Ves al contingut principal

Encarregar una cadira de rodes

Anar a comprar una cadira de rodes és una situació molt complicada. Sembla senzilla, però no ho és. Has de prendre mides, decidir el color de la cadira, de les rodes del davant, de les grans, com vols els radis de les rodes, el color dels complements, la tapisseria i si el respatller ha de ser transpirable. També has de decidir si la caiguda del xassís és de 75 o 90 graus, si el client vol els frens cap endins, o cap enfora, la centralitat de l'eix, el no sé què, i un grapat de coses més. Les cadires de rodes lleugeres no són fabricades aquí. Darrere de cada peça hi ha enginyers, gent de matemàtiques i un guirigall d'experts que han fet proves, salts, caigudes i esterrossades de tot tipus. Aquí -em diuen- fem coses de ferreteria i per tant de poc valor afegit. Les cadires Küschall són -segurament- les millors del mercat i són pensades i construïdes a Suïssa que no és pas un país de coses barates, però que tothom ho relaciona directament amb la qualitat. No cal dir que el preu també és suïs. 

La Generalitat de Catalunya paga un import que està establert en un catàleg de preus ortopèdic i ortoprotèsic i que és diferent a cada una de les comunitats autònomes. La Llei del Minusvàlid de l'any 1982 diu -deia- que l'estat ha de fer cultura de les ajudes tècniques i així contribuir al bon desenvolupament de la vida de les persones amb discapacitat. Era l'any 82 i el paper ho aguantava gairebé tot. Trenta anys després estem allà on estem i el nostre magnífic estat considera que anar amb cadira de rodes és un luxe i per tant dona material de ferreteria. Sense cultura de mobilitat no hi ha indústria de mobilitat. I així anem de cap i sense frens directes a la immobilitat.

Ser discapacitat en aquest país és una cosa molt cara. Un luxe injust. En algunes coses som un país molt pobre, de solemnitat. Us penjo la foto del moment que en Joan Soler prenia les mides i emplenàvem el formulari de tot aquest procés que no és cosa de deu minuts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…