Final d'octubre

Més enllà del post d'ahir, vull acabar el mes d'octubre amb paisatges retratats aquesta setmana. Les tardes són més curtes i els colors s'apaguen una mica abans. Aquí penjo algunes fotografies de traçats de Via Verda, que han estat reforçats en temes de seguretat a l'alçada de Bescanó (N-141). De tota manera, s'ha de pedalar igual que sempre. Aquest tram té l'encant del riu Ter que t'acompanya una bona estona. Novembre arriba i jo espero que -en general- sigui més tranquil, més pacífic i fàcil d'entendre en tots els aspectes. A veure què serà...

Subvencions del 0,7 de l'IRPF

Finalment les entitats catalanes hem tirat directament de les subvencions del 0,7 de l'IRPF sense haver de passar per ser membres d'una confederació diguem-ne estatal. És una notícia bona, però a mitges. Que existeixi una organització referent a nivell de tot l'estat és una idea per la qual ha treballat molta gent. Sembla que això ara per ara és difícil. L'entitat que aglutinava al sector de la discapacitat física a nivell espanyol no permet la diversitat d'opinions, tampoc cap tendència que vagi més enllà de la curta mirada d'alguns dels seus dirigents. I així ens va a tots.

La quantitat aprovada per part del Ministeri de Sanitat i Polítiques Socials és considerable. 2.225.000 Euros. Mai s'havia aprovat cap xifra similar. És també un fort tret a la línia de flotació cap al sectarisme de la Confederació Estatal que veu trencada la seva unitat d'acció davant de la seva pròpia intolerància. Suposo que també és un recolzament a la feina ben feta de les organitzacions catalanes que presentant i gestionant projectes han estat històricament impecables. El resultat d'avui consolida a ECOM com el pal de paller del moviment associatiu de la discapacitat física i reafirma la dèbil situació del col·lectiu a nivell espanyol. Aquesta darrera frase em sap greu, no n'aprendrem mai.

Tardor a la Via Verda (Salt-Bescanó)

Missatges

Pla dels Socs

El Pla dels Socs és la zona verda més important que té Salt. Ahir dilluns vaig fer-hi una petita escapada amb la Handbike que m'han deixat per uns dies. L'he retratada perquè agrada veure-la. Aquesta zona verda de Salt està regada pel riu Ter. Sempre hi fa olor a cafè, la Nestlé està just a l'altre costat de riu, dins del terme municipal de Girona. És un bon lloc per fer-hi una escapada, tant a peu com amb bicicleta. Quan vaig arribar-hi no hi havia ni una ànima.

Paisatges de Diumenge

La foto de dalt és de les Planes d'Hostoles, concretament al camí que va al Circuït dels Peluts (Autocross). La tardor ha arribat però encara no s'ha produït la trencada de colors que s'espera. M'han dit que en parell de setmanes ja hi quedarà pintada. La de baix és del barri vell de Salt. Aquests carrers s'estan arranjant i suprimint-hi les barreres arquitectòniques que hi havia. Eren difícils de passar-hi i a més tenien unes voreres que no servien per a res. Salt és segurament el municipi de les comarques de Girona que està a prop de fer el 100 en matèria d'accessibilitat. Queda alguna cosa per fer, sobretot en aquest barri on encara s'hi viu un aire de poble, la resta del municipi té un nivell molt notable. En aquest cas l'enveja seria molt convenient.

Girocletes

Quan anem a qualsevol ciutat europea quedem meravellats de com hi circulen les bicicletes i les facilitats que hi tenen. Quan aquestes són eines de mobilitat que volen potenciar-se a casa nostra la gent protesta, o senzillament no ho acaba de veure clar. L'invent de la Girocleta a Girona, o del bicing a Barcelona són exemples que interessa que funcionin. Més enllà de la qüestió sostenible i tota la literatura que pugui generar, jo he de dir que per allà on passa una bicicleta passa una cadira de rodes. La gent amb mobilitat reduïda ho té millor en una ciutat que s'hi potenciïn alternatives d'aquest tipus, que no pas aquelles que només pensen amb els vehicles.

Una altra cosa és que s'hauria de parlar de qui i de quina manera podem accedir en vehicles a les ciutats. I lògicament això hauria d'anar acompanyat d'una política molt restrictiva de l'ús de les targetes d'aparcament. A Girona això està pendent. Hi ha un grapat de targetes que s'utilitzen malament i ningú hi fa res. És el mateix problema cultural que tenim quan comparem casa nostra amb qualsevol ciutat europea.

La foto que penjo és d'avui a la tarda. És l'estació de Girocletes que hi ha entre el Passeig d'Olot i el carrer Güell. El Pont del Dimoni, en diuen.

Trobada amb la gent de CDC

Trobada amb la gent de CDC de Girona el passat dijous. Vàrem parlar una mica de tot, dels projectes que MIFAS té en marxa, de com van les coses, de les perspectives de futur, etc.. Molt d’interès en la valoració que fem en relació al funcionament del Departament d’Acció Social i Ciutadania. En aquest punt no hi ha massa variacions. També vàrem dir la nostra en relació a les Obres Socials de les Caixes d’Estalvi de Catalunya. Hem traslladat a la gent de CDC al igual que a d’altres partits la preocupació per l’intervencionisme que els Governs fan d’aquestes obres socials. S’hauria de fer una reflexió de què fan les Caixes d’Estalvis i com ho fan. El sector de la discapacitat necessita recolzament per tirar endavant projectes i sovint aquests recursos cauen massa lluny. L’Eudald Casadesús i en Joan Bagué varen prendre nota. La llei de la dependència i la seva aplicació a Catalunya és una altra dels temes que varen ser tractats. En aquest punt fa temps que la gent de MIFAS i de la discapacitat en general se sent afaitada, anant i tornat... No seria tant difícil fer-ho una mica millor. Preocupació també sobre el finançament dels Centres Especials de Treball i els problemes que tenen.

Dia de pluja

La foto de dalt de tot és de Girona aquest matí. Plovia poc fins que ha arribat aquest núvol. Ha descarregat tot el matí. La del mig és d'una zona verda de Salt, i la de sota és feta a les Planes d'Hostoles, avui a migdia, concretament al gorg de la fàbrica Dusol. Avui Girona i els seus entorns han estat plujosos i humits. Feia molta mandra transitar pels seus carrers.

Restaurant camuflat

M'han convidat a dinar en un restaurant que estava camuflat. M'explico: M'han citat al carrer Aribau, 55 de Barcelona, en una botiga que és una Tintoreria. Quan entres i dius que véns a dinar t'obren una porta que accedeix al restaurant, al darrera. Bona taula, bon preu i molt originals. Llàstima que per entrar s'hagi de superar un esglaó important i el lavabo no és accessible per a gent amb mobilitat reduïda. Resumint, fa gràcia, però no tant. Marxant ho he comentat als responsables. L'entrada -m'han dit- serà superada amb una rampa de posar i treure -de moment- i la resta procuraran resoldre-ho com més aviat millor. Es veu que abans ja era un restaurant italià i amb la cosa del traspàs no van treballar la qüestió. Més enllà de tot això, que és important -molt- he de dir que el lloc és divertit, elegant i curiós. Quan sigui accessible hi convidaré algunes amistats.

El pont de Millau

No sé perquè, el diari EL PAIS parla avui del pont de Millau. És el més alt del món. Una obra impressionant que està no massa lluny de Girona, -jo diria que uns 200 quilòmetres- donant cobertura a la nova autopista A-75 que uneix Montpeller amb París, enganxada a l'A-9 que és l'autopista que toca la part catalana. Tenim pendent de visitar-lo amb el grup de "Jubilates Intrèpids", tot i que m'han fet saber -la direcció tècnica i artística- que hem d'anar primer a les comarques de Tarragona a veure cellers modernistes. Tinc ganes de veure aquest pont, sempre m'han agradat les construccions d'aquest tipus. A veure si ho fem tot abans de que s'acabi aquest any 2009 i entrem l'any 10 amb més optimisme, amb bon peu i bon pont.

Cap de setmana a Blanes amb la gent de MIFAS

Cap de setmana a Blanes. La gent de MIFAS hem estat aprofitant el 17 i 18 per parlar sobre els temes d'oci i temps lliure i així també poder-nos veure. És la trobada anual que fem, coincidint més o menys amb l'Assemblea General de Compromissaris de l'entitat. No obstant això, enguany havíem deixat el cap de setmana lúdic per més tard.

