Ves al contingut principal

Dincat, així no s'hi val

No estic gens d'acord amb les formes que el sector de la discapacitat psíquica i mental estan plantejant el tema dels Centres Especials de Treball. No pas perquè no tinguin raó, més aviat per les maneres i el despreci que un cop més s'està fent d'una part del mateix sector de la discapacitat.

El Dincat i els seus directius i amb tota la seva orquestra estan defensant que els treballadors dels Centres Especials de Treball han de rebre el 75 per cent del Sou Minim Interprofessional en forma de subvenció (que rep l'empresa) així com el 100 per 100 de les bonificacions de la Seguretat Social en els casos que la persona amb discapacitat tingui una acreditació que digui que té el 65 per cent o més de discapacitat. Inicialment no hi estic pas en desacord, em sembla bé, tot i que penso que podria haver-hi alguns matisos de viabilitat econòmica.

El mateix sector de la discapacitat psíquica diu (sense que els caigui la cara de vergonya) que això és pot fer rebaixant les subvencions que reben els discapacitats que tenen entre el 33 i el 65 per cent, especialment les persones afectades amb discapacitat física i sensorial -molts d'ells sords-. Em sembla una manera de fer poc oportuna i poc solidària, però especialment trobo que en aquest plantejament hi ha una punta de mala fe.

El sector de la discapacitat psíquica té altres problemes que haurien de plantejar-se d'una altre manera. La viabilitat d'alguns dels seus centres no poden fer-se des d'un plantejament empresarial i per tant la seva continuïtat em sembla que ha de passar expressament per una proposta assistencial, ampliant de forma considerable els termes que avui coneixem com atenció ocupacional. Hi hauria altres propostes, altres maneres i molta feina a parlar-ne, sense passar per tanta simplicitat.

El que no és correcte és la forma, la manera i la lletra que han posat a la cançó. No pots plantejar tenir avantatges fent que d'altres que estan com tu les perdin. Senzillament no és de rebut. Em sap greu veure la fotografia d'alguns representants del sector de la discapacitat a Catalunya entregant un document a alguns diputats de les forces polítiques que hi ha en el Congrés a Madrid. I als companys d'ECOM trobo que haurien de preguntar als seus membres (físics i sensorials) algunes qüestions i estudiar millor el que defensen.

Comentaris

Anònim ha dit…
Bona nit Quim.
Estic d’acord amb la teva exposició i voldria afeixi als meus comentaris amb al teu permís.

A Catalunya no podem obviar que una part del sector amb visió assistencial, alta pressió mediàtica i exercici de lobby, impedeix o dificulta la creació d'un model que garanteixi la sostenibilitat del sector

Els dubtes dels nostres governants basculen entre un model assistencial o un model productiu que garanteixi la seva sostenibilitat, enfocar el futur de forma decidida i clara és no solament necessari sinó imprescindible i urgent.
La situació a Catalunya crea una paradoxa, mentre un grup de CET té greus problemes i dificultats per subsistir amb el nivell d'ajuda econòmica, una altra part del sector no pot créixer encara i tenint capacitat, organització i producte a causa de la congelació d'increment de plantilla.

Fonamentats en una visió més assistencial que productiva (recordem que el sector estava enquadrat fins a 2009 en el departament de Benestar i Família i solament fins a aquesta data va ser quan el sector s'incorpora al departament de Treball) insisteixo és sobre la base d'aquesta visió assistencial pel que s'ha incentivat que una part de treballadors que haurien d'estar incorporats en el sistema de Centres Ocupacionals són treballadors dels *CET. La falta de productivitat en aquest grup de centres ha provocat la necessitat de reclamar cada vegada més, recursos per al manteniment de centres deficitaris i això ens porta a la PARADOXA CATALANA que consisteix en “Mentre que una part dels CET existents a Catalunya no pot subsistir sobre la base del model de distribució de recursos una altra part dels CET no pot créixer a causa de la congelació de creació de plantilles”
Reconec que aquesta afirmació que estic fent aixeca butllofes però no per això és menys cert que mentre en el conjunt de l'Estat Español el nombre de persones amb especials dificultats dins del col•lectiu de persones amb discapacitat treballant en els CET representa el 39% de la plantilla, a Catalunya aquest percentatge arriba al 67%.

Quim podria tenir mes arguments, als desarem per un altre dia.

Salut i cuidat.

Jaume Graus.
AGM ha dit…
Benvolgut Quim. la presencia d'ECOM al costat de DINCAT es pe intentar trobar un discurs no fàcil que defensi el dret al treball de les persones amb discapacitat, i evitar que un grup determinat vagi per davant de tots, les trinxeres tampoc ens permeten avançar. I si aquest intent de treball conjunt esta parlat amb els membres de la Junta i i amb el suport de la 22 Assemblea de la Federació ECOM que es va celebrar aquest dissabte.
AGM ha dit…
Benvolgut Quim. la presencia d'ECOM al costat de DINCAT es pe intentar trobar un discurs no fàcil que defensi el dret al treball de les persones amb discapacitat, i evitar que un grup determinat vagi per davant de tots, les trinxeres tampoc ens permeten avançar. I si aquest intent de treball conjunt esta parlat amb els membres de la Junta i i amb el suport de la 22 Assemblea de la Federació ECOM que es va celebrar aquest dissabte.
Antonio Guillén
Gràcies pels vostres comentaris. Vagi per endavant que tinc molt d'efecte personal a ECOM, suposo que això no està en qüestió, però les propostes del DINCAT són clarament contràries al sector de la discapacitat física i per tant als interessos que defensa ECOM.

DINCAT no té cap problema de conciència a l'hora de defensar els seus interessos. Ja ho hem vist altres vegades.

El Martínez de Foix una vegada ens va dir en la seu d'ECOM i amb la presència de la Maria José, de l'Anna Collado i de mi mateix que les subvencions havien de ser per la seva gent i no pas per gent com nosaltres. Encara queden testimonis d'aquella conversa.

En fi, Antònio, això és així.

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…

L'assistent personal

S'està parlant molt de la figura de l'assistent personal, a Catalunya i també a la resta d'Espanya. Em fa gràcia perquè hi ha uns quants polítics que s'apunten a fer i refer la definició d'aquest servei, però ningú s'ha compromès a tirar-la endavant. Diferents governs autonòmics tenen en marxa programes experimentals, crec que també l'Ajuntament de Barcelona i ho són des de fa molts anys. Les coses experimentals haurien de ser senzillament proves, però la manca de compromís i d'interès fa que el concepte s'allargui tot el que es pugui. O sigui que de moment aquí i fora d'aquí (la resta del país) hi ha programes d'assistència personal que han de servir d'experiència. Són molt pocs els afortunats, desenes com a molt, i quan s'exposen com ha de ser aquesta figura, el servei que s'ha de donar i rebre hi ha varietat d'opinions.
Com he dit abans, no crec que el govern català i el govern espanyol tinguin cap interès en posar en mar…