Tres retrats, article al Diari de Girona

La Carme Capdevila surt retratada en els diaris parlant amb la Trinidad Jiménez, que és la nova ministra de Sanitat i Assumptes Socials. Vaig llegir que sortia contenta, que ja és molt. N'estava perquè es veu que l'olla de la dependència va agafant el bull, a poc a poc, tot i que hi faltaven alguns ingredients importants com ara els diners. Sense diners això no bull. En terres d'escudelles és molt difícil d'opinar. Tothom la fa bona i amb ingredients diferents.

Hem d'admetre que la gent que gestiona la Dependència és una mica nerviosa, amb tendències a moure's a gran velocitat. Quan el ministre Caldera va posar la Llei en marxa això penjava del Ministeri de Treball, que és un edifici bastant gran i de mal gust al capdamunt de la Castellana de Madrid. Quan ara fa un any el Govern socialista va tornar a guanyar les eleccions el programa de la dependència va instal·lar-se feliçment en un edifici del carrer Alcalá, que era del Ministeri d'Educació i no sé quantes coses més. Amb tendències neoclàssiques l'edifici estava i encara deu estar-hi ple d'esgraons i poder-hi accedir en cadira de rodes era molt complicat, fins a tal punt que el camí menys perillós era fer-ho pel garatge. La gent que parlàvem de la dependència havíem d'entrar pel garatge del Ministeri i per sortir al carrer directe fèiem unes quantes voltes estranyes i finalment acabàvem sortint a l'edifici del costat que és -també ja és mala sort- una instal·lació del govern d'Esperanza Aguirre.

Ara amb la reforma del Govern que hem tingut fa quatre dies ens han passat a Sanitat, i aquí no puc dir gaire res. No pas perquè l'edifici no tingui graons, que en té. De fet passejant per davant d'aquest Ministeri has d'anar molt en compte perquè pots quedar-te clavat a la mateixa vorera. Madrid té voreres molt complicades, però les que estan a prop dels ministeris són plenes de forats i normalment tenen desnivells bastant perillosos. Potser per anar-hi, també haurem d'entrar pel garatge, això d'anar en rodes té alguns avantatges perquè la gent pensa més amb cotxes oficials que amb gent que té el caminar una mica més complicat.En resum, en poc més d'un any la dependència ha estat en tres Ministeris. Suposo, no vull pas ser mal pensat, que és una mica el resum de com s'està aplicant la llei, que al final recauen a les autonomies. La Carme Capdevila ha hagut de parlar amb tres ministres sobre el mateix tema. És curiós, però sobre el mapa de Madrid els tres edificis ministerials estan en línia recta, i podrien fer-hi un túnel que anés del primer fins al darrer.

També he de dir que al capdavall del carrer encara queda un Ministeri, que és el d'Agricultura. Tinc esperances que la Consellera Capdevila no s'hi hagi d'anar a retratar. Em penso que jo i els meus ens ho agafaríem una mica malament.

Enfonsament global

El director d'una caixa d'estalvis m'ha trucat aquest matí per demanar-me que quan pogués passés per l'oficina a ingressar 1,40 euros, ja que estava en descobert. M'ha destarotat. Sense seguir les seves instruccions he decidit agafar la bicicleta i anar-me'n a fer una mica de via verda abans de que la pluja tornés a xafar el paisatge, totalment conscient de que el món s'enfonsa econòmicament i pandèmicament. La crisi econòmica és real i absoluta. La meva contribució per fastiguejar el sistema financer serà d'1,40 euros, una xifra escandalosa, més encara si tenim present que la trucada telefònica que m'han fet era -amb tota probabilitat- molt més cara que el deute que m'és reclamat. Si no ets una víctima de la banca en aquest món, no ets ningú.

He arribat a Bescanó i m'he acostat fins a la Barca, un lloc bonic que el mes d'abril els colors hi són presents en tota la seva magnitud. En aquest indret hi havia una barca que servia per travessar al riu i m'han vingut al cap records de petit, quan hi vaig passar un parell de cops amb els meus pares. Deu fer molts anys d'això. M'hi he assegut una estona per veure el riu Ter -que porta un punt de mal humor- i refer-me de la tragèdia financera que jo tot solet he provocat. No vull dir el nom de la Caixa d'Estalvis perquè no hagi d'intervenir-la el Banc d'Espanya; vaja, de moment.

