I demà 2012

Estic llegint els acords del govern central per la premsa digital. No els acabo d'entendre. Alguns els he llegit tres i quatre vegades i per diferents diaris i cada cop ho entenc menys. Diuen tots o gairebé tots que el cost de la vida serà d'1 per cent. Això és molt difícil d'entendre, per posar un exemple. Ho llegiré novament demà per si les versions digitals s'equivoquen, però és possible que tampoc ho entengui.

Em penso que el 2012 serà un any complicat, tot i que jo tenia ganes d'entrar-hi per perdre de vista el 2011 i deixar-lo per impossible. El proper any s'anticipa com un any de pujades i baixades pronunciades i amb molts revolts. També hi haurà boires, pluges, fangs i tot plegat sense senyals de trànsit. Fins i tot algunes previsions maies diuen que no sé quin dia s'acabarà el món. També serà any olímpic i de traspàs, és a dir que tindrà un dia més, fins i tot a Samoa que hàbilment han decidit suprimir el 30 de desembre d'aquest any. Aquesta decisió m'ha semblat molt interessant i un model exportable. Podríem suprimir els dies de l'any que menys ens agraden, els més emprenyadors per dir-ho d'alguna manera. 

Entrem al nou any amb ganes de sortir-ne com més aviat millor. Tots tenim clar que l'estat d'ànim de la gent és baix i l'any 12 promet ser una cosa fosca, un túnel llarg i fatigós. La crisi econòmica, política, social i les decisions que s'estan prenent no semblen animar gaire al personal, més aviat al contrari. Esperem que si l'any és dolent les coses vagin ràpides i siguin de bon passar.  Comença una nova època, amb perspectives estranyes i amb les primeres senyals de fum pessimistes. Ara bé, em penso que és just aprofitar aquesta parrafada per dir-vos a totes i a tots que l'any que demà començarà no deixi de ser res més que una broma pesada i que convé viure'l amb una mica d'esperança i bon humor. Espero que vagi bé i que tothom tingui una mica de sort.

Nota: La fotografia és del túnel de l'Alta Velocitat al seu pas per Girona, a veure si el 2012 arriba que ja fa tard i tenim ganes de veure'l.

Una notícia de taps lamentable

La població de Valverde (Huelva) s'ha bolcat en recollir 14.000 quilos de taps de plàstic per recaptar els recursos necessaris i així poder comprar una cadira de rodes a una noia del poble que és diu Immaculada Sánchez Sánchez (la foto és d'ella abans de l'accident). Felicito la solidaritat d'aquest poble i les seves rodalies, però amb la notícia --publicada abans d'ahir pel diari El Mundo- descobreixo que els mites es fan realitat. Perdoneu però això és lamentable.

De cop i volta, resulta que la gent que necessiti una eina essencial per la seva vida ha d'aconseguir-ho a través d'aquest sistema?. L'administració pública no és capaç de donar una cadira de rodes a una tetraplègica?. És un avanç del nou estat del benestar que vindrà?; Això no és més un estat de pietat? Francament, no ho acabo d'entendre. Tants anys lluitant i resulta que per tenir una cadira de rodes necessitem que tot un poble -Valverde és gran- es mobilitzi recollint taps. És solidaritat mal entesa? De què va això i on estem exactament?

Miro la notícia amb sorpresa i amb molta indignació. Durant uns instants vaig pensar que seria una broma pesada, però llegint he descobert que no, que tot això és veritat i que en realitat és un malson, i no veig un trist comunicat de cap organització estatal o andalusa de discapacitats que diguin res de tot això.

Un bon anunci televisiu

Tothom parla del discurs del Rei el dia de Nadal, a mi el que realment m'ha agradat és l'anunci de Camprofio fent un petit homenatge a l'humorista Gila. Està dirigit per Àlex de la Iglesia i surten personatges coneguts que en la majoria dels casos han estat bons actors i humoristes. És un bon anunci. L'he trobat a Youtube i aquí el penjo.

Discapacitat segons comunitat

Notícia publicada el dia de Nadal en el Diari de Girona, la penjo per la seva repercusió i bàsicament perquè comparteixo les paraules de l'Albert

L'Associació MIFAS ha denunciat que hi ha una "diferència de barems" entre les diferents comunitats autònomes espanyoles a l'hora d'emetre el reconeixement del grau de les persones que tenen alguna discapacitat. Segons el vicepresident de l'entitat, Albert Carbonell, això crea un "greuge comparatiu" entre els diversos territoris quan, per exemple, s'han d'emetre certes ajudes com les de la llei de la dependència.

"No sempre es fa servir la mateixa mesura i això implica que hi hagi algunes diferències entre els discapacitats", lamenta Albert Carbonell. En aquest sentit, el vicepresident de MIFAS considera que Catalunya és "molt rígida" amb les prestacions. Segons Carbonell, tot i que "és bo que ho sigui, també cal veure com es fa a la resta de les comunitats" de l'Estat espanyol, reflexiona el vicepresident.

"Caldria que hi hagués un full de ruta o unes valoracions molt marcades" a l'hora d'establir quin és el grau de discapacitat de cada persona, afirma Carbonell. Això serviria per garantir que els afectats de les diferents comunitats autònomes "tinguin la mateixa valoració", explica el vicepresident de l'associació MIFAS, l'entitat que precisament representa les persones amb discapacitat física de les comarques gironines.

D'aquesta manera, Albert Carbonell fa una crida a la Generalitat perquè no disminueixi els ajuts econòmics cap a la "població més feble, que és la que sempre rep". En aquesta línia, el vicepresident de MIFAS demana que es mantinguin les prestacions com la de la PUA, per a totes les persones que tinguin una discapacitat igual o superior al 33%.

"Si les persones amb problemes de mobilitat no reben les subvencions, s'hauran de replantejar la possibilitat d'adaptar els seus vehicles o habitatges", explica Carbonell. Davant d'aquest panorama, el vicepresident de MIFAS assegura que "això implica menys qualitat de vida" a les persones que tenen alguna discapacitat.

Que tinguem sort

El dibuixant Peridis del diari EL PAÍS ha fet la foto del nou govern d'Espanya. Que tinguin sort, que tinguem sort. El tema econòmic és la prioritat, crear ocupació la més urgent. El nou govern només hi ha un català, i la seva composició és molt tecnòcrata i d'alta fidelitat al seu President. Temes com Catalunya i el País Basc són dues pedretes a la sabata, que de fet són arrossegades de fa massa temps. Els ciutadans també estem una mica tips de les baralles entre diferents administracions que ocupen molt de temps i fan perdre la paciència. En aquestes situacions poden haver-hi algunes intencions dretanes i neoliberals que tenen clars perdedors; els de sempre. S'haurà de veure...

Dues Quines pel Bàsquet de MIFAS

Dues quines a favor del Club Bàsquet MIFAS per començar l'any 2012. La primera el 6 de gener al municipi de Siurana, i la segona el 7 a Castelló d'Empúries. Bons premis, bona gent, bons pobles i la millor causa. Hem de col·laborar amb el Club de Bàsquet perquè és l'únic equip català que milita a la lliga espanyola de bàsquet en cadira de rodes -també anomenat bàsquet adaptat- Ens representen a tots, però especialment a tot Girona, a totes les nostres comarques. 

Les sessions de Quines que fan el Club són especialment divertides perquè compten amb col·laboradors molt divertits que fan passar una tarda magnífica. A més, com sempre s'anuncien bons premis i compten amb la col·laboració de diversos comerços de l'Alt Empordà. Veig a més, que enguany s'hi ha afegit nits d'Hotel per a dues persones. 

Ja ho aniré recordant abans de les dates, però avui ho penjo aquí perquè la gent s'ho apunti i vingui a fer pinya, que val la pena. És una bona manera de tancar les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis.  Trobareu més informació a la web de MIFAS i a la plana del Club de Bàsquet MIFAS.

