Madrid olímpica

M'agradaria que Madrid fos olímpica. No pas per res, únicament per tenir l'excusa perfecta per fer d'aquella ciutat un lloc accessible. Quan hi vaig sempre acabo de nassos per terra. Circular-hi en cadira de rodes és molt díficil. Ja havia comentat en algun post que una de les poques esperances que teníem era que la Duquesa de Alba anés en cadira. Però de cop i volta s'ha aixecat i ja camina a tot drap. En fi, conyes a part, he de dir que l'excusa olímpica seria ideal perquè en aquella capital... s'hi fes bé tot allò que en els darrers anys s'ha fet molt malament.

L'accessibilitat tampoc és una qüestió merament pública. Al darrera d'una ciutat normalitzada com ara Barcelona ha existit un col·lectiu de persones discapacitades que ha donat molta guerra, i a Madrid el nostre sector és força patètic. I lògicament el resultats són els entrebancs i les caigudes que tenim quan hi anem. Els que hi viuen ho fan amb una resignació mai vista.

Al Facebook i a Youtube hi circulen aquests vídeos de la candidatura de Xicago 2016. Són interessants. Si trobo alguna cosa semblant de Madrid la penjaré també. Però de moment teniu aquestes propostes que són molt encertades. Per cert, a Xicago l'accessibilitat no es planteja en cap moment. És com si aquí discutíssim si als hotels hi ha aigua corrent.

Via Verda i la Laura

Ahir la gent de MIFAS-La Selva varen fer una sortida a la Via Verda fent el tros de les Planes d'Hostoles-Amer. No els vaig poder acompanyar, però vaig passar un moment a veure'ls abans de que sortissin. Va anar-hi Laura Cantizano de Lloret de Mar, estudiant de Treball Social i que fa un temps va sorprendre'ns per fer un treball d'escola que consistia en explicar la seva experiència després de seure's en una cadira de rodes una bona temporada. La Laura va fer la baixada amb una Handbike. Els vaig retratat -amb el seu permís- i els vaig dir que penjaria la fotografia al bloc. I aquí està, amb en Terradas, el delegat de MIFAS-La Selva que coneix la ruta feta ahir millor que ningú.

I ara veig que en Terradas ha penjat un vídeo a Youtube de la Jornada "Mifoide" com diu ell.

30 anys de MIFAS

Avui la gent de MIFAS fa trenta anys. Déu n'hi do. El 27 de setembre de 1979 els Estatuts de MIFAS varen ser signats per una vintena de socis fundadors. Avui la casa no fa cap celebració especial, perquè ja hi haurà algun altre moment més oportú per fer alguna cosa. Ja s'anirà veient. La gent de la casa -3.000 socis- representen un important exponent de la societat catalana i gironina en particular. MIFAS és una organització reconeguda a les nostres comarques, la gent del carrer està al cas del que fem i qui som. Això s'ha aconseguit i no és pas fàcil.

Jo diria que fer trenta anys és una cosa molt seriosa. És una edat interessant, la millor per tirar endavant projectes de vida i anar consolidant allò que de jove s'ha anat cosint. Felicito a tots els companys de MIFAS per ser-hi, cadascú a la seva manera. La suma de tots és la força que tenim, i convé aprofitar-la bé. Molta salut i que tingueu un bon diumenge!

Riure

Hi ha una certa indignació per la publicació d'aquesta fotografia. Puc entendre-ho perfectament. I em penso que no calen més comentaris. Fa riure, però jo diria que no té cap gràcia. S'està discutint el vestuari, l'edat de les filles del President, la privacitat, la part pública, el mal gust, la llibertat d'expressió i les censures. Tinc per norma no jutjar a ningú pel seu aspecte, més que tot perquè si això fos condemnable ja m'haurien afusellat 100 mil vegades. Tenim el que tenim i això és el que s'ha retratat. I ja està.

Amb els temps que vivim i la situació econòmica que patim, la fotografia ens permet esquivar novament la qüestió de com abordar una sortida coherent i normal de la crisi, i enmig de tot això, s'anuncien pujades d'impostos, i també -no es diu- una forta baixada dels serveis bàsics per a la gent normal i corrent que s'entreté discutint l'estil gòtic de les filles del President.

