divendres, de juny 29, 2012

Falta il·lusió europea

Algunes emissores de ràdio molt aficionades al govern central deien avui a la nit que el President espanyol ha fet molt bona feina. Ho deien molt convençudes. No parlaven d'un gran líder, però poc se'n faltava. Ara, i a mida que passen les hores un pot anar averiguant el que realment ha passat a la cimera europea d'aquest dijous i divendres. Sembla que el Primer Ministre italià va amenaçar a Merkel en presentar la seva dimissió i aquesta situació és la que segurament ha fet cedir a la Cancellera alemanya en  afluixar una mica les cordes amb els països del sud. Jo crec també que la pressió del President francès ha estat important. Espanya no pot caure, és veritat, però si cau Itàlia cau tot. Itàlia té un producte interior brut que és el doble de l'espanyol i és una de les vuit potències econòmiques mundials. 

De tota manera queda clar que Europa no pot anar d'aquesta manera. Una unió econòmica i política no pot estar pendent d'una reunió de dos dies el mes de juny. No és seriós. Europa ha de fer un pas endavant però amb els actuals caps d'estat i de govern ho veig difícil. No només per l'actitud de Merkel que em sembla bastant improdent, sinó també perquè en general la resta de representants són molt fluixos i simplistes. Queda lluny l'esperit de la Unió que varen esgrimir els seus fundadors i també aquells que va 15 o 20 anys varen fer una aposta seriosa que també il·lusionava als europeus. Falten ganes de fer les coses i penso que hi ha poca categoria política per fer-ho. Segurament hi haurà algunes excepcions, però són ben poques. Si un estira per aquí i l'altra per allà, al final segur que tomba, com és evident.

dimarts, de juny 26, 2012

Explica't una mica que no t'entenc



Al Ministre de Guindos el que m'agradaria dir-li és que s'expliqués una mica. No sé què ha d'explicar perquè penso que ell tampoc ho sap. Avui un cop més l'economia va que tomba, sense cap direcció clara, sense que ningú expliqui el que s'ha d'explicar. Tothom hi diu la seva; la Merkel calla. Europa desagrada més que mai. Els representants polítics, econòmics i socials no saben què s'ha de fer i gairebé tothom mira les estrelles esperant que passi alguna cosa. No sabem tampoc que discutiran el proper cap de setmana els caps d'estat i de govern de la Unió Europea, no tenim l'ordre del dia, però portem uns dies que això és difícil d'entendre. 

I amb tot aquest sarau, tots estem a l'espera de que a l'estat espanyol arribin els diners dels que en tenen (a l'estranger) i en data d'avui encara no tenim clar en què consisteix el rescat bancari, ni terminis, ni tipus d'interès ni res que doni cap pista intel·ligible. Mirar i escoltar les notícies també és difícil. La foto que penso que és bona és del diari EL PAÍS, d'ara fa un moment. És el Ministre que arriba a no sé on.

Començament de temporada a la Costa Brava


Matí d'avui a Lloret de Mar, prop de la platja del Castell. A ran de mar s'estava millor que no pas a la Plana de Girona on està fent més calor del normal. A Lloret ha començat la temporada. Fluixa segons m'ha dit l'estanquera. Hi ha gent però no tanta, comentava. Algunes botigues (totes són força iguals) no han aixecat persianes, l'any passat estaven obertes. Bàsicament estrangers de primera fornada, ignoro si gasten molt o poc, però és veritat que hi ha menys gens. La crisi no només és espanyola (que ho és i molt) també ha agafat altres països i la gent s'espanta i senzillament no s'embarquen en fer vacances. Aquesta foto per a nosaltres és habitual, però per un europeu de mig continent o del nord és idíl·lica i gairebé necessària. La temporada ha començat i és molt d'hora per dir si serà bona o dolenta, segurament diferent.

diumenge, de juny 24, 2012

les Planes d'Hostoles, a l'hora del Sol



Dues imatges de les Planes d'Hostoles avui diumenge a l'hora del Sol. Feia calor i els colors repicaven a les façanes del tranquil carrer de la Font (foto de baix) i de la Plaça Nova (foto de dalt). Lògicament no hi havia ni una ànima, tampoc són hores, a part de que és diumenge i Sant Joan, la gent reposa. 

dissabte, de juny 23, 2012

Héctor Maravall, una valoració dels 30 anys de la LISMI



Penjo un article publicat per Héctor Maravall Gómez-Allende, que va ser Director General de l'INSERSO durant una etapa en la que penso que varen fer-se coses importants. És una de les poques valoracions que hi ha sobre el trentè aniversari de la Llei LISMI i em sembla interessant llegir-lo. Amb el seu permís aquí el teniu:


30 años después de la aprobación de la LISMI, lo primero que hay que  decir es que en gran medida fue una Ley adelantada al grado de conciencia y sensibilización social existente en aquel momento tanto en la esfera pública como en la privada.