Ahir va venir a veure'ns en Francesc Ramírez i la Laura Chaparro. Són una parella de ball, ell amb cadira de rodes. Van fer-nos una demostració del que es pot fer. La gent va quedar entusiasmada. Això era ahir, avui en canvi hem fet una petita exposició de handbikes -n'hi havia de diverses classes- per tal de que la gent les provés. Han agradat i la gent s'ha quedat amb ganes de fer un tomb pel poble. No ha pogut ser, per temps i perquè no n'hi havia per tothom. Des de la casa s'aniran organitzant sortides i així la gent podrà gaudir d'aquesta activitat esportiva a l'abast de tots. En Terradas m'ha passat un parell de vídeos que va fer ell mateix, i que ha penjat al seu canal de Youtube.

El cap de setmana ha estat esportivament actiu. L'Heras ha participat en una cursa de Handbikes a Pallejà, al Baix Llobregat, i l'equip de bàsquet CB MIFAS-Esplais va perdre ahir amb el Costa Dorada. No tinc el resultat exacte, però m'han dit que els de Tarragona van guanyar de molt, de massa, segurament. Bé, ja afinaran, els meus vull dir...

Torxes

La foto que penjo surt a gairebé tots els diaris. És l'homenatge que cada any fan al President Companys, afusellat cruelment el 15 d'octubre de 1940. Dic això perquè penso que la història de Companys i el seu final és un dels moments més foscos que té aquest país. He llegit alguna biografia del President Companys i jo diria que no va ser cap personatge extraordinari. Ben al contrari, tot i que existeix una tendència a fer-lo un ídol que Catalunya i la seva gent ha de tenir present. Aquest país ha de recordar i denunciar el seu final, però jo diria que res més, evidentment és el meu parer.

La foto no m'agrada. No m'agrada la gent que hi surt. Tampoc m'agraden les torxes. Les torxes són el preludi d'alguna cosa que tard o d'hora es cremarà. A mi el foc i els incendis no m'entusiasmen gens. No entenc com l'independentisme no fa servir discursos i eines més subtils, més intel·ligents, menys agressives. Les torxes representen també la falta de llums, i recorden malsons a molts col·lectius entre els quals s'hi troba el meu. D'acord amb els homenatges, però jo els faria d'una altra manera, senzillament...

TGV i Td'Olot

Fent Via Verda penso sovint amb el tren que anava d'Olot a Girona. El camí està ple de testimonis que indiquen que el camí era una via amb bastant moviment. La gent gran dels pobles recorden el Tren d'Olot amb força simpatia. A les Planes per exemple, feien coincidir la mitja part del cinema perquè la gent anés a veure com passava el tren, per la barrera de la Caseta, al capdavall del poble.

Molta gent que ve a fer handbike i bicicleta a la Via Verda no s'acaba de creure que per aquesta ruta hi passés un tren que connectava pobles i la seva gent. Sempre he estat un entusiasta dels trens, m'agrada veure'ls, tot i que són mitjans bastant aspres per la gent amb alguna discapacitat. Estic esperant que l'Alta Velocitat arribi a Girona i d'aquí tirar cap amunt, i aprofitar-ne que per a la gent com nosaltres és més fàcil accedir-hi.

Les Vies Verdes i l'Alta Velocitat no tenen gaire res a veure. De tota manera, són dues maneres d'entendre el futur que vindrà. La transformació del tren n'és el culpable d'aquesta coincidència. Penjo un vídeo del Tren d'Olot fet per la gent del NODO en el seu temps. He de dir que anaven una mica desorientats, perquè hi pengen imatges de Besalú, on mai va passar-hi el tren, deurien filmar un dia després de dinar... L'altre que penjo és del TGV francès, una ruta en proves l'any 2007, però que ara funciona com a servei comercial unint París i Estrasburg, un tren esplèndid -suposo que és el que esperem els de Girona-, més o menys.

Handbike, Via Verda, Terradas i Pia Bosch

M'han deixat provar durant uns dies una handbike Pro-Activ, alemanya i rabassuda. És una peça fantàstica que s'hi pot anar a tot drap. Pesa poc, està molt ben dissenyada i en general és una bicicleta que s'ajusta perfectament a la gent que vol fer ciclisme adaptat. Tota aquesta parrafada podria quedar simplificada només dient-ne el seu origen. Són màquines fetes per enginyers i matemàtics.