Assemblea de MIFAS

Si l'administració compleix, no tenim perquè tenir excessius problemes. Aquestes eren les paraules del President de MIFAS a l'Assemblea de Compromissaris d'avui dissabte. En aquesta sessió ordinària, que s'ha fet a Girona, l'entitat ha aprovat el programa de treball pel 2009 i els pressupostos de l'any. També l'index d'endeutament -que no és massa alt- i s'ha donat llum verda a un parell de qüestions importants que van sorgir dins del Pla Estratègic 2009-2013.

A l'assemblea s'ha explicat que està costant molt més trobar feina a la gent que en demana, i que la Generalitat té pendent d'aprovar programes que donin continuïtat a les tasques que des de MIFAS s'està fent. També s'ha parlat de la nova residència que MIFAS té ganes de tirar endavant. Manca una implicació explícita de l'administració, hi ha una falta de complicitat, d'entusiasme. -N'hem parlat amb Ajuntaments diversos i per aquest costat no hi hauria problemes, ha dit el President.

En fi, que la reunió d'avui era merament ordinària, però no sembla pas que de moment l'any ho sigui massa. El 2009 fa molt mala cara. La gent de MIFAS hi posa entusiasme -més o menys com sempre- però per fer coses cal que els responsables polítics també sàpiguen entendre els nostres plantejaments. Enguany són més difícils, costa més que d'altres vegades.

Autonomic, fira de Toulouse

Ara mateix arribo de Tolosa de Llanguedoc (en diuen Toulouse) de la Fira Autonomic, que com el seu nom indica no té res a veure amb autonomies d'aquí, sinó que es refereix al sentit personal, de tenir-ne, de mobilitat, etc..

La fira era petita però interessant. La perspectiva francesa de la discapacitat m'interessa molt, bàsicament perquè és propera i exportable cap a nosaltres. Fa temps que dic que a Catalunya hem de mirar cap a dalt i que sovint, massa fins i tot ho fem en direcció contrària. En Terradas de Lloret, en Manu Heras i un servidor ens hi hem arribat per tafanejar com ho fan els veïns. Ens interessava veure els temes d'oci, temps lliure i també les novetats que van sorgint en matèria d'ajudes tècniques i discapacitat en general.

M'ha fet gràcia trobar-hi un estand del Ministeri d'Hisenda francès que explicava als vianants quin eren els seus drets en temes fiscals i laborals. També he recollit una fulla que hi venen detallades totes les prestacions franceses que els discapacitats disposen.

Enmig de la gent, ens hi hem trobat a la Mariona Masdemont de la Molina, que ha firat nou material per l'estació d'esquí, per fer-hi esports a l'estiu (Handbike i d'altres activitats). Estava contenta de com havia anat la temporada i l'assistència record de gent discapacitada esquiant. I finalment dir que en Terrades el volien fitxar per jugar a Rugbi dins dels programes de Handisport que els francesos ho treballen bastant bé. Ha estat assegut en una cadira d'aquelles d'anar picant per tots costats i no hi quedava gens malament. L'equip de Toulouse ens ha proposat de venir a Girona a fer una jornada demostrativa. Estaria molt bé que fos possible. A veure si ho fem.

Sant Jordi de MIFAS

Demà serà Sant Jordi, és a dir roses i llibres. La gent de MIFAS tindrà parada a la plaça Empúries de Girona, a la Rambla de Figueres i també a Castelló d'Empúries. Qui no tingui rosa serà perquè no voldrà. Us poso una foto de les roses que han fet la gent del Centre Ocupacional i de Recursos Pere Llonch, de Vilafant (Alt Empordà). Encaixonada i amb etiqueta i no sé què més... No s'ha de regar i si voleu podeu treure-la cada Sant Jordi. No caduca, diguem-ne. De tota manera, l'any vinent, segurament en faran més i seran diferents. No em pregunteu quan valdrà perquè no ho sé. Caríssima, espero.

Gent coneguda

Fent una mica de bici avui per les Planes, m'hi he trobat a gent coneguda que corria. La Via Verda és per fer bicicleta, però també per passejar-s'hi i fer-hi tot tipus d'esport. Quan aquest trajecte surfeja les Planes el paisatge és fantàstic i si voleu una mica propi, com si fos meu. Quan m'han vist he sigut informat de que coneixien això de fer handbike i altres esports per a gent discapacitada, perquè havien vist el meu bloc. M'ha fet gràcia saber que algunes persones que viuen a les Planes segueixen aquest. La Rosa, que ens coneixem de tota la vida també té un bloc, que enllaçaré immediatament quan rebi l'adreça exacta. A veure si entre uns i altres creem la nyerrosfera. (Els de les Planes ens diuen nyerros)

En els pobles petits no sol haver-hi costum de parlar dels temes que afecten a les persones discapacitades, excepte quan n'hi ha un que hi viu, o que forma part de la comunitat. A les ciutats això és diferent. Ara fa molts anys que visc fora del poble, però en certa manera sempre hi viuré, encara que passejant pels seus carrers ja no conegui a la gent. Fent el tros de Via verda sembla que hi trobo més coneguts, corrents, passejant, fent qualsevol activitat esportiva. Amb l'edat, amb el temps, a les Planes la gent vol ser més jove; i segurament ho és.