La LISMI fue fruto de la confluencia de unos parlamentarios especialmente interesados con la problemática de las personas con discapacidad, de la fuerte presión reivindicativa del movimiento asociativo y por último el respaldo de técnicos y expertos que venían trabajando profesionalmente en este ámbito.

La LISMI fue, además, uno de los primeros textos legales de nuestra reciente democracia que incorporaba concepciones modernas y progresistas en el ámbito de la política social, resaltando la importancia de las políticas activas y de integración social, rompiendo amarras con posiciones asistenciales y de beneficencia.

Cabe preguntarse si la LISMI fue en su momento una norma voluntarista y por lo tanto con pocas posibilidades reales de ejecución en el contexto realmente existente en España en 1982. En mi opinión las Leyes Sociales, si bien deben promulgarse con los pies en el suelo y con vocación de ejecución real, deben tener también un elemento de estímulo, de impulso, de ir por delante, para en definitiva avanzar en la política social.

Así, y aunque la LISMI tiene aspectos incumplidos y otros escasamente desarrollados, sin duda el nivel de protección e integración social de las personas con discapacidad seria mucho menor en nuestro país, si esta ley no se hubiera promulgado o lo hubiera hecho con objetivos y pretensiones más reducidas. Por otra parte no podemos tampoco olvidar que la LISMI es una norma, que si bien en algunos apartados se sitúa en el terreno de las definiciones genéricas, en muchos otros es de una concreción muy precisa, con un nivel de exigencia extremadamente alto.

En todo caso y a la vista de los años transcurridos, desde mi punto de vista tres serían los aspectos claves de la LISMI que más complejidad tienen y sobre los que puede tener interés reflexionar. En primer lugar, se trata de una norma claramente transversal que abordaba la integración social de las personas con discapacidad  desde varios ámbitos, lo que exigía inevitablemente una acción coordinada de las Administraciones públicas, tanto en el plano horizontal, como vertical. El balance al respecto es bastante insuficiente. Cuestiones como las barreras arquitectónicas, de la comunicación y del transporte, de la formación profesional, de las políticas de empleo, de la prevención o de la rehabilitación, exigían y exigen un trabajo de estrecha y sistemática colaboración y cooperación, asignatura todavía pendiente en el sector publico de nuestro país.

En segundo lugar, la LISMI tenia un planteamiento quizás excesivamente ordenancista de la política de integración laboral de las personas con discapacidad con un cierta abstracción de las duras reglas de juego que la economía de mercado impone, por muchos que sean los intentos de la Administración Publica por controlarlas o condicionarlas. Sobre todo en periodos de importantes niveles de desempleo, depositar demasiadas esperanzas en medidas más o menos coercitivas de reserva obligada de puestos de trabajo, puede ser un espejismo. No solo las reservas se han revelado insuficientemente operativas en otros Estados Europeos mas avanzados socialmente y mas desarrollados económicamente, es que además en nuestro país, la llave real del empleo está en la pequeña y mediana empresa,  amplísimamente mayoritaria, que es la que precisamente o queda excluida de la reserva de puestos de trabajo o sus obligaciones son más reducidas.

Tampoco las administraciones publicas pueden dar mucho ejemplo al respecto y cualquier critica al empresario privado tiene el evidente flanco de ese incumplimiento. Pero siendo rigurosos, parece evidente que la integración laboral, aunque debe seguir contando con el instrumento legal de la reserva de puestos de trabajo, se juega básicamente en el terreno de la formación educativa y profesional y en la accesibilidad. Es cierto que la LISMI creó las bases de la integración educativa, que después se recogieron en reformas educativas generales, pero las limitaciones presupuestarias que siempre han existido en la educación pública española han hecho difícil, lento y todavía reducido el proceso de integración educativo y no digamos en el ámbito universitario.