Girona, aquest matí

Molt refredat encara, però avui he decidit per un tomb amb handbike per Girona. Tenia moltes ganes de fer-ho i també d'escampar la boira. Girona estava més freda i poc solejada però el tomb ha estat agradable. M'he passejat per la Gran Via i pel carrer Santa Clara,  rarament hi passo en bicicleta. Hi havia gent com sempre però no gaire per ser a quatre dies de Nadal. La gent està cansada de males notícies i l'estat d'ànim és baix. Tenim una ciutat refredada també.

S'està acabant l'any, no hi ha massa optimisme pel 2012. Les intervencions dels polítics que gestionen la Generalitat i el Govern central no hi ajuden gaire; l'anunci del Conseller d'Economia imposant el copagament en les receptes mèdiques preocupen a la gent més sensible econòmicament, a la gent que té problemes de salut. Hi ha una sensació d'abandonament dels sectors més necessitats i dèbils.  S'haurà d'estar molt pendents perquè això comença a fer una mica de por. També em sorpren la poca cridòria, també deu estar refredada

Plorar en línia recta

S'ha mort el dictador Nord-Coreà i han anomenat successor celestial al seu tercer fill, un vailet de 28 o 29 anys (no  saben l'edat, o no ho volen dir) que té al seu abast un petit arsenal nuclear de mà. Corea del Nord és una reserva estalinista que supera la ciència ficció. És el país més hermètic del món i els seus ciutadans estan convençuts de que viuen en el paradís de la llibertat. No queda clar que hi hagi canvis, de fet és un protectorat de la Xina i per tant costarà molt que puguem saber que està passant realment en aquest  indret del nostre planeta. En qualsevol cas sembla ser que existeixen camps de concentració per dissidents polítics i altres especies perilloses no admeses pel sistema. 

Em sembla greu que ben entrats dins del segle XXI hàgim de veure escenes com aquesta i que la resta del món no faci res per esbrinar el malson que han de viure prop de 20 milions de persones cada dia. Corea del Nord és com una assignatura pendent de resoldre que la humanitat ha de solventar un dia d'aquests, però convindria fer-hi alguna cosa, no tant perquè sigui un règim nuclear, sinó perquè és un règim nazi. La ficció sempre queda superada per la realitat i aquest n'és un clar exemple. La fotografia és del diari la Vanguardia i ens mostra un grup de gent que plora en línia recta. Arribarà un dia que sabrem la veritat. Redéu quin món...

Llums del Nord, documental de la BBC

Ahir a la televisió pública catalana Canal 33 va emetre un reportatge fascinant. La polifacètica Joanna Lumley s'apropava a Noruega per visitar-ne el nord i poder fer realitat un somni que tenia pendent; veure l'aurora boreal. En el documental s'hi pot veure l'estil de vida d'aquest país nòrdic i els seus paisatges. Hi ha imatges impresionants. Tota la cinta està banyada per la música d'Edvard Grieg i això provoca que t'enganxis encara més. La peça està penjada a Youtube, trossejada per qüestió de temps, però fàcil de veure. I res, només dir que el remitent d'aquesta joia és la BBC, la pública britànica que tant m'agradaria tenir. 

Europeus decebuts

He seguit amb interès els resultats de la cimera Europea que va fer fa unes dies a la ciutat de Brussel·les; la megareunió que havia de salvar a l’euro i a tota l’Unió Europea. He quedat decebut pel seu resultat, per la poca visió dels que representen actualment els governs dels països que en formen part. M’ha decebut la postura anglesa perquè només veuen la Unió com una oportunitat de fer negocis i res més, també m’ha sorprès la visió alemanya que demana l’estrangulament d’un grapat de socis en nom de l’austeritat i d’això que coneixem com l’estat del benestar, que precisament és el que ens diferencia de la resta del món. M’ha semblat bastant penosa la postura francesa de donar suport incondicional al plantejament alemany fent veure que són l’epicentre de les decisions, quan també són part del problema i m’ha decebut i molt el mutisme de la resta de representants pel poc marge que tenen per poder fer una reflexió que vagi una mica més lluny.