Visita parlamentària al Guttmann

Sessió sencera avui al Guttmann, motivada per la visita de la Comissió Parlamentària sobre la Discapacitat, del Congrés dels Diputats. Han passat part d'una jornada visitant l'Hospital i parlant amb la gent que hi està passant un temps que ha de permetre canviar-los la vida. El Guttmann és una de les entitats que a Catalunya valen la pena. El sector de la discapacitat física hi té una presència notable en els seus òrgans de govern.

En els parlamentaris se'ls ha donat un document en que s'hi detallen algunes peticions concretes; revisió de la llei de la dependència, reconsideració del 0,7 per cent de l'IRPF -subvencions- i a part d'aquest manifest se'ls ha informat també de la necessitat de disposar d'entitats de referència sobre algunes discapacitats. El Guttmann és un punt de referència català, espanyol i europeu, però en cal una declaració formal i definitiva. Per tenir aquesta consideració no només cal un bon edifici i una bona imatge, sinó una mica d'història i molts anys d'estudi i de bona feina feta pels professionals que hi treballen. El Guttmann té tot això i l'experiència i els bons resultats l'acompanyen. El sector de la discapacitat dóna i donarà suport a les reivindicacions que des d'aquesta entitat es plantegin.

Amb la colla de parlamentaris que han vingut s'hi trobava en Paco Vañó -diputat per Toledo- i persona amb discapacitat. Hem tingut una estona per parlar amb ell i recordar alguns vells temps i poder-li plantejar també algunes coses que ens agradarien que fossin diferents. A la foto en el moment que hem estat fent el cafè amb ell. Hi surt la presidenta d'ECOM i el president d'ASPID Lleida.

Una handbike Porsche

Costa una mica més

Notícia, del Diari de Girona, El Punt i l'AVUI. L'Associació MIFAS, que agrupa persones amb minusvalidesa física, està patint els efectes de la crisi i el nombre de persones que pot col·locar al mercat ordinari de treball ha caigut en picat els primers mesos de l'any. Segons ha advertit el seu president, Pere Tubert, normalment aconsegueixen trobar feina a prop de 80 persones, però si les xifres continuen com fins ara només aconseguiran feina per la meitat de persones. Les xifres parlen soles ja que, durant el primer trimestre de l'any, Mifas només ha aconseguit feina per a 12 persones mentre que fa dos anys ho feia per a 20. En canvi, la borsa de treball de l'associació no para de créixer. El 2008, s'hi van inscriure 266 socis nous.

Traumes

Avui he estat a la Salut, a la Vall d’Hostoles dinant amb el meu pare. Abans d’entrar he tirat quatre fotos per allà fora i, de sobte m’he vist sota la bandera, sota la senyera.

M’han vingut al cap els moments aquells que a l’escola de les Planes ens castigaven a passar l’hora del pati a sota la bandera. Era un càstig tradicional, molt típic. Qualsevol malifeta acabaves redimint-la allà sota, davant la mirada de tothom. Això va passar quan només n'hi havia una; l’espanyola. Era descolorida i els negres de l’àliga s’havien tornat grisos. Amb l’arribada de la democràcia o en acabar-se la dictadura va arribar la senyera.

De tota manera els càstigs i els estils no varen canviar gaire, l'única cosa que podíem fer era triar la que més t'agradava. En aquest sentit no tinc present que se'ns donessin instruccions d'estar sota d'una o de l'altra. Recordo perfectament alguns companys que hi passaven les hores del pati, n'hi havia uns quants que n'eren habituals. De tant en tant també m’hi tocava ser-hi i de les banderes tinc especialment present la forma de cucurutxo que fan, com si fossin papus de Setmana Santa, sobretot quan estan quietes i no bufava cap vent. És la mirada que jo veia quan estava castigat.

Avui he retratat la senyera que hi ha en el Santuari i en un moment de quietud, amb poc vent, he recordat aquells instants de la infància i he entès el meu poc entusiasme per tots aquests símbols. Suposo que amb els anys ja m'aniré recuperant. El temps ho cura gairebé tot.