Si la formación es decisiva en un panorama de constantes cambios en los procesos productivos, cuando además se sufre una escasa receptividad en el mercado de trabajo por parte de los empleadores (privados y públicos), o las personas con discapacidad tienen una adecuada formación o nos quedaremos en el terreno del puro voluntarismo.

En el ámbito de la accesibilidad sin duda en estos 30 años también ha habido notables avances, aunque desiguales según en qué materias (transporte, comunicación, vivienda y edificios públicos) ámbitos (urbano y rural) o entre las diversas CC.AA. Se ha facilitado la integración social y laboral de las personas con discapacidad, aunque todavía tenemos retos importantes que desarrollar.

Los impresionantes cambios tecnológicos en los últimos años, igualmente han abierto expectativas importantes para la normalización de la vida cotidiana, laboral y social de las personas con discapacidad, aunque esas posibilidades no siempre están al alcance de todas las personas que las necesitan y pueden estar generando ciudadanos de primera y de segunda según sean sus posibilidades de acceso a las nuevas tecnologías. Pero afrontar toda esa gama de iniciativas de política activa de integración tiene importantes costes económicos que seria irresponsable obviar y que supone el tercer núcleo de problemas relacionados con la LISMI. Si computáramos los presupuestos destinados a la LISMI ( y a partir del año 1991 a las Pensiones No Contributivas)  por parte de la Administración Central desde 1986, veríamos que han sido de una entidad no desdeñable, destinada sobre todo a prestaciones económicas. Es evidente que la transferencia de esos recursos a las personas con discapacidad y sus familias, han supuesto en muchos casos un alivio económico imprescindible. ¿Pero ese importante esfuerzo presupuestario ha sido el más rentable socialmente? ¿O hubiera sido más adecuado destinarlos a políticas activas de integración?



Por ultimo quisiera subrayar que la LISMI inició el camino de la igualdad de derechos, para un colectivo de ciudadanos, que suponen en torno al 10% de la población, que estaban marginados y más aún, ocultos. La sucesiva normativa estatal, autonómica y local que se ha promulgado en estos 30 años han supuesto notables  logros en materia de igualdad, aunque hay que hacer una importante matización: las mujeres con discapacidad todavía sufren la doble discriminación como mujeres y como personas con discapacidad, en el ámbito educativo, laboral, social e incluso domestico en las relaciones familiares.

Pero la LISMI exigía y exige continuidad, incorporación de nuevos aspectos, revisión o actualización de otros, etc. La transferencia de competencias coloca la responsabilidad fundamental en el ámbito de las Administraciones Autonómicas, mientras a la Administración General del Estado le cabe impulsar algunas iniciativas generales sobre todo en el ámbito del empleo y aprobar Planes estatales, inevitablemente poco exigentes y vinculantes. Aunque también hay que tener presente que los avances conseguidos en estos 30 años han reducido notablemente las demandas y sobre todo la presión reivindicativa y movilizadora del movimiento asociativo, de las personas con discapacidad y de las familias, lo que conduce a que en un momento de generalizados recortes sociales, las Administraciones Publicas no se sientan especialmente empujadas a promover nuevos avances o a evitar retrocesos.


Héctor Maravall Gómez-Allende

Director General del IMSERSO 1992-2000

Actualmente adjunto en la Secretaria Confederal de Politica Social de CCOO

divendres, de juny 22, 2012

Emili Teixidor



Marxa l'Emili Teixidor, un dels grans de les lletres catalanes. Ens deixa un llegat immens, interessant i deliciós. Molt conegut per ser l'autor de Pa Negre, però també per ser un home que acostava llibres a la gent a través de molts mitjans. Jo recordo ara mateix les seves intervencions a Catalunya Ràdio i sempre l'esperava amb afició. D'igual manera la seva presència en diferents programes de televisió feia que m'aturés per escoltar-lo i poder sentir el que deia un home savi i al mateix temps entranyable. Quan el llegia m'apropava a les paraules que he sentit de sempre per part de la meva família materna, originaria de L'Esquirol, un dels punts forts de la Plana de Vic. En ha deixat un home de paraules maques i la seva absència costarà d'omplir, especialment ara i en els temps que ens toca viure, envoltats de tanta mediocritat.  