Vol fer-se una unió econòmica però no política ni social i això contradiu l’esperit dels actors inicials de les Comunitats Europees. Per altra banda, ningú ha parlat en cap moment –no sé si tenen capacitat de fer-ho- del dunping social i econòmic que fan països com la Xina, que no compleixen cap norma social, ecològica, democràtica, laboral, per dir-ne només algunes i que capgiren sense cap ni peus l’evolució que hauria de ser econòmicament digne. Suposo que el fet de que Xina i d'altres semblants tinguin gairebé tot el deute europeu és un handicap important.

He quedat decebut de la pobresa en la que ens hem instal·lat i el conformisme que això suposa. Hem encetat una Europa inimaginable, la més llunyana dels ciutadans i de la que varen dissenyar els seus fundadors, la que tenia present la memòria històrica de l'Europa del segle passat, vaja, la de fa quatre dies.

Jocs Paralímpics, bones fotografies

La Federació Espanyola d'Esports per a Minusvàlids Físics ha penjat a la seva web del Facebook algunes de les millors fotografies fetes en els darrers Jocs Paralímpics. En penjo quatre que m'agraden i que són impactants i elegants. Felicitats als seus autors i em penso que val la pena fer-ne difusió.

Una magnífica pel·lícula

Un fort refredat m'ha tingut tancat a casa un parell de dies. Una de les coses que vaig descobrir va ser aquesta pel·lícula emesa per la segona de Televisió Espanyola, un canal públic que també valdria la pena mantenir. La peça romanesa és diu 4 Mesos, 3 setmanes i 2 dies i mai va arribar a les sales comercials. Si teniu ocasió de poder-la veure us agradarà. Mostra la duresa de la Romania soviètica dels anys 80 i la història de dues amigues que tenen problemes greus. Palma d'Or en el Festival de Cannes de l'any 2007, entre d'altres premis. Molt bona i sorprenent.

Boires i llumetes

Nit de boira a Girona i al seu entorn. Pendent de les notícies que arriben d'Europa. Avui és el gran dia per saber si la crisi europea és a conseqüència de la seva moneda o dels seus dirigents. No es posen d'acord perquè tots van a la cimera pensant únicament amb els seus problemes polítics i personals. No hi ha una visió conjunta del que hauria de ser una veritable Unió Europea. No m'imagino els estats que conformen els Estats Units en una situació semblant, avui dia, clar.

He aprofitat el dia per fer una mica de bicicleta perquè a les hores del Sol s'està bé. M'he passejat per les rutes habituals on hi ha un gran predomini del verd. La tardor està sent llarga en colors. També he aprofitat per veure els llums de Nadal de Girona. He pensat que els 200 mil euros que costaven valia la pena que hi fes un cop d'ull. No sé què dir, no acabo d'entendre aquesta nova política municipal de gastar-se tants diners en un any que les coses estan més fredes que mai. No crec que les llumetes serveixin per seduir les butxaques dels consumidors, buides de diners i d'ànims. Precisament avui ha sortit publicada una notícia que deia el que ja sabíem, Girona és la sisena capital més cara d'Espanya. Si els reflexes de les llums portessin descomptes afegits ho podria entendre, però jo diria que no és el cas. Pia Bosch i Àngel Quintana han expressat la seva opinió en els diaris de la ciutat, ho subscric plenament. En fi, les festes de Nadal encara han d'arribar per tancar un any confús i estrany i donar pas el que segurament encara ho serà més. Ja ho veurem, m'agradaria que no hi hagués tanta boira en tot plegat.

Oci Accessible a Girona

L'Albert Carbonell, Vicepresident de MIFAS ha fet unes declaracions en el Diari de Girona parlant d'Oci i Accessibilitat. Les Lleis estan fetes però la seva pràctica és discutible. Un camí que encara és massa llarg. Penjo el que ha sortit publicat perquè penso que està molt bé.