Què venem i el què venen

Espanya és un país de bates blaves i en canvi Alemanya les bates són blanques. Aparentment no té cap importància, sobretot si ho mirem d'un tros lluny. No obstant això de prop vol dir que uns fan el muntatge i els altres el dissenyen. És una diferència considerable. L'aplicació de la tecnologia no ha de ser una eina que se'n parli només quan hi ha crisi dels models productius, s'ha de fer sempre. Aquí en parlem ara perquè la nostra màxima tecnologia tenia forma de rajol i de rajola. En l'àmbit de l'automòbil hi ha grans diferències de força i esforç entre els dos països. Tafanejant per internet n'he vist dos vídeos publicitaris -molt bons- que indirectament ens descriuen el producte i sense dir-ho el seu origen. Made d'aquí, made d'allà... en fi, la nova economia que ens cau a sobre i els nostres rajols s'esquerden..

Trobada amb Montse Palma (PSC)

Trobada amb la Montse Palma, diputada del PSC per Girona al Congrés dels Diputats. Repàs de les coses que pengen de Madrid, que no són gaires però n'hi ha alguna d'important. Girona és la segona província que aporta més diners -en percentatge- a la casella aquella que hi ha a la declaració de renda que se'n diu "Otros Fines de Interés Social". MIFAS n'és beneficiària des de 1989, any que va posar-se en marxa aquest tipus de programes. Madrid està lluny però la Montse l'apropa una mica. Ara mateix -amb els temps que corren- no hi ha res que sigui senzill de plantejar, però aquí n'hi ha que hi posem una mica d'insistència. La diputada és una empordanesa que segueix amb il·lusió els projectes que MIFAS té en cartera.

Avui a diferència d'altres vegades ens hem retratat. A la sala de reunions del PSC hi ha una pintura-retrat de l'Ernest Lluch. M'ha agradat veure-ho, era un polític de primera que ara mateix seria ben necessari.

Codis i molta barra

Aquests dies s'està discutint el nou Codi d'Accessibilitat de Catalunya, un document de 154 pàgines que tornarà a donar indulgència als municipis del país, retocant normatives i obrint un nou termini perquè s'hi adaptin. Una presa de pèl. Porten quatre anys fent el document i fa pocs dies va arribar-ne l'esborrany. Ens donen un parell de setmanes per fer-hi esmenes. -Fantàstic!

Sempre he dit que les normatives d'aquest tipus no poden sortir d'Acció Social i Ciutadania, tot plegat no serà gens seriós si això no surt del Departament que en aquest país controla les obres, els Ajuntaments, les subvencions per fer adaptacions, és a dir, Obres Públiques. Mentre això no passi, no cal perdre el temps amb nous codis i reunions amb gent aficionada.

Us penjo un parell de fotos d'aquesta setmana. La primera correspon a les places d'aparcament reservades per a persones amb disminució a l'Hospital Trueta de Girona. A l'entrada principal n'hi ha sis, i en el moment de fer aquesta foto només dos dels cotxes estacionats tenien targeta, els altres quatre hi estaven feliçment instal·lats sense poder-hi estar.

I una altra de bastant clàssica. Correspon al municipi d'Anglès que és un poble molt aspre per passejar-s'hi. El contenidor està posat allà on hi ha la rampa per pujar la vorera. Clar que també la rampa és ben desgraciada... El municipi selvatà hauria de rebre una medalla. Circular pels seus carrers és una aventura digne de pagar entrada, com si fós un parc temàtic per sortir-ne amb el clatell capgirat. Anar-hi a peu -diguem-ne normal- també és bastant perillós, és un poble ple de sots, forats i carrers esquerdats.

Tardor a Girona

Cel embardissat. La Girona mullada per la pluja, vista des de la novena planta de l'Hospital Josep Trueta, al nord de la ciutat. Els llums s'encenen abans perquè fosqueja més aviat. El temps aquest fa venir ganes de menjar torrades amb qualsevol cosa. La tardor que jo esperava ja és aquí, tip de tanta calor que hem patit aquest estiu. Ara bé, la seva arribada provoca el ressorgiment del reuma gironí en la seva versió més autèntica.

Moais al Trueta

Sempre he dit que la plaça de l'Hospital Josep Trueta de Girona és una mostra lamentable de mala organització. Tothom aparca allà on vol, sense respectar espais reservats per a persones amb discapacitat, tampoc les places que hi ha pels taxistes, etc... L'Hospital s'ha inspirat en l'Illa de Pasqua per resoldre l'anarquisme que hi predomina, posan-hi unes pedretes que tenen una semblança -cal una mica d'imaginació- als famosos Moais. No hi queden gaire bé, i diuen molt poc de la disciplina ciutadana dels gironins. No acabo d'entendre perquè la plaça d'aquest hospital està tan mal dissenyada i no la tanquen a la circulació de vehicles, com fan altres hospitals. No crec que sigui tan difícil d'entendre-ho.