Amb la Handbike alemanya he fet un tros de Via Verda, Girona-Salt-Deveses-Bescanó, juntament amb en Terradas que també hi està enganxat i no havia fet mai aquest tros. N'ha sortit encantat i com sempre m'ha deixat de pedra, el paio és un diesel. Diu que no ho farà, que no passarà i tira a tota màquina i passa per tot arreu. Això sí, quan fa cinc minuts que pedala li agrada descamisar-se, tal i com es pot veure a la foto.

Ens hem trobat a la Pia Bosch amb la seva família que feia també feien el trajecte. La Pia ha quedat sorpresa pel món aquest de les handbikes. N'hem parlat una estona i ha agafat la idea de que són eines que s'han de potenciar per posar la gent amb discapacitat en l'òrbita de la normalitat. Ho resumeix en el seu bloc d'una manera molt ben explicada. En fi, la jornada ha estat bé i hem sabut aprofitar el dia que avui ha fet a Girona.

El dia de res

No sabia que avui fos el dia del Reuma. Només faltava que al reuma li donessin un dia. No sé si és el 12 d'octubre com a regla general, o és una diada que va amb la lluna, -tipus Setmana Santa, diguem-ne -. No n'estava pas al cas. De fet, al llegir l'edició digital del Diari de Girona m'he assabentat de la qüestió, i que la cosa del Reuma és mundial. Això de que cada malaltia tingui un dia no m'acaba d'entusiasmar massa, francament. Suposo que l'audiència no hi estarà pas d'acord. Jo celebraria un dia -posem per cas- que no es commemorés res. Avui és el dia de res. Seria un gran dia, sense malalties de cap classe, i d'aquestes coses que no ho són, però que s'hi assemblen una mica.

Desafecció

El meu pare m'ha dit avui que està infectat per la desafecció, és a dir, que passa totalment de la classe política. També m'ha dit que ha deixat de mirar la televisió en hora punta perquè no hi ha res que valgui la pena i que només surten quatre arreplegats que el posen de mal humor. Té raó el meu pare. L'hi he dit que amb això del virus desafectoris que té, convé posar-hi solució. Però jo no n'he aportat cap. --Com han de fer-ho els polítics per tal de resoldre una situació de la qual en són bàsicament els responsables? --Què han de fer per evitar que l'actitud general de desafecció no es generalitzi?

Els casos Millet, Palau, Gurtel, Fundació Trias, Infomes psicodèlics (Acció Social i Ciutadania), Coloms, València, sastres, corbates i bolsos d'alcaldessa desanimen a un país que d'entrada ja està social i econòmicament de mal humor. Són males notícies que van arribant per entregues i que cauen d'avorriment i fàstic. La gent normal i corrent -la gran majoria- s'enrabia de veure aquests saraus a la primera divisió dels informatius. Estem vivint un moment semblant a altres moments, amb una diferència essencial; els bons i els dolents, o els dolents i el bons. Ara mateix, tot el que ens envolta està format per dolents tirant a bastant miserables. En part perquè no tenen ni el més mínim estil dels dolents de veritat i han estat disfressats de nosaltres mateixos. Gent que havien de tenir una categoria que resulta que no tenen, i quan s'enfonsen sembla que ens trepitgin i ens faci mal haver de reconèixer que eren de mentida i sap greu que així sigui.

No he quedat amb res amb el meu pare, però ara fa un moment m'ha telefonat per dir-me que demà si no fa mal temps se'n va a la platja. Està desafectat de veritat, i podria haver-me encomanat.

La Molina, preparatius

Recollida i endreçada del material d'estiu a la Caseta de Fusta de la Molina, que és el Centre d'Esports Adaptats d'aquesta estació. Comencen a fer els preparatius de la temporada d'hivern que vindrà. Ja fa temps que dic que el proper hivern serà fred, i que hi haurà neu per donar i per vendre. És una aposta merament reumàtica. El sector de la discapacitat hauria de col·laborar directament amb el servei meteorològic del país; els reumes, traumes i cames que fa mal són pronòstics que gairebé no fallen mai. Encara és una mica d'hora per avançar previsions, ja faré una enquesta al gremi a mesura que s'acosti l'hivern.