Diumenge, paisatges

Pujant cap a les Planes d'Hostoles he fet dues fotos del dia plujós. El Pasteral, on s'han obert les comportes i un tros de paisatge del Camp Vell, poc abans d'arribar al poble. Carretera mullada, colza groguenca i la verdor de la muntanya. La primavera està sent massa humida. A veure si gira una mica el temps..

Divendres de Via Verda i pluja

Avui divendres hem sortit a fer una mica de Via Verda. Dic una mica perquè hem retirat veles ràpidament. Poc després de fer-hi uns tres quilòmetres s'ha posat a ploure i hem girat cua. L'Albert -que estrenava handbike- i un servidor hem estat retratats per en Xavi de Lloret. El temps no ens ha deixat pedalar. Hi ha més dies que llonganisses, m'han dit.

Nou aparcament de MIFAS a Girona

DIARI DE GIRONA.- Mifas va obrir ahir el nou aparcament a la cruïlla entre la carretera Barcelona i el carrer Emili Grahit de Girona. L'estacionament estava acabat des de feia dies però hi mancava la connexió elèctrica. Segons la companyia, Mifas ho va demanar amb les obres ja quasi acabades. L'aparcament permet recuperar places per estacionar perdudes arran de les obres del TAV.

A part de la notícia que surt al Diari de Girona, puc afegir que la sol·licitud a la companyia elèctrica estava feta des del passat 19 de gener, data en que l'entitat que gestionarà l'aparcament va pagar els més de 4.000 euros que ha costat portar l'electricitat en aquest aparcament. No és pas ben barata, diguem-ne. Si el que volem és facilitar inversions i crear llocs de treball potser s'hauria de fer un cop d'ull als costos, sobretot de les coses elementals. En fi, ja està obert i espero que vagi bé.

Anar baixant

El darrer cop que vaig anar a Madrid –en cadira de rodes- vaig descobrir que passejar per aquella ciutat era tot una aventura. Anar-hi amb la Presidenta d’ECOM era a més una visita d’alt risc, perquè la dona té tendències anar a donar un vol per veure el Metro i passejar-se per tots els carrers. Més tard i per temes de MIFAS vaig tornar-hi, amb el resultat de sortir disparat de la cadira enmig del carrer Serrano. L’accessibilitat a Madrid és d’aquelles que jo en dic de color negra. (molt difícil tirant a impossible)

Amb la remodelació del govern d’ahir, he descobert que les coses de la discapacitat van tirant per avall. M’explico: fa poc més d’un any les polítiques de la discapacitat es feien des del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Quan en ZP va guanyar les eleccions vàrem anar a petar al carrer Alcalà, un edifici amb moltes escales i difícil d’adaptar. Era el Ministerio de Educación, Política Social y Deporte. I avui ja hem arribat a Sanidad y Políticas Sociales, és a dir, una mica més avall d’allà on érem fins ara.

L’edifici del Ministeri de Sanitat i Polítiques Socials està en el famós Paseo del Prado i ara mateix no recordo com estava de graons. Puc dir que la vorera és molt perillosa i pots caure-hi molt abans d’entrar a la portalada de l’edifici; una “mole” franquista de quinze plantes i de molt mal gust.

Suposo que en els propers dies tindrem notícies de com serà la nova configuració d’aquest ministeri i quines seran les àrees que s’hi crearan per tractar el tema de la discapacitat. S’haurà de veure, però de moment puc dir que tot això de la dependència és una mica com un “tango” ministerial. No sé si s’ho van passant perquè no han trobat el forat o finalment tot plegat acabarà a dins d’un, i de ben negre, com l’accessibilitat a la city de Madrid.

Una mica més avall només hi queda el Ministerio de Agricultura. Espero que no ens hi traspassin, segurament seria una animalada, però pel que sembla hi anem de cap.

Yordi Marc

Fa uns dies la meva mare va arribar de València i quan ella baixava del tren l’acompanyava un noi estranger que ens preguntava (primer a ella i després a mi) com s’havia de fer per anar a Yordi Marc. La meva mare no sabia què dir-li, i jo vaig parlar-li de Sant Jordi Desvalls, -va ser el primer que va passar-me pel cap- Finalment li vàrem dir què s’havia de fer per anar a la Terminal d’Autobusos que està al costat, i des de llavors, mai més.

Més tard, quan ja portava la mare a casa, se’m va ocórrer que en realitat el noi ens demanava per Lloret de Mar, que en indi –el pressuposat origen del xicot aquell- deu ser semblant a Yordi Marc.

