Ves al contingut principal

30 anys de la Llei LISMI

Avui la LISMI fa 30 anys. És una Llei que va aprovar-se el 7 d’abril de 1982 en el Congrés dels Diputats per unanimitat. Han passat molts anys i la seva aplicació ha estat variable. No hi ha dades serioses que ens permetin fer una valoració del seu compliment. Quan va fer 10 anys, la Confederació Espanyola de Discapacitat va fer un estudi que determinava que només s’havia desplegat en un 21 per cent. Vint anys més tard no podem fer cap afirmació tot i que penso que seria un bon moment per fer-ho.

Els traspassos en matèria de Serveis Socials de l’Estat cap a les Autonomies i d’aquestes cap als municipis fa encara més difícil fer-ne una valoració a l’abril de 2012. En qualsevol cas no podem pas dir que les coses no hagin canviat, això és evident i la Llei ha estat fonamental per entendre la política feta cap a les persones amb discapacitat. Capítols com el d'integració social i laboral s’han posat en marxa i també d’altres que han permès canviar la qualitat de vida dels ciutadans que estan afectats per alguna discapacitat, sigui quina sigui. Ara bé, més enllà de totes les valoracions positives que es puguin fer, també seria un bon moment perquè les administracions públiques determinessin qui ha de fer què, i de quina manera.

El col·lectiu de la discapacitat física d’Espanya –molt especialment a Catalunya-  s’ha carregat en la posada en marxa de serveis que haurien d’haver fet les pròpies administracions públiques. La complicitat del mateix sector ha permès l'obertura d’instal·lacions especialitzades, d'empreses que gestionen serveis i al mateix temps donen llocs de treball, però tot això, avui està en perill per la poca disposició pressupostària i en alguns casos política. Els mateixos discapacitats –ara carregats de responsabilitats- hem quedat tancats en la gestió de serveis i sense tenir massa marge per poder descarregar-nos i reivindicar millores pel propi sector, feina que potser hauria estat més pràctic fer-ho des dels inicis.

A nivell de l’estat espanyol el paper reivindicatiu l’ha estat fent de manera molt efectiva la plataforma CERMI (Consell Espanyol de Representats de Minusvàlids) sent un veritable interlocutor amb l’administració de l’estat i els seus resultats en molts aspectes són molt apreciables. No obstant això, dins de la discapacitat hi ha privilegis d’uns col·lectius en detriment d’altres, sense les necessàries compensacions, situació que no sembla pas que passi a ser diferent a curt o mig termini i el CERMI – i els seus dirigents en són molt conscients i segurament no pas del tot innocents.

No he escoltat a ningú, ni he llegit res que parlés d’aquest aniversari. Suposo que també estem en hores baixes, difícils econòmicament i no hi han massa motius per fer una gran commemoració.  Ara mateix penso que la màxima prioritat és que la discapacitat no perdi cap prioritat, i que en els propers anys no s’esborri res del que s’ha fet, indiferentment de qui ho hagi fet. No només queda camí per tirar endavant en el desenvolupament de la Llei, s’haurà de exigir i propulsar que en els propers mesos i anys no perdem tot allò que s’ha aconseguit en tant de temps; drets, i ara estem –estàvem- en el camí de que aquests  fossin exercits amb normalitat.


En fi, amb aquest post jo poso sobre el paper la meva opinió, sense que això vulgui dir que sigui la bona, admetent que alguns dels nostres problemes tenen solucions que a mi se m'escapen, lògicament. En qualsevol cas, feliç aniversari -almenys- a tots aquelles i aquells que se'n recordin de la Llei i de que avui fa 30 anys que va ser aprovada. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.