La Mariona Masdemont és la coordinadora del Centre d'Esport Adaptat de la Molina. Avui l'hem visitada per veure si els gironins podem esquiar una mica més que l'any passat. Tot fa pensar que així podrà ser. Amb el seu permís l'he retratada (és de bon retratar) i amb l'equip de monitors que fa ballar ens està esperant tant punt es posi en marxa tota la maquinària de la Molina i la neu arribi, seguint les previsions reumàtiques d'uns i altres. Algun avantatge havia de tenir això d'anar a peu coix, encara que només serveixi per dir i confirmar que l'hivern arribarà.

Ramblejar

Una bona amiga em demana que l'acompanyi a fer unes gestions al centre de Barcelona, a quatre passes de la Rambla. Aparquem al barri del Raval. Més tard, quan anem a recollir el cotxe m' hi trobo, al damunt, una cartera robada a una ciutadana romanesa, que entrego a la policia. Tota la zona que vaig passejar era molt bruta i feia olor a pixum, també vaig veure gent remenant pels contenidors d'escombraries. Ramblejar és difícil. M'agrada anar-hi per veure món, però l'altre dia aquest tros de món feia una mica de fàstic. L'eix central de la Rambla està una mica més cuidat, però els carrers que l'envolten són sinistres. Marxo de Barcelona pensant que a Girona -també Déu n'hi do- s'hi viu una mica millor, de moment, clar.

Palau-Saverdera

No sé, no sabem, si això es pot millorar. És difícil. La foto correspon a un aparcament públic del municipi gironí de Palau-Saverdera (Alt Empordà). Em penso que hauríem d'obrir un concurs d'imbecilitats difícils de superar. Aquesta tindria veritables opcions, però no seria pas el primer premi, perquè n'hem vist de l'alçada d'un campanar. La filigrana va ser descoberta la setmana passada per part d'uns companys que varen arribar-se al poble per fer-hi una xerrada sobre la discapacitat, la prevenció i explicar una mica tot allò que convé saber -mínims- sobre la gent que tenim alguna cosa diferent. Es veu que en aquest municipi no hi ha problemes d'aparcament, és petit i fàcil de trobar alguna plaça, però l'escena mereixia ser retratada.

Temps de silenci

Llegeixo en el bloc d'en Carles Campuzano que la Federació de Gent Gran de Catalunya, la FATEC ha estat expulsada de la Confederació espanyola a la que pertanyien. No conec el món de les entitats que agrupen a la gent gran, però casualment en el món de la discapacitat física ha passat una cosa semblant. Les entitats catalanes, és a dir, ECOM, la Federació de Girona i la de Lleida també han estat expulsades de la confederació que els representava a nivell estatal.

Les entitats catalanes parteixen sovint d'estructures que fa anys que funcionen, i no acaben de trobar el lloc adient dins de les estructures que a nivell espanyol s'han anat creant, especialment en els darrers anys. En el món de la discapacitat ens hem trobat amb elements que no admeten la discrepància, en cap moment, i requereixen un suport i estima incondicional a canvi de quatre rampoines i un plat de farro. Alguns no estem, no hem estat disposats a cedir i això ens ha comportat la sortida per la finestra. També és sorprenent el silenci de la resta d'entitats que representen altres Comunitats Autònomes. Seria important conservar la llibertat i la dignitat, veig que és difícil de fer-ho.

No sé si FATEC ha fet grans aportacions en els models organitzatius de la resta de l'estat. En el camp de la discapacitat l'aportació catalana ha estat essencial i tot allò que s'havia fet aquí fa uns anys ha estat exportat gairebé a tot arreu. Gran error, perquè també han importat els errors a part d'afegir-hi els propis i de tenir una classe dirigent fluixa, pobra i sotmesa a interessos de tercers. En tota aquesta situació també hi són presents alguns catalans -que no havien fet mai res- contribuint a que el sector sigui encara més pobre i trist. No cal dir que això em sap greu, quina misèria!

Què ha passat?