ACN Un 71% dels bars i restaurants de la ciutat de Girona agregats a l'Associació d'Hostaleria de Girona-Radial no són accessibles per a persones amb cadira de rodes. Tot i que la normativa no obliga els locals amb menys de cinquanta places a estar adaptats als minusvàlids, el gerent de l'Associació, Jesús Pastor, considera els clients valoren positivament que estiguin preparats per rebre persones amb mobilitat reduïda. D'altra banda, el vicepresident de Mifas, Albert Carbonell, reflexiona que ha crescut l'oferta en oci per a discapacitats a la demarcació, i que ara caldria una guia que recollís totes les activitats que es poden fer a les comarques gironines amb cadira de rodes. Anar a dinar a un restaurant o fer servir el lavabo d'un bar pot convertir-se en una missió complicada en alguns locals de Girona per a les persones que van amb cadira de rodes. Dels 121 bars i restaurants membres de l'Associació d'Hostaleria de Girona-Radial, només 35 estan totalment adaptats als minusvàlids. És a dir, que l'accés és a nivell del terra o bé té rampes i, a més, els lavabos estan dotats de l'espai suficient i les barres reglamentàries.

La normativa obliga a estar adaptats als minusvàlids els locals nous que superin les cinquanta places i també els ja existents que facin obres i també arribin a aquesta capacitat. Per això que molts bars i restaurants petits ja no estan preparats per rebre persones amb cadira de rodes, sobretot aquells que es troben situats al Barri Vell, on no tenen espai per créixer i on, a més, la mateixa arquitectura dels carrers ja dificulta arribar fins al local. Per als bars i restaurants que no tenen espai per construir lavabos específics per a minusvàlids, Carbonell proposa que adaptin els banys convencionals als discapacitats. Una solució que el vicepresident de Mifas també fa extensa a aquells locals que, davant d'una manca d'espai, usen els lavabos de minusvàlids com a magatzem.

L'anunci que no m'agrada

He vist aquest anunci per televisió. Em sembla que la gent de Vodafone hauria de ser una mica més creativa. Resulta que ara per tenir més cobertura has de ser més alt. Gairebé és ofensiu. He penjat en aquest bloc alguns anuncis que m'agraden i aquest no m'agrada. Queden una mica curts d'imaginació.

Editorial Diari de Girona, 1 de desembre, dedicat a MIFAS

MIFAS, l'entitat que representa les persones amb discapacitat física de les comarques gironines i que està declarada d'utilitat pública, es troba en una situació complicada a causa de la retallada de les subvencions.

MIFAS, constituïda el desembre de 1979, és una de tantes entitats impulsades des de la societat civil per atendre necessitats socials que en aquells anys unes incipients institucions democràtiques encara no prestaven. Els objectius inicials eren eliminar les barreres arquitectòniques i promoure la integració a la societat de les persones amb minusvalideses físiques, sobretot en el camp laboral. MIFAS va anar creixent paral·lelament a l'augment de la sensibilitat de la societat i de les pròpies institucions vers uns col·lectius als quals fa més de tres dècades se'ls podia considerar com a marginats. La mateixa administració pública, amb la progressiva implantació de l'Estat del Benestar, va començar a cooperar amb aquestes entitats perquè poguessin desenvolupar una impagable feina d'integració social. Així, MIFAS gestiona en l'actualitat un centre ocupacional a Riudellots, una residència a Girona, un centre de dia i de recursos a Vilafant, administra tres centres especials de treball propis i un de participat dedicats a la gestió d'aparcaments i zones blaves, pintura vial, copisteria, etcètera. I el que és més important: dóna feina a més de tres -centes persones i organitza activitats associatives i d'integració per a minusvàlids físics. Aquest any, el Govern català ha reduït en un 30% els ajuts per treballador. Això posa en perill el model laboral creat per MIFAS i l'assistència a persones amb discapacitat ingressades en una residència. És cert, com va dir dissabte Artur Mas, que "res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans", però hi ha determinades prestacions que no s'haurien de posar en en el sac comú de les retallades. També estaria bé que tots els partits i sindicats que han protestat per l'intent de retallar els privilegis de què gaudeixen a TV3 es preocupessin, encara que només sigui una mica, pel futur d'entitats com MIFAS, imprescindibles per mantenir una societat cohesionada.