Ves al contingut principal

Temps de flors i de rucs

Anualment hi ha ciutats que reben premis pel seu compromís en tot això de l'accessibilitat, no només per si tenen les voreres adequades, sinó també per si els ciutadans amb mobilitat reduïda tenen accés als edificis públics i sobretot si tenen possibilitat de poder gaudir de la cultura. Aquest camp és la batalla que hi ha pendent. Ciutats com Àvila, Lleida i d'altres han rebut importants reconeixaments per la feina feta en aquest camp. Girona, a Girona les coses anaven bé, però les ganes d'inaugurar equipaments per part de l'actual equip de govern provoquen alguns capgirells que són ja molt difícils d'explicar. L'obertura de la casa Pastors és l'exemple més llampant que tenim aquesta temporada. Van obrir-la i els ascensors no funcionen. És un detall que sembla que l'alcalde no va importar-li massa. 

És cert que l'obertura de la casa Pastors és un esdeveniment important, i més si en aquests dies de Temps de Flors hi han passat 23.000 persones, com he llegit avui a la premsa gironina. El fet que un grup d'artistes hagin pogut exposar-hi també té la seva màxima importància i que jo sàpiga ningú de l'oposició de Girona ha dit res en contra. Ara bé, fer-ho sense ascensors és un detall que posa a Girona en evidència i l'Alcalde Puigdemont em penso que no rebrà cap premi d'accessibilitat. Suposo que per ell no té cap importància. Ho resoldrà fent una campanya publicitària de les seves, que en aquest cap podria rebre'n uns quants.

Per altra banda, m'arriben fotos com la que penjo. No hi ha descripció possible. Discutir aquestes coses a l'any 2014 és de rucs, però a Girona s'haurà de fer novament. Hi ha detalls que indiquen el grau de coneixement d'algunes coses i aquesta foto ja surt per les xarxes socials com l'exemple d'allò que no s'ha de fer. O sigui que fent amics.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.