I a la Tardor, Costa Brava

El GironaFC-MIFAS de bàsquet a TV3

Avui ha sortit al telenotícies migdia de les comarques gironines aquest reportatge sobre el Club MIFAS de Bàsquet en cadira de rodes. És fàcil col·laborar-hi. Hem de fer entre tots una demostració que fent petites donacions som capaços de tirar endavant l'equip que representa a les comarques gironines i també a tot Catalunya a la lliga estatal. Si feu clic aquí podreu veure el reportatge que s'ha emès.

A part d'això, MIFAS té una web específica pel Club de Bàsquet que podeu visitar. Allà hi trobareu informació de calendaris, partits, notícies i tota l'actualitat de l'equip gironí. També podreu veure com fer les aportacions econòmiques que parteixen de 10 euros, és a dir que estan a l'abast de tothom. Els convé el suport de manera que animeu-vos! Més informació a www.mifas.cat 

Retallades, per Forges

Ho tenim malament

Més retallades de salaris del personal mèdic a Catalunya, tancaments dels CAP a la nit, als caps de setmana i festes de guardar. No es faran visites ni operacions els divendres. L'Hospital Trueta de Girona -que està que cau- no es farà de moment i per despistar s'està cercant nova ubicació. Les farmàcies no cobren els medicaments que consumim els usuaris. El Conseller Ruíz diu que tothom ha de fer un esforç. Mig organigrama de Sanitat plega o dimiteix.

Aquests són els titulars que podem llegir a diari a la premsa d'aquest país. No sé exactament si el culebrot té gaires capítols més, jo diria que ja no en queden massa. El tema sanitari en un Estat del Benestar és sagrat i ara mateix s'està sobrepassant les línies vermelles. Molt vermelles. Tot això passa quan el Govern destina 56 milions d'Euros per rescatar a l'aerolínia Spanair que no té nassos de fer un vol Girona-Madrid, quan la gent de Ryanair en feia tres al dia i anaven plens.

I en relació a la discapacitat de moment hi ha silenci perquè és un sector més dèbil, més fluix, sense pes en les trifulgues de l'economia mediàtica. Les retallades també hi són. Avui hi ha un diari que anuncia que el sector de la discapacitat intel·lectual amenaça amb tancaments a tot Espanya si els governs no paguen a les entitats. Aquí s'està parlant de flexibilitat que és un concepte d'aquells que s'estiren i s'arronsen, paraules que es fan servir abans d'anunciar el plat fort, és com un entrant per dir-ho d'alguna manera.

Tot això són les conseqüències d'una crisi que també serveix per decidir qui queda a dins dels àmbits i qui en queda fora. Tinc la lleugera sensació de que els que sempre hem estat a la ratlla dels afores se'ns està dient que hauríem d'anar una mica més lluny i no emprenyar tant, i si ho fem que sigui pagant. El gremi meu no pot pagar-ho, però a més, en cas de que ho pogués fer tampoc ens hi volen, perquè els nostres reumes, les nostres artrosis i totes les parafernàlies que necessitem no són rendibles i amb nosaltres no en guanyen ni cinc. Em penso que ho tenim bastant malament.

Tradicions que fan llufa

Avui a Barcelona s'ha fet la darrera corrida de Toros a la Plaça Monumental. A partir d'aquí ja no es podran veure espectacles d'aquest tipus a Catalunya d'acord amb la decisió presa pel Parlament ara fa uns mesos. Gran cobertura mediàtica, nacional i internacional. Es veu que la gent cridava llibertat i la plaça estava plena.

