Ves al contingut principal

Espelmes

És impresentable que la gent no tingui espelmes a casa seva. Això abans no passava. Tothom vol telefonar en el moment que no es pot telefonar. Les companyies telefòniques fan un gran esforç -econòmic i social- per fer que tots estiguem connectats en el moment que sigui necessari. Les elèctriques fan el que poden i lògicament no tenen perquè tenir les línies d'alta tensió preparades per aguantar nevades i freds intrèpids. Només faltaria! No cal dir res de les carreteres i autopistes. Tothom té la mania de sortir a passejar quan neva, molestant a les nombroses màquines llevaneus existents, impedint que facin la seva feina. A les autopistes de pagament no tenen cap necessitat de tenir màquines d'aquestes, el tiquet que s'agafa quan entres a l'autopista no diu res de tot això. Les autoritats franceses tenen l'amabilitat de tancar la frontera quan cauen quatre guspires de neu, en senyal de simpatia cap als professionals i empreses que han de passar per França per guanyar-se la vida. No entenc aquesta mania d'anar a França per autopista o la magnífica Nasional 2 que tenim a les comarques de Girona, sent els únics quilòmetres de tot l'estat espanyol que no estan desdoblats. A França també s'hi pot anar en barco, a peu o amb cadira de rodes.

El Ministre d'Indústria fa un temps va proposar repartir bombetes de baix cost i així fer consciència de l'estalvi energètic que suposa fer un ús restringit de l'electricitat que consumim. A Catalunya s'haurien de repartir espelmes per totes les cases. D'aquesta manera rendibilitzaríem el sector de la cera que en aquests moments només té sortides religioses. Tornar a la cera és convenient. Per descomptat cal suprimir la gent que es dedica a la predicció meteorològica i convindria contractar a gent afectada pel reuma (com ara jo) que tenim -estranyament- capacitat d'anunciar mal temps 24 hores abans, antiinflamatoris a part, és clar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.