Ves al contingut principal

30 anys de la Llei LISMI

Avui la LISMI fa 30 anys. És una Llei que va aprovar-se el 7 d’abril de 1982 en el Congrés dels Diputats per unanimitat. Han passat molts anys i la seva aplicació ha estat variable. No hi ha dades serioses que ens permetin fer una valoració del seu compliment. Quan va fer 10 anys, la Confederació Espanyola de Discapacitat va fer un estudi que determinava que només s’havia desplegat en un 21 per cent. Vint anys més tard no podem fer cap afirmació tot i que penso que seria un bon moment per fer-ho.

Els traspassos en matèria de Serveis Socials de l’Estat cap a les Autonomies i d’aquestes cap als municipis fa encara més difícil fer-ne una valoració a l’abril de 2012. En qualsevol cas no podem pas dir que les coses no hagin canviat, això és evident i la Llei ha estat fonamental per entendre la política feta cap a les persones amb discapacitat. Capítols com el d'integració social i laboral s’han posat en marxa i també d’altres que han permès canviar la qualitat de vida dels ciutadans que estan afectats per alguna discapacitat, sigui quina sigui. Ara bé, més enllà de totes les valoracions positives que es puguin fer, també seria un bon moment perquè les administracions públiques determinessin qui ha de fer què, i de quina manera.

El col·lectiu de la discapacitat física d’Espanya –molt especialment a Catalunya-  s’ha carregat en la posada en marxa de serveis que haurien d’haver fet les pròpies administracions públiques. La complicitat del mateix sector ha permès l'obertura d’instal·lacions especialitzades, d'empreses que gestionen serveis i al mateix temps donen llocs de treball, però tot això, avui està en perill per la poca disposició pressupostària i en alguns casos política. Els mateixos discapacitats –ara carregats de responsabilitats- hem quedat tancats en la gestió de serveis i sense tenir massa marge per poder descarregar-nos i reivindicar millores pel propi sector, feina que potser hauria estat més pràctic fer-ho des dels inicis.

A nivell de l’estat espanyol el paper reivindicatiu l’ha estat fent de manera molt efectiva la plataforma CERMI (Consell Espanyol de Representats de Minusvàlids) sent un veritable interlocutor amb l’administració de l’estat i els seus resultats en molts aspectes són molt apreciables. No obstant això, dins de la discapacitat hi ha privilegis d’uns col·lectius en detriment d’altres, sense les necessàries compensacions, situació que no sembla pas que passi a ser diferent a curt o mig termini i el CERMI – i els seus dirigents en són molt conscients i segurament no pas del tot innocents.

No he escoltat a ningú, ni he llegit res que parlés d’aquest aniversari. Suposo que també estem en hores baixes, difícils econòmicament i no hi han massa motius per fer una gran commemoració.  Ara mateix penso que la màxima prioritat és que la discapacitat no perdi cap prioritat, i que en els propers anys no s’esborri res del que s’ha fet, indiferentment de qui ho hagi fet. No només queda camí per tirar endavant en el desenvolupament de la Llei, s’haurà de exigir i propulsar que en els propers mesos i anys no perdem tot allò que s’ha aconseguit en tant de temps; drets, i ara estem –estàvem- en el camí de que aquests  fossin exercits amb normalitat.


En fi, amb aquest post jo poso sobre el paper la meva opinió, sense que això vulgui dir que sigui la bona, admetent que alguns dels nostres problemes tenen solucions que a mi se m'escapen, lògicament. En qualsevol cas, feliç aniversari -almenys- a tots aquelles i aquells que se'n recordin de la Llei i de que avui fa 30 anys que va ser aprovada. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…