No sé si jo hagués prohibit una tradició -es veu que era una tradició- que s'estava morint sola. De tota manera la llibertat d'un poble també és prohibir sainets que són una mera animalada, no massa digne per un país que vol ser europeu i avançat. No sóc tradicionalista i per tant aquesta excusa a mi no em serveix massa. Tampoc entenc que una cosa d'aquestes sigui bandera -in extremis- per algunes formacions polítiques oportunistes. No ho dic tant pel PP que amb aquesta qüestió sempre ha anat amb la mateixa cara, sinó per altres que han tingut el seu moment televisiu amb aquesta història, perquè no han set capaços de defensar altres temes que no se'ls ha vist mai. Per cert, l'edifici -que és horrorós- jo ho deixaria com a zona verda, que a Barcelona tampoc li sobren massa espais.

El satèl·lit perdut

Es veu que avui ha de caure un satèl·lit de la NASA que s'ha esgarriat. No saben on caurà però en Forges d'EL PAÍS proposa una trajectòria interessant i justa. Aquests dies els responsables mundials de l'economia estan animant els mercats i la població mundial justament en direcció contrària. Cada cinc minuts hi ha declaracions -en alguns casos gent que només vol sortir als diaris- anunciant desastres i altres misèries. Els mercats, sensibles, fan cas de tota la xerrameca digital i s'enfonsen enmig d'una estranya especulació i  s'olora un tufillo sospitós, tot fa pensar que aquesta situació va de perles per alguns. En aquests moments hi ha molta boira, massa.

Puyal en el pregó de BCN

En Puyal va fer un pregó fantàstic ahir al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Va fer una crònica radiofònica molt agradable d'escolar. També hi havia missatges, clars i nets, conegudes defenses que fa l'autor i amb un estil intel·ligent i agradable. Va haver-hi una referència sobre Josep Pla i el Palau de la Música. En Pla no era gens entusiasta del Modernisme tot i admirar-ne els seus autors. Magnífics arquitectectes, però gent amb molt mal gust... Escoltar en Puyal és un goig.

Almodóvar amb música d'Alberto Iglesias

He anat a veure la nova pel·lícula d'Almodóvar. És una història ben cuinada feta al seu estil. El director espanyol ha creat el seu propi gènere. He vist totes les seves obres i em sembla que aquesta peça està millor que d'altres tot i que no m'havien parlat massa bé d'aquesta estrena. La meva germana va dir-me que m'agradaria i l'ha encertada. Aprofito per dir que l'Alberto Iglesias és l'encarregat de la música i aquí sí que no falla, és excel·lent. No sé si quedarà seleccionada per estar als Oscars, seria una bona pel·lícula per fer-ho, més que tot perquè estic segur que als americans els agradarà la història i el muntatge.

Madrid molt difícil

Rampa en un pas de vianants al carrer Alcalà de Madrid. La capital espanyola és segurament la ciutat més difícil de tot el país per passejar-s'hi en cadira de rodes. De fet, quan vas sol la gent et mira amb estranyesa. No hi massa costum de fer-ho perquè senzillament és perillós. Podia haver retratar qualsevol altra cantonada però aquesta és prou representativa. 

Insisteixo en què el fet de que una ciutat sigui accessible és el resultat de la feina feta pels seus polítics, però també de la seva societat civil. La situació econòmica ens indica que en els propers anys Madrid encara serà més difícil anar-hi, en cadira vull dir...

Antonio López al Thyssen

Tornant d'Extremadura faig parada a Madrid i m'arribo al Thyssen per veure l'exposició temporal d'Antonio López. Volia anar-hi abans de que tanquessin el proper dia 25 de setembre. És una mica curta però val la pena. S'hi poden veure les obres més importants i d'altres que no havia vist mai ni en els mitjans de comunicació. L'amiga Pilar va acompanyar-me i ens varen retratar a la sortida de l'exposició. La Thyssen és privada amb fortes subvencions públiques. Hauria de ser més fàcil poder-hi anar i estaria bé que els preus fossin això que se'n diu més populars.

