Ves al contingut principal

Discapacitat, el dia de la cosa

No tenim massa res a celebrar avui, que és el dia Internacional de la Discapacitat. A Catalunya i a Girona les coses estan bastant malament; les entitats asfixiades, els afectats estem afaitats, d'anada i tornada i els nostres governs han decidit que tot això és una tonteria que no cal dedicar-hi ni diners ni cap altra mena d'esforç. Les principals confederacions fan manifestos i alguns polítics es deixen retratar -es fan retratar- amb discapacitats perquè està bé i fa molta gràcia fer-ho. El dia 3 de desembre en realitat és per països que tenen la discapacitat com una qüestió problemàtica, de menyspreu, de persones que han d'estar aïllades i que convé amagar. Això, encara que sigui difícil d'entendre passa a molts països del nostre planeta. Ahir mateix m'ho comentava una bona amiga que treballa en temes de cooperació a Llatinoamèrica, em comentava que havia viscut a la seva pròpia pell escenes absolutament inèdites i delirants. A Occident, és a dir a la Unió Europea i els EUA, així com Canadà i Austràlia tenim legislacions que parlen de nosaltres i regulen drets i compensacions que en certa manera formen part d'això que se'n diu estat del benestar, però a la resta del món la cosa és molt més complicada. Jo entenc que el dia 3 de desembre hem de parlar d'això, dels companys que no tenen cap camí, cap possibilitat de viure amb normalitat i només els queda la resignació. És avui el dia que toca parlar-ne, però a casa les coses estan molt malament i per tant és lògic que protestem també per la situació que vivim. Anem perdent cada dia més drets que han costat molt conquerir, justament ara, en crisi, i on tothom considera que la solidaritat està al marge dels governs i que són feina exclusiