Ves al contingut principal

Entrevista en el diari EL PUNT al President de MIFAS, Albert Carbonell

Es va fer càrrec de la presidència de l'associació a principi d'any, després de la dimissió de Pere Tubert, que va ser-hi al capdavant durant vint-i-sis anys.
El seu antecessor en el càrrec va dir que el deixava, cansat d'haver d'aplicar retallades. És el que li toca fer ara a vostè?
Com a associació, retallem d'on podem, però hi ha unes línies vermelles que no podem traspassar. No es pot tornar a la situació que el discapacitat es quedava a casa, una situació que malauradament torna a passar perquè hi ha uns copagaments que no es poden assumir.
Per què es dóna aquesta situació?
Hi ha gent que té una bona pensió i podria pagar un bon servei en un centre residencial, però moltes famílies es mantenen amb aquesta pensió, de manera que el discapacitat acaba renunciant a la plaça residencial. Són pocs casos, però està passant. I amb els que estan en una residència, hi ha un altre problema. El gran discapacitat mai no ha tingut una gran pensió. Estem parlant d'entre 300 i 500 euros al mes. Quan vas a una residència, hi ha copagament, però sempre hi ha hagut uns diners, mínims, que deixaven per a ús propi. Eren molt minsos, de 197 euros al mes, però és que ara volen rebaixar-los fins als 113 euros. I no es té en compte que els discapacitats tenim les nostres despeses. Se'ns incita a portar una vida normalitzada i, en canvi, se'ns retallen els ajuts.
Quina és la situació dels centres especials de treball?
Continuem apostant pels centres especials de treball propis, per donar feina al col·lectiu i perquè, en el cas que hi hagi beneficis, els destinem als serveis assistencials. Però ara ens trobem que hem de competir amb grans empreses que abans ni es miraven els concursos als quals ens presentem. I no podem competir amb l'oferta econòmica que fan. Seria bo que alguns concursos es protegissin una mica i estiguessin enfocats per als centres especials de treball.
Quina és la relació amb l'Ajuntament de Girona, després de perdre les zones blaves?
Ni bona ni dolenta. He parlat amb l'alcalde de Girona i hi ha bones intencions. Però res més. Tot plegat és una qüestió de voluntat política. A Palamós, ens vam presentar a concurs competint amb les mateixes empreses que en el seu moment es van presentar a Girona i vam guanyar. La diferència és que en aquest Ajuntament es va posar un límit en l'oferta econòmica per evitar ofertes temeràries.
S'han sobreposat, de la situació que es va generar amb la pèrdua d'aquell concurs?
Sobreposar-nos no, perquè ha estat un pal fort, però estem buscant noves línies de negoci. Una d'aquestes és l'ampliació de l'aparcament de consultes externes del Trueta. Les noves línies de negoci són difícils de trobar perquè no podem fer grans inversions ni tampoc tenim crèdits de la banca. I cada dia hi ha gent que ve a apuntar al servei laboral.
Quina és la llista d'espera?
El 31 de desembre del 2013 teníem una llista de 1.180 persones amb discapacitat que volien treballar. La demanda més important del soci de Mifas és la feina. El 90% dels nous socis que es venen a apuntar (entre 70 i 90 altes cada dos mesos) ho fan amb aquesta demanda. L'any passat vam aconseguir fer unes 200 insercions. I la perspectiva és continuar picant pedra per fer-ne moltes més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.