Extremadura, nord de Càceres

Uns dies a Extremadura, a la província de Càceres, escampant la boira. Feia molt temps que no hi anava i sempre vaig quedar-me amb ganes de fer-hi un cop d'ull més tranquil·lament, sobretot a la comarca de la Vera. Des d'allà vaig arribar-me a Plasència, ciutat que té uns 40 mil habitants i un barri jueu un pèl desdibuixat. També vaig apropar-me a Portugal entrant novament per Valverde del Fresno, un petit poble que no parlen castellà ni portuguès. Des del segle XV en aquest municipi i en altres del costat parlen una llengua coneguda como el xapurreao, fet que és molt desconegut. A la província de Càceres hi molt per veure, la seva extensió hi ajuda, és equivalent a tres com la de Girona.

Convé més Europa

Amb la crisi econòmica i financera que viu l'Unió Europea també s'està descobrint -fa massa que dura- que manca un lideratge de caràcter europeu i que aquest sigui seriós i tingui credibilitat. No pot ser que cada cinc minuts estiguem escoltant la declaració d'algun dirigent fent previsions, suggerències, advertències, etc... Cal un comandament europeu i el que digui vagi a missa. Tenim President de l'Unió Europea, President de la Comissió i President de torn. Amb tot això tothom espera que dirà la Senyora Merkel i el seu soci Sarkozy. La crisi d'Europa és resolt donant més i millor paper a Europa. Al menys a mi m'agradaria.

What Problem?

Plana web del Club Bàsquet MIFAS

El grup MIFAS ha posat en marxa una pàgina web específica pel Club de Bàsquet que té l'entitat. Enguany, la lliga 2011-2012 només MIFAS estarà present a la competició estatal, després de que totes les altres esquadres hagin optar per no participar-hi per motius econòmics. 

Per a MIFAS això suposa un important esforç i serà essencial la participació de les admistracions públiques gironines, però també dels socis i simpatitzats de l'entitat. Per això des de la plana web se'ns proposa poder-hi participar fent alguna donació econòmica. Penso que ara mateix convé fer una petita demostració de capacitat gironina i proposar-nos que l'equip pugui estar present a la lliga estatal en representació de Girona i de les seves entitats. Feu clic per enllaçar a la plana web del Club i veure'n també les novetats. 

Senyals estranyes

M'arribo a Roses per veure un amic que hi està passant uns dies. Molta tranquil·litat i francesos. Està ple de francesos sense mainada -ahir dilluns començaven les classes al país veí- Santa Margarida és una barriada atrofiada urbanísticament, té el seu encant, però és una zona lletja. Hi ha edificis que tenen una mica de gràcia però la gran majoria són blocs d'apartaments fets amb molt mal gust.

No obstant m'hi passejo una estona en una tarda que bufa una mica el vent. M'hi trobo voreres i passos de vianants amb molta barrera arquitectònica. No són pas antics del tot, de manera que ho lamento. Roses ha fet modificacions importants en els darrers anys, però sembla estrany que aquesta zona del municipi encara estigui en aquestes condicions. Hi ha alguna rampa, però són mal fetes i costen de passar. Per acabar-ho de rematar hi veig un senyal d'aparcament reservat per a minusvàlids una mica estrany. El retrato mentre uns francesos miren a terra mentre faig la fotografia, i no acaben de veure-hi la gràcia que té el comentari que he fet amb veu alta.

Humor i distància

Acudit d'El Roto d'avui dissabte en el diari EL PAÍS. Aquest dies s'ha parlat de la Constitució espanyola i de lífting que han fet els dos partits majoritaris, deixant fora de joc a la resta. Han dit que Espanya queda ara més lluny. Estic esperant que la Nacional II hi posin els nous punts quilòmetrics i així poder saber a quina distància exacte ens hem quedat. El debat és merament econòmic i per tant el dibuix que penjo és irònicament encertat. Comença la tardor 2011 amb eleccions generals al capdavall. Serà dur i difícil de passar, convindreu amb mi que l'humor haurà de ser-hi present, per fer més fàcil el camí.