Índia 2012, Holi, festa dels colors

dijous, de juny 21, 2012

Aquesta sí que no la vull pagar


Dissabte comença el cobrament de la quota/taxa/impost/ o com es digui dels medicaments. Sembla que hi haurà sancions a la gent que no vulgui pagar, no han dit quines i com seran. També estic llegint que les farmàcies estaran obligades a dispensar el medicament encara que l'usuari no vulgui pagar l'euro per recepta. Serà interessant veure com anirà tot plegat però és tota una provocació per a la gent que com jo té el mal costum de tirar de medicaments de forma permanent. 

dimecres, de juny 20, 2012

Dincat, així no s'hi val

No estic gens d'acord amb les formes que el sector de la discapacitat psíquica i mental estan plantejant el tema dels Centres Especials de Treball. No pas perquè no tinguin raó, més aviat per les maneres i el despreci que un cop més s'està fent d'una part del mateix sector de la discapacitat.

El Dincat i els seus directius i amb tota la seva orquestra estan defensant que els treballadors dels Centres Especials de Treball han de rebre el 75 per cent del Sou Minim Interprofessional en forma de subvenció (que rep l'empresa) així com el 100 per 100 de les bonificacions de la Seguretat Social en els casos que la persona amb discapacitat tingui una acreditació que digui que té el 65 per cent o més de discapacitat. Inicialment no hi estic pas en desacord, em sembla bé, tot i que penso que podria haver-hi alguns matisos de viabilitat econòmica.

El mateix sector de la discapacitat psíquica diu (sense que els caigui la cara de vergonya) que això és pot fer rebaixant les subvencions que reben els discapacitats que tenen entre el 33 i el 65 per cent, especialment les persones afectades amb discapacitat física i sensorial -molts d'ells sords-. Em sembla una manera de fer poc oportuna i poc solidària, però especialment trobo que en aquest plantejament hi ha una punta de mala fe.

El sector de la discapacitat psíquica té altres problemes que haurien de plantejar-se d'una altre manera. La viabilitat d'alguns dels seus centres no poden fer-se des d'un plantejament empresarial i per tant la seva continuïtat em sembla que ha de passar expressament per una proposta assistencial, ampliant de forma considerable els termes que avui coneixem com atenció ocupacional. Hi hauria altres propostes, altres maneres i molta feina a parlar-ne, sense passar per tanta simplicitat.

El que no és correcte és la forma, la manera i la lletra que han posat a la cançó. No pots plantejar tenir avantatges fent que d'altres que estan com tu les perdin. Senzillament no és de rebut. Em sap greu veure la fotografia d'alguns representants del sector de la discapacitat a Catalunya entregant un document a alguns diputats de les forces polítiques que hi ha en el Congrés a Madrid. I als companys d'ECOM trobo que haurien de preguntar als seus membres (físics i sensorials) algunes qüestions i estudiar millor el que defensen.

divendres, de juny 15, 2012

El cap de setmana


Dibuix d'EL ROTO avui divendres en el diari EL PAÍS. Després de veure les notícies que venen del Fons Monetari Internacional l'acudit és molt encertat. Ara a l'espera de que aquest cap de setmana ningú prengui mal, pendents de Grècia i de veure com la ballarà la Unió Europea, el BCE i tota aquesta tropa que és la causant de l'estat d'ànim més baix que jo hagi vist mai. Bon cap de setmana.

dijous, de juny 14, 2012

Digues que no em rescates encara que sigui mentida


Portada del diari EL PAÍS avui dijous 14 de juny de 2012. Digues que no em rescates encara que sigui mentida. En Rajoy està irritant als socis europeus per la seva escenificació dels aconteixaments. Més enllà de la confusió que estem gaudint tots sembla que l'actitud torera del President espanyol no agrada gaire a les capitals europees. I als capitals sembla que tampoc no massa. Aquest cop amb l'Eurocopa no n'hi haurà prou per distreure al personal.

dimecres, de juny 13, 2012

Massa xerrameca

Això del rescat ja s'està convertint en el joc dels disbarats. No només per la compareixença del Ministre Deguindos, també per la del President del Govern espanyol el passat diumenge. Va dir que tot era magnífic i que gràcies a la seva pressió i estratègia va ser Europa la que s'havia ofert a donar el crèdit de 100 mil milions d'Euros. Es veu que tampoc és un crèdit, és una línia econòmica de suport manifest i d'ampli entusiasme cap al Regne d'Espanya.

No podem dir que sigui un rescat perquè el govern ha prohibit la paraula "rescat". Si vostè cau dins d'un pou i de cop i volta el treuen és degut a que algú passava per allà. Tampoc és sospitós si el que passava per allà i el treu del pou  sigui un soci, amic o veí,  que vostè li degui una quantitat important de diners. És una clara demostració que la germanor entre nosaltres és immensa.

