Ves al contingut principal

Una notícia de taps lamentable

La població de Valverde (Huelva) s'ha bolcat en recollir 14.000 quilos de taps de plàstic per recaptar els recursos necessaris i així poder comprar una cadira de rodes a una noia del poble que és diu Immaculada Sánchez Sánchez (la foto és d'ella abans de l'accident). Felicito la solidaritat d'aquest poble i les seves rodalies, però amb la notícia --publicada abans d'ahir pel diari El Mundo- descobreixo que els mites es fan realitat. Perdoneu però això és lamentable.

De cop i volta, resulta que la gent que necessiti una eina essencial per la seva vida ha d'aconseguir-ho a través d'aquest sistema?. L'administració pública no és capaç de donar una cadira de rodes a una tetraplègica?. És un avanç del nou estat del benestar que vindrà?; Això no és més un estat de pietat? Francament, no ho acabo d'entendre. Tants anys lluitant i resulta que per tenir una cadira de rodes necessitem que tot un poble -Valverde és gran- es mobilitzi recollint taps. És solidaritat mal entesa? De què va això i on estem exactament?

Miro la notícia amb sorpresa i amb molta indignació. Durant uns instants vaig pensar que seria una broma pesada, però llegint he descobert que no, que tot això és veritat i que en realitat és un malson, i no veig un trist comunicat de cap organització estatal o andalusa de discapacitats que diguin res de tot això.

Comentaris

Petrolier ha dit…
Hola Quim.
Em sorprén que et sorprengui la noticia.La de vegades que has escrit que les nostres preocupacions anirien a pitjor.No comentaré el que en penso ja que la escriuria massa gruixuda. PER 3650 euros!!!.No tenen vergonya.
4,1 milions d'espanyols discapacitats(segons enquestes oficials),l'equivalent a vuit milions de votants si es compten els seus parens més directes i,ni "puto" cas!!!
El que ens queda per veure Quim.
Una abraçada molt forta.
FELIÇ I BON ANY NOU

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.