I parlant de Lloret de Mar, dir que avui hem estat a l’Ajuntament d’aquest poble costaner –no pas ben petit- gairebé 40.000 ànimes fixes, estius, pujades i baixades a part. Amb l’alcalde hem parlat de MIFAS i Lloret. Són dues coses que sonen bé, dues paraules de futur. La gent de MIFAS tenim ganes de fer-hi coses i sembla que la disposició de Lloret és que també hi ha ganes de que MIFAS hi sigui present. En fi, s’haurà d’anar veient, perquè les coses no sempre són senzilles. Del noi que demanava on era Yordi Marc no n’hem sabut res més. Tampoc l’he vist enlloc. Potser ens hem creuat però no hem estat al cas.

Crònica del partit del dia 5 d'abril

(Crònica de Joan Saló) (Imatges per l'Andreu Coma) El C.B. MIFAS en el seu llarg desplaçament a la pista del Valle de Canargo de Santander va vèncer per un clar 23 a 46. Els empordanesos van sortir des de bon començament fent una defensa pressionant que va deixar sense idees en atac a l'equip local. Tot i la clara superioritat dels castellonins, la manca d'encert en el tir va deixar el marcador al final del primer quart en un pobre 4 a 8. En el segon quart el C.B. MIFAS va continuar recuperant pilotes gràcies a la defensa però l'estadística de tir, tant interior com exterior, no millorava respecte al primer quart. Tot i el desencert preocupant en tir dels jugadors que hi havia en pista, els locals no veien cistella perquè amb prou feines aconseguien passar camp. A la mitja part el resultat era de 8 a 16. El partit es va desencallar pels castellonins en el tercer quart ja que per fi es va aconseguir afinar la punteria fent un parcial de 7 a 18. Amb el marcador decidit, el darrer quart va ser de tràmit la qual cosa va permetre a l´entrenador moure la banqueta amb tanta comoditat que tots els jugadors van tenir minuts a la pista. En definitiva, un partit sense gaire història que va tenir com a recompensa la victòria (23-46) després d'un maratonià cap de setmana amb més de 20 hores de viatge en autocar.

El proper cap de setmana la lliga s'atura per la Setmana Santa, però els jugadors de MIFAS no tornaran a la competició fins al 2 de maig que jugaran a la pista de l'Oviedo donant per acabada la lliga i a l'espera de disputar les semifinals de la Lliga Catalana contra el Barça.

Tothom en moviment

Procuro -no sempre ho aconsegueixo- que els diumenges siguin tranquils. Sense haver de fer res d'especial. És un dia per descansar, però també per cansar-se si un fa una cosa diferent i sobretot amb ganes. He tornat a pujar de les Planes d'Hostoles a Sant Feliu de Pallerols per la via verda. M'hi he trobat la Cèlia de Figueres, una companya de MIFAS que la feia de baixada juntament amb els seus pares. M'ha agradat veure-la perquè feia molt temps que no en sabia res. Amb la bicicleta posada marxa prou bé. Els he explicat que estaven a prop d'un volcà, una mica desconegut perquè era dels més petits. És el de Sant Marc i està dins del terme de Sant Feliu. El riu l'ha anat desgastant amb els anys i és molt difícil de veure'l. Aquell tros de via verda les pedres són volcàniques i el turista no hi dóna més importància perquè tenen present que a la Garrotxa les pedretes d'aquest tipus són normals.

Quan baixava, l'Isabel Juscafresa m'ha trucat des de Santander per dir-me que l'equip de bàsquet havia guanyat el partit. N'he tingut notícies en directe i a l'instat. També m'han trucat per dir-me que l'esquiada dels socis de MIFAS -ahir a la Molina- havia anat força bé. La gent no està quieta, i jo diria que d'això es tracta.

Caiac, en vídeo

Més sobre caiacs, però ara en vídeo, penjat a la secció de Youtube de MIFAS. Allà també hi podreu veure altres vídeos i una mica de tot.

Anar en caiac

Amb la gent de la Federació Catalana d'Esports per a Minusvàlids Físics i també amb un grup de l'Institut Guttmann vàrem poder practicar això d'anar en caic, en el Canal Olímpic de Castelldefels (Baix Llobregat). Hi ha una escola que hi tenen molt bona disposició i ens demostren que la majoria de discapacitats físiques poden practicar aquesta activitat esportiva sense cap problema. Lògicament no sempre surt bé a la primera. Remar no és tant senzill com sembla. Un cop de vent de res et gira la direcció i acabes anant donant voltes sobre allà mateix. Aquest tipus d'activitats a Girona podrien fer-se a Banyoles, que també va ser Olímpica i està aquí al costat de casa. A la foto en Paco Ordoño de la Federació, en Manu Heras (multiesportiu) i un servidor.