Ves al contingut principal

Llei de la dependència, cinc anys després

En el Diari de Girona d'ahir dilluns hi havia una petita entrevista al President de MIFAS que feia una valoració de l'aplicació de la Llei de la Dependència cinc anys després de la seva implantació. No hi ha especials novetats en el posicionament del col·lectiu de la discapacitat física, especialment decebuda de la marxa d'aquesta normativa. Molt de soroll, molta gent afectada i la sensació d'una gran frustració al cap dels anys. Totalment d'acord amb el que diu en Pere Tubert; barrejar a la gent gran i a la gent amb discapacitat ha estat un error de bon començament. Ara amb la crisi la situació s'agreuja encara més i no queda clar com acabarà tot això. Penjo l'entrevista  per l'interès que té.

DIARI DE GIRONA. SÍLVIA BONET.-- A punt de complir-se cinc anys de l'entrada en vigor de la llei de la dependència, el president de Mifas, Pere Tubert, en fa un balanç.

S'han complert les expectatives?
No. En aquest moment l'han cancel·lat. El que tocava aquest any, que era el nivell 1, l'han frenat. Fins l'any que ve no la cobraran. Des del Govern central sembla fins i tot que parlarien de fer una nova llei.

La normativa va néixer amb falta de previsió pressupostària?
Això per descomptat. Els ha sortit molta més gent que la que preveien (...) Ara hi ha la gran llei i resulta que no la poden pagar. És indignant que la retallada l'hagin de pagar la sanitat i els serveis socials.

Un dels principals objectius de la llei, que era professionalitzar els cuidadors, no s'hauria complert.
Les quantitats que paguen per cuidar una persona dependent són tan petites que no dóna per pagar un professional de la dependència. Les mestresses de casa o les mares acaben pagant-ho.

Quin creu que ha estat el principal error de la normativa?
En primer lloc, com a persona amb discapacitat, considero que hi hauria d'haver una llei per a les persones amb discapacitat i una altra per a la gent gran. Un discapacitat pot ser dependent durant 40 anys de la seva vida. En canvi, una persona gran només ho és en els últims dies. Per això, les persones grans necessiten que se'ls resolgui ràpidament. Necessiten una atenció més automàtica. No es pot posar tothom al mateix sac. Per exemple, una persona discapacitada de 25 anys que és molt dependent necessita una cadira de rodes elèctrica i necessita sortir de casa. Una persona gran té diferents necessitats.

Es triga massa a cobrar l'ajuda?
Se sol tardar un any. Hi ha moltes administracions implicades en fer les valoracions (...) Moltes persones grans, quan reben l'ajuda, ja són mortes i la reben els hereus.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.