta qüestió i actuar de forma conjunta totes aquelles entitats que se'n vegin afectades.

Esperem que la Generalitat en el seu conjunt, i no només el Departament d'Acció Social i Ciutadania intervinguin en aquest afer, si això no fos així, l'escàndol seria per demanar-los que es dediquessin a una altra cosa.

Esquiar a la Molina

He estat convidat per la Fundació También i la Fundació Adecco a una petita estància de quatre dies a l’estació d’esquí de la Molina (Cerdanya de Girona) juntament amb altres persones que tenien algun tipus de discapacitat. Ha estat una experiència molt interessant. La discapacitat i la neu no lliguen inicialment, però avui i amb l’ajuda de gent com l’Escola d’esquí de la Molina i els professionals d'aquesta estació d'esquí pot fer-se sense cap tipus de problema. És un esport que hi entren en joc alguns conceptes com la seguretat personal, la por, els equilibris i altres sensacions que són noves i diferents.

He tingut de monitor en Jordi Fuentes, un xicot excel•lent que fa un temps va formar-se per poder esquiar amb gent discapacitada i he de dir que ho fa amb una notable convicció. Aquests dies he estat a les seves mans i ha estat formidable. Penjo unes dues fotografies; una amb ell, on s'hi pot veure l'sky car que vaig utilitzar i l'altre de la Sílvia, una companya de l'expedició que la balla molt bé amb un model de cadira conegut com mono-sky.

Des d’aquest post, m’agradaria transmetre i despertar interès en la possibilitat d’esquiar. En aquest petit país som afortunats perquè ho tenim bastant a mà. També s’hauria de facilitar a la gent discapacitada l’accés a aquest tipus d’esport i els preus que suposa practicar-lo; s’ha de fer necessàriament amb monitor i això ho fa econòmicament més difícil. Jo havia esquiat abans amb la meva tropa de Girona, tinc ganes de tornar-hi. A veure si els enganxo, enguany hi ha molta neu i s'ha d'aprofitar.

Països de billar

En realitat aquesta imatge té poca importància. No és res més que uns quants companys jugant al billar en un bar de l’estació d’esquí de la Molina. Se suposa que en aquesta activitat no hi ha res d’especial ni perillós, no obstant això, la gent que hi surt retratada són persones provinents de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. La nit abans, els retratats van caure en la discussió eterna sobre qui és qui i de com volem ser. No va pas haver-hi cap acord. Tots vàrem quedar embarrancats allà on estàvem, en el mateix punt d’on sortíem. Ara bé, l’endemà i sense que entrés en joc cap discussió fonamental es va descobrir que fent una partida tots podem ser una mateixa peça. És interessant veure que en les coses serioses la política i els discursos hi queden una mica al marge i que jugar al billar pot ser una cosa molt seriosa. Ara mateix no recordo qui va guanyar, l'avantatge en aquest cas no té cap importància.

La mirada del demà

Els companys de MIFAS, Isabel Juscafresa i Xavi Terrades han explicat aquest matí a uns quants alumnes del DIE (Dispositiu d'Inserció Econòmica de Girona) la manera més adequada per tractar a les persones amb disminució física. Ha estat una jornada interessant -m'ha dit en Xavi, tot dinant- diferents de les altres xerrades que habitualment fem a les escoles dirigides a mainada i adolescents.

Anar a les escoles per explicar que vol dir ser discapacitat, així com prevenir-los d'accidents de trànsit ha estat i continua sent un dels millors programes que fa MIFAS. També anem a les escoles a fer activitats esportives i procurem que tothom tingui una experiència en això d'anar amb cadira de rodes. De fet, en Manu Heras, que és qui els fa ballar, dissenya unes quantes activitats esportives que fan que les sessions siguin divertides i pedagògiques al mateix temps. Jo diria que aquests programes són una aposta de futur. Ens hi juguem la mirada i les actituds dels ciutadans del demà. Mirem de contribuir-hi d'aquesta manera i els que ho fan -tot sigui dit- ho fan molt bé.

Televisió de sempre

Més enllà de l’aspirador que no acabo de saber com funciona, vaig fer una posada al dia i m’he instal·lat una televisió d’aquestes que ja té incorporada la TDT. No puc pas dir que hi hagi estat massa estona mirant-la. Pensava que hi sortirien més canals, més interessants, ara veig que no n’hi ha per tant, francament.

Amb TDT vaig veure que a la primera cadena espanyola feien el programa aquest que es diu 59 segundos on hi havia de convidat el Ministre d’Indústria espanyol, Miguel Sebastián. Va explicar com estava la situació econòmica del país i qualsevol hagués dit que era ministre d’un lloc llunyà, remotament llunyà... Va donar a entendre que els bancs no facilitaven liquiditat a les empreses i tampoc a particulars i que el sarau econòmic americà era també el que havia provocat la situació que estem vivint. I els periodistes que envoltaven la taula van dir-ne tres o quatre d’aquelles que es diuen en aquests casos, però cap va tocar de prop la realitat. Amb tanta canalera, hauria d'haver-hi un programa que es digués "fugir d'estudi" sóc dels que penso que tindria èxit.