Més enllà de tot el que està passant, personalment tinc la percepció de que estem en una gran olla de grills. Tothom xerra. A part del Ministre d'Economia i el President del Govern, tots hi diuen la seva; gent que mai surt a la televisió també opina, ministres, economistes, tarotistes, jugadors de cartes, etc... Tothom té la seva teoria.

De tota manera, avui, sense anar més lluny descobrim que el crèdit que no és cap rescat té lletra petita i es veu que ningú la coneix. Cada hora que passa hi ha condicions noves. No sabem si el no crèdit és per la banca de forma directa, si ha de passar per l'estat membre i tampoc sabem qui tindria preferència en cas de problemes. No sabem si això millorarà el crèdit dels bancs i caixes, ni tan sols sabem de quines entitats estem parlant.

Gairebé tothom diu que això és una bona notícia i que segurament no suposarà més retallades de l'estat del benestar. Precisament aquest és el punt que més em preocupa, perquè tothom diu el mateix i per tant vol dir que segurament passarà tot el contrari.  Europa està molt bé i jo en sóc un gran partidari, però admeto que els governants que hi tenim són d'escasa categoria i sense tanta xerrameca potser viuríem una mica més tranquils.  Em penso que tot això continuarà...

dissabte, de juny 09, 2012

L'embut per poder escoltar al govern

El govern espanyol ha negat que aniríem al rescat. Ho ha fet durant tota la setmana i fins i tot els seus homes i dones de les seves tertúlies n'han fet una insistència especial. Un cop més és diu una cosa i es fa el contrari. Avui dissabte, enmig de la Eurocopa, Espanya ha estat rescatada d'una manera particular. Això és el que ha dit el Ministre Deguindos que l'he pogut escolar en directe quan ha fet la roda de premsa. 

En la mateixa compareixença el propi Ministre li costava dir que havíem estat rescatats. No ha mencionat el verb rescatar en cap moment. Sembla que han fet un tracte especial -de la manera que ho ha dit- i que tots els països europeus han mostrat el seu entusiasme en aquest cop de mà financer. Personalment sóc dels que penso que el més greu de tot és que prenguin els ciutadans per "tontos". La quequejada del Ministre l'ha delatat en tot moment i crec que els periodistes que han viscut la roda de premsa en directe han vist que la cosa el superava. 

He seguit durant una estona el tema pel twitter i per la premsa electrònica i al final no tinc clar qui és el rescatat, qui és el rescatador i en què consisteix tot plegat. Espero que demà o demà passat tinguem la lletra petita de tot això, i l'ampliarem per a llegir-la bé. I lògicament el que digui el govern caldrà escoltar-ho amb un embut que ja he construït per poder entendre aquest nou llenguatge, al menys fins que hi tingui més la mà trencada i el codi especialitzat de les troles polítiques i financeres.

dijous, de juny 07, 2012

ECOM signa amb PREDIF


M'arriba la notícia de que els companys de la Confederació ECOM han signat avui a Madrid un conveni de col·laboració amb la Confederació d'àmbit estatal PREDIF (Plataforma de Representants de Discapacitats Físics) com a primer pas i que això culminarà amb la integració d'ECOM a dins de PREDIF, entitat que ha estat impulsada fins ara per ASPAYM i per la Confederació Coamificoa.

És un fet important -rellevant que es diu ara- i cal tenir-ho present. Convé  tenir presència en una entitat d'àmbit estatal mentre part de la legislació de persones amb discapacitat sigui feta per les Corts espanyoles.  Per altra banda, és important tenir en compte que la unitat és un concepte que sempre ha d'evolucionar i ajuntar-se és sempre un fet considerable. ECOM i les seves 146 entitats ho fan després d'haver estat expulsades de la Confederació COCEMFE -ara ja fa uns anys- entitat que s'ha dedicat a tancar portes a totes aquelles organitzacions i membres que presentessin un mínim de discrepància o desviació del discurs oficial. En els darrers anys COCEMFE no ha estat especialment sensible amb els temes de transperència i participació democràtica.

