Ves al contingut principal

La classe mitjana


Veig pels mitjans de comunicació que la campanya dels EUA ja ha començat. Els candidats parlen i molt de la classe mitjana que en gran mesura és la que domina la societat americana. Als Estats Units la classe mitjana està desapareixen, està esgotada i en certa manera desesperada. La classe política americana sap que se la juga parlant d'economia i de les possibles sortides de la crisi. Els americans s'hi juguen -en certa manera- el seu estil de vida, que és com dir l'estat del benestar quan parlem d'Europa. 

Aquí la classe mitjana està suportant una certa tortura per entregues. S'estan retallant les possibilitats de que la gent pugui accedir a la Universitat, a la salut pública, a les prestacions més essencials, etc.. No hi ha una visió -a diferència dels EUA- de que la classe mitjana és la principal columna de l'estat del benestar i ara mateix està sent castigada d'una manera desmesurada. 

Si parlem de la gent amb discapacitat he de dir que la societat americana considera una qüestió patriòtica el seu benestar. No només pel tema de les guerres, sinó també perquè els EUA ha estat un país que ha tingut un President amb una discapacitat física important. En el cas espanyol i català, la política per a persones amb discapacitat està sent desmuntada lentament, però sense parar i amb un silenci i contemplació que no té precedents. Tot just ara feia uns anys que vèiem que ens apropàvem a un just país on existia l'igualtat d'oportunitats, però tot això ha durat poc, ha estat un vist i no vist. 

Seguiré amb interès les eleccions americanes, no pas perquè hi tingui especial afició, més aviat perquè en algunes coses hem d'aprendre com es fan les coses i perquè democràticament em semblen una experiència interessant. N'estaré molt pendent, de què diuen de les persones amb discapacitat i sobretot com ho diuen. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.