Encara que jo visqui a la província on la renda –és o era- la primera del país i on es diu que és la vuitena potència del món, vaig trobar a faltar una mica més de serietat en el guió. Sobretot després de que tothom parlés del color del vestit de la vicepresidenta en el moment de rebre el cardenal vaticà, que ha vingut de visita oficial per fer no sé què i amb no sé qui. Remenant el comandament també vaig descobrir que fins a mitjanit hi ha debats diversos amb molta cridòria, alguns dels quals surten personatges bastant curiosos, gent que havia ocupat ministeris i direccions de grans organitzacions que donen consells que estan bé, però que venint d’ells sonen una mica estrafolaris.

Queda clar que digitals o analògics els personatges i els problemes són els de sempre, i la solució serà la mateixa que quan la meva televisió era analògica, una pantalla fosca i quieta, digitalment força apagada.

El plàstic

Entro en una botiga d'electrodomèstics de Girona per fer el tafaner amb tot això de les televisions de pantalla plana, per informar-me i treure'n l'aigua clara sobre les TDT's i totes les connexions possibles. M'atén molt correctament un xicot molt entusiasmat en les noves tecnologies i aprofitant que jo anava acompanyat d'un amic que treballa en una televisió, els he preguntat quin serà el futur dels aparells de TV. He aclarit ràpidament que em referia als aparells de TV conceptualment com a moble d'estar per casa. M'he vist amb l'obligació de puntualitzar abans que tots dos comencessin a parlar japonès i treure lletres tipus HDI i termes tècnics semblants.

La resposta ha sigut una mica estranya. M'han dit que el futur serà un plàstic penjat a la paret, però d'alta definició i tindrà una resolució que brillarà molt bé. S'hi veuran molts canals i els colors més bé que mai. No han especificat si el plàstic serà ecològic. També m'han dit que les grans companyies no l'han tret encara perquè el mercat no té capacitat d'assumir tantes novetats i tan de pressa. Potser serà interessant veure el món a través d'un plàstic. M'han convençut del tot. He sortit amb un aspirador que també m'han dit que era molt bo, alemany i a prova de la noia de fer feines de casa meva. Ja en parlarem.

Ceballots

Això dels calçots em costa una mica. M'han de venir molt bé. Els de Girona no hi entenem res, tot i que ara hi ha molts llocs per poder-ne menjar aquí mateix. De tota manera jo sóc partidari de la calçotada –encara que no en tasti ni un- perquè és l’excusa perfecta per trobar-te amb gent i celebrar conjuntament una diada que és divertida. Ahir, seguint la tradició vaig anar fins a Rodonyà (Alt Camp) –a casa de l’amiga Trini- a fer la calçotada, juntament amb altres 20 persones. No sé com, ni tampoc de quina manera, però es veu que se'n van menjar uns 500. El més sorprenent de tot és que després de la liquidació dels ceballots tothom va dinar en abundància i amb la mateixa gana que qualsevol altre diumenge. Els de l’Alt Camp tenen devoció pels productes de la pròpia terra. No és pas difícil entendre-ho.

Encara no tinc clar qui es va menjar els meus, els que em tocaven a mi. La Trini –esplèndida com sempre- tampoc m’ho va voler dir. La conclusió és que les estadístiques sobre ceballots no són massa exactes, és més o menys com l'aplicació que ens expliquen els responsables d'executar la llei de la dependència, salseta a part, és clar.

Crisi sense barreres

Amb això de la crisi sembla que hi ha 8.107 municipis que han demanat participar en el fons aquest que el govern espanyol dedicarà als ajuntaments per tirar endavant inversions i d’aquesta manera frenar la destrucció de llocs de treball o crear-ne algun. Entre les peticions que han fet els ajuntaments n’hi ha una que ha tingut molt d’èxit; eliminació de barreres arquitectòniques. És curiós que de cop i volta els municipis hagin tingut un cop de rampell i s’hagin adonat que existeixen això de les barreres, i ara amb les propines extraordinàries sigui el moment d’eliminar-les. Segurament és una bona notícia, no voldria pas criticar-ho, perquè tal i com estan els nostres carrers val més no dir gaire res.

Però clar, diguem-ne que em puja la mosca al nas i que m’agradaria fer unes preguntes: -Som nosaltres una de les solucions a la crisi econòmica? --Els discapacitats sortim al carrer només quan hi ha crisi econòmica? --Són les barreres arquitectòniques una de les causes a combatre per resoldre la crisi econòmica? --Quan no hi ha crisi no hi ha barreres? --Quan no hi hagi barreres deixarà d’haver-hi crisi? (procurarem ser optimistes, per la crisi vull dir) --Amb la bonança econòmica no es veuen les barreres arquitectòniques? (segurament no es miren) --Els que caminem malament tenim sort de que l'economia també vagi a peu coix?

I no sé què més, tot plegat serà una crisi més accessible, sense barreres. I quan tot s’arregli, quan la situació econòmica sigui molt millor, el tema de barreres seguirà sent del mateix interès pels ajuntaments? Tenim sort els discapacitats de tota aquesta situació o només sóc un malpensat? En fi, ho aprofitarem, suposo.