"Obres Socials"

Fa dies que no dic res. He de combatre la mandra com sigui, de manera que us diré que estic atent i distret amb totes aquestes notícies sobre les fusions de les Caixes d'Estalvi, especialment les catalanes. No hi tinc pas cap interès especial, més aviat m'ho miro amb una distància que jo diria que no passa d'aficionat. Les Caixes es diferencien dels bancs per tenir això que se'n diu "Obra Social" que al final resulta que són quatre rampoines per a les entitats del tercer sector, unes quantes més per a les coses de la cultura i moltes tirant a massa les que són per "tinglados" dels dirigents de les pròpies caixes. Aquestes entitats són refugis de polítics i contrabandistes que gestionen milers de milions en recursos "aliens" en benefici del bé, que finalment -sovint- és pels mateixos de sempre. El model de Caixes que tenim hauria de canviar i ara enmig de tot aquest sarau i reestructuració seria un bon moment per fer-ho. Almenys per definir com haurien de ser les mencionades "Obres Socials".

La patronal gironina ha manifestat el seu desacord amb la fusió de Caixa Girona amb Sabadell, Terrassa i Manlleu, perquè diuen que perdrem identitat i un epicentre gironí de decisió financera i social. Podria ser cert, però no ho és. El sector social gironí ha mostrat -lògicament- una total indiferència a la maniobra de la Caixa "provincial", perquè les organitzacions mai n'han estat especialment beneficiades, i per tant l'Obra Social de la Girona no ha estat cap insígnia de pes, no hi ha cap consideració que s'hi pugui destacar. A mi francament, m'agradaria dir el contrari i que la història fos ben diferent. Que s'ho apuntin, tot i que em penso que fem tard.

Tarda a Ripoll

Després de dinar he pujat fins a Ripoll per estar amb la tropa de MIFAS que tenia una trobada amb Joan Puigcercós, màxim dirigent d'ERC . Ha servit per traslladar-li tot allò que ens preocupa en aquests moments. Lògicament no hi hem tingut temps de dir-ho tot perquè el grau de satisfacció de la gent amb discapacitat d'aquest país és baix tirant a molt baix. La Llei de Serveis Socials i la Cartera de Serveis no ens agrada. Això ja n'hem parlat moltes vegades i aquí en aquest bloc ja n'he donat la meva opinió en diverses ocasions. No sé si aquestes trobades serveixen per resoldre situacions, però suposo que és interessant que la classe política i especialment els seus principals dirigents s'entrebanquin amb nosaltres de tant en tant. M'imagino que no els agrada gaire que diguem com són les coses, però aquesta és també la nostra funció. Penjo una foto feta amb el mòbil d'en Terradas -que retrata millor que el d'un servidor- on s'hi pot veure alguns dels presents.

La Isabel

Ahir vaig estar a casa de l'Isabel Juscafressa a Palafrugell. És una companya de guerres i batalles de primera fila, qui coneix el món de la discapacitat a les comarques de Girona ho sap perfectament. Més enllà dels afers merament bèl·lics he de dir que és una gran amistat. Molt de tant en tant i gairebé sempre instal·lats sota la parra del Mas on ella viu, tenim sessions conspiradores que serveixen per arreglar el món i tot allò que ens agradaria que fos millor. L'Isabel és Planiana absolutament. És una gran seguidora de Pla i té la sort immensa de poder-lo entendre millor que ningú. Ella viu en tot aquell univers que Josep Pla ens descriu al llarg de tota la seva obra. Tot dinant -també hi era present la seva mare i l'Elvira Serra- varen sortir a la conversa alguns moments planians. Totes tres coneixien i havien coincidit amb Josep Pla en algun moment. No tothom ho pot dir, encara que siguis de Palafrugell o dels entorns.

Lògicament també vàrem parlar de MIFAS i la gran tropa que la conformem. Com a somiadors de truites, l'Isabel i jo som dos especialistes de primera. Ens agrada la gent jove que s'està apropant a la casa. Hem de procurar entre uns i altres que no s'espantin gaire i tinguin ganes d'anar a la guerra, afrontar batalles i cercar el camí per arribar a sota una parra i poder canviar el món, encara que només sigui una mica. Isabel, moltes gràcies per ser-hi sempre.

L'esquadra gironina

Ja fa un parell de setmanes que la ballen. L'equip de CB MIFAS-Esplais ha tornat als entrenaments. L'esquadra que representarà a les comarques de Girona a la lliga catalana i a la lliga espanyola puja novament a escena amb algunes cares noves i amb moltes ganes. Aquest vespre he estat a l'entrenament per a fer-hi una mica el tafaner. El calendari de les lligues ja està penjat a la web de MIFAS. Procuraré seguir-los perquè són els meus i em penso que la temporada promet. S'anirà veient, en sóc optimista.