Ves al contingut principal

Encarregar una cadira de rodes

Anar a comprar una cadira de rodes és una situació molt complicada. Sembla senzilla, però no ho és. Has de prendre mides, decidir el color de la cadira, de les rodes del davant, de les grans, com vols els radis de les rodes, el color dels complements, la tapisseria i si el respatller ha de ser transpirable. També has de decidir si la caiguda del xassís és de 75 o 90 graus, si el client vol els frens cap endins, o cap enfora, la centralitat de l'eix, el no sé què, i un grapat de coses més. Les cadires de rodes lleugeres no són fabricades aquí. Darrere de cada peça hi ha enginyers, gent de matemàtiques i un guirigall d'experts que han fet proves, salts, caigudes i esterrossades de tot tipus. Aquí -em diuen- fem coses de ferreteria i per tant de poc valor afegit. Les cadires Küschall són -segurament- les millors del mercat i són pensades i construïdes a Suïssa que no és pas un país de coses barates, però que tothom ho relaciona directament amb la qualitat. No cal dir que el preu també és suïs. 

La Generalitat de Catalunya paga un import que està establert en un catàleg de preus ortopèdic i ortoprotèsic i que és diferent a cada una de les comunitats autònomes. La Llei del Minusvàlid de l'any 1982 diu -deia- que l'estat ha de fer cultura de les ajudes tècniques i així contribuir al bon desenvolupament de la vida de les persones amb discapacitat. Era l'any 82 i el paper ho aguantava gairebé tot. Trenta anys després estem allà on estem i el nostre magnífic estat considera que anar amb cadira de rodes és un luxe i per tant dona material de ferreteria. Sense cultura de mobilitat no hi ha indústria de mobilitat. I així anem de cap i sense frens directes a la immobilitat.

Ser discapacitat en aquest país és una cosa molt cara. Un luxe injust. En algunes coses som un país molt pobre, de solemnitat. Us penjo la foto del moment que en Joan Soler prenia les mides i emplenàvem el formulari de tot aquest procés que no és cosa de deu minuts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.