Veig en diversos blocs que segueixo que Rio de Janeiro agrada més que Madrid. O millor dit, Madrid no agradava com a seu olímpica. Jo sóc dels que ja havia dit la meva. Era una qüestió d'aprofitar l'empenta olímpica per posar Madrid al dia en el tema d'accessibilitat, de barreres arquitectòniques. Jo diria que al final Madrid ho tenia malament perquè si un agafa la visió general del món, la capital castellana està massa propera a la catalana, que va ser olímpica només fa uns anys. Ho confirma el fet de que la presentació que va fer la candidatura espanyola no van anomenar Barcelona ni per casualitat.

Ara, s'ha d'admetre que ser candidata l'any 20 és molt difícil. París apretarà molt i Istambul vol ser-hi també. La ciutat turca representa una opció molt seriosa i una empenta de primera pel seu país, emergent, interessant, estratègicament necessari. M'imagino que els francesos tampoc quedaran curts. Recomano que feu un cop d'ull als blocs dels amics; lo Bep, l'Anna diu i l'Hereu Riera. L'Anna ha penjat un vídeo que està força bé i que parla de com era Madrid, com és ara i com vol ser en el futur.

Darrer Atípic

He llegit la revista l'Atípic. És el darrer número que surt en paper. No hi ha prou interès institucional, del govern, de l'administració, de qui sigui, per tal de que la publicació segueixi endavant. Ho diuen clarament en l'edició 19 que ja ha sortit al carrer, i que els socis de MIFAS hem rebut fa uns dies per correu. M'entristeix veure com una iniciativa que sorgeix del propi sector, de la seva gent, no pugui tirar endavant perquè no han rebut les ajudes necessàries per fer-ho. Suposo que no m'entristeix només, m'emprenya una mica que això sigui així. També m'emprenya i molt que no es doni suport a la veu independent d'un sector que hi diu la seva i en canvi es facin estudis estúpids a tot drap, per saber si la papallona esquerrana gira a la dreta o agafa el camí del mig. Em penso que vivim en un país de cartó pedra. Quan obrim la porta del castell caiem en un camp ple d'ortigues i al fons hi veiem roses i altres floretes que quan t'hi acostes una mica, resulta que ens adonem que només són de plàstic.

L'Hereu Riera en parla en el seu bloc, i també en Jordi Vilamitjana en un article al Diari de Girona. Estaria molt bé que tota aquesta aventura tingui continuïtat, en una versió digital, a través d'internet. Seria important que hi sigués.

Entreteniment nacional

Matí castigat a casa. M'han canviat la caldera i es veu que un ha de ser-hi present. De tota manera, i vist que el calderer feia cara de bon noi he fugit quan he pogut. He pujat fins a les vies de RENFE, a l'estació de Girona i he retratat les obres que s'estan fent per preparar l'arribada de l'alta velocitat. És una obra immensa, que durarà força temps. Surt aigua per tot arreu. Hi havia bastant públic encantat mirant-les. És un entreteniment nacional que a Girona té perspectiva.

De l'estació sortien uns quants avis de l'IMSERSO en tren fins Alacant. Només hi ha un tren que connecta la costa valenciana amb Girona, ve de Montpeller. Sembla que hauria d'haver-hi més trànsit, més vies obertes amb el País Valencià. No n'hi ha gaires, i a més sembla ser que l'AVE aquest servirà per anar a Madrid. A veure si podem anar-hi a veure els Jocs Olímpics, tot i que la marxa de les obres assenyalen que això podrà ser el 2020 o el 2024 i així, anant-hi afegint 4. Que lenta que és l'alta velocitat!

Voluntàries europees II part

Nova ràfega de voluntàries a MIFAS. Són de diversos països europeus; Suècia, Portugal, Alemanya i Hongria. Venen per uns quants mesos i la seva feina consisteix en donar suport a la gent de la residència de Girona i el Centre Ocupacional de Riudellots. El contacte amb els usuaris és constant i a diari. El President de MIFAS va fer-nos un tomb per conèixer la Casa de les Dunes a l'Estartit i després de dinar vàrem arribar-nos fins a Vilafant, per veure el Pere Llonch, el Centre que tenim a l'Alt Empordà.

És interessant veure el canvi que fan algunes persones que s'apunten a fer voluntariat. Quan marxen són bastant diferents del dia que arriben. Creixen. Això de fer voluntariat és com prendre vitamines. Penjo la fotografia d'ahir, retratades amb el Tubert, President de MIFAS.