No tinc els detalls de l'acord d'avui, només tinc el titular. Em sap greu per una part, perquè personalment vaig treballar molts anys per fer una COCEMFE forta i unida, però entenc perfectament el pas endavant que ha fet els companys d'ECOM davant la ceguesa i falta de sentit comú de COCEMFE. I res, quan sàpiga alguna cosa més ja ho explicaré. 

dimecres, de juny 06, 2012

Tren de Sóller


Carta dels companys de Palma publicat en el Diari de Mallorca avui, en motiu de l'aniversari del Tren de Sóller i la manca d'accessibilitat i de la voluntat de buscar solucions. Em sembla interessant i aprofito per dir que és un dels millors trens del món, turístic i curiós. A veure si els propers 100 anys hi fan alguna cosa.

Amb motiu del centenari del Tren de Sóller, des del CERMI Illes Balears (plataforma que aglutina a la major part de les entitats de Persones amb Discapacitat de la nostra Comunitat Autònoma) volem fer arribar les nostres felicitacions per tant singular fita. Com tots sabem, aquest mitjà de transport representa una de les imatges més característiques i peculiars de la nostra Illa. Viatgers de tot el món gaudeixen del seu incomparable recorregut a través de la Serra de Tramuntana.

Per tot això, des de la nostra organització pensem que el Tren de Sóller hauria de ser un mitjà de transport accessible a totes les persones, també a les que tenen qualque tipus de discapacitat. La mobilitat o la comunicació no poden, al segle XXI, ser un obstacle perquè un sector nombrós de la nostra societat pugui utilitzar aquest ferrocarril.

Les adaptacions a fer són qüestions merament tècniques, que han estat resoltes a molts indrets d´Europa i del món. Per tant, i ja que tenim una edat, només falta la voluntat de fer-ho, evitant així una situació de clara discriminació.

dimarts, de juny 05, 2012

Premi a MIFAS per innovar



MIFAS a través de la seva empresa GIROPARK ha estat premiada pel disseny d'una aplicació d'Iphone que s'anomena Paypark i que serveix per comprovar la disponibilitat de places d'aparcament i també per pagar-la a través de les noves eines que avui dia ens ofereix la tecnologia. L'aplicació ha estat dissenyada per la gent de la casa i ha obtingut el premi Barcelona Disseny. Felicitats per aquest premi i el reconeixament de la feina ben feta.

dilluns, de juny 04, 2012

I els meus diners? Reportatge de TV3



Reportatge de TV3 sobre els saraus financers i les timbes que les entitats bancàries han estat fet aquests darrers anys. Bon reportatge de la televisió pública catalana. El penjo perquè val la pena. Aprofito per dir que calen solucions i que el sistema no serà fiable sense que prèviament s'hagin resolt alguns d'aquests problemes.

diumenge, de juny 03, 2012

Ulleres de sol


Diumenge tarda plujós. Gairebé són els nou del vespre i de cop i volta Girona ha quedat de color terrós, amb un cert aire toscà. L'arc de Sant Martí surt a estones. Una mica de frescor que ve de gust. M'he quedat al sofà llegint diaris per Internet. Novament molta confusió amb el tema de si intervindran o no; del que diu Alemanya, França, la Merkel, el seu ministre de finances -que va en cadira de rodes-, etc.. Llegeixo la premsa amb ulleres de sol, una fórmula recomanable. Els membres del Govern del PP demanen calma, però algun diputat dels seus aprofita per sortir al diari i dir-ne quatre de grosses. "Ens intervindran i haurem de conviure-hi" diu. La prima de risc el diumenge fa festa, deu anar a dinar amb la família, més o menys com tothom. Us penjo la foto que acabo de fer ara mateix; demà ja haurà passat i tot serà diferent, com cada dia. De tota manera, demà al matí l'enviaré a la Comisión Nacional del Mercado de Valores com un fet rellevant. En fi, no és pot llegir tants diaris...

dissabte, de juny 02, 2012

Bon anunci però no tant



Dos bons anuncis, iguals però diferents. El de dalt és de Madrid i el de baix és de Barcelona. En castellà i en català. La notícia de l'anunci és que la fibra òptica arriba a Madrid i Barcelona. No acaba de ser del tot normal que un fet d'aquest tipus sigui realment la novetat. No ho és, no hauria de ser-ho. Les capitals europees i les ciutats més petites tenen fibra òptica i a més a bon preu. Movistar i les seves competidores han d'invertir molt més i han de baixar preus que són molt alts. Acaba dient que amb Movistar la vida és más o és més. Si fossin més barats segurament això seria veritat. Bon anunci però no n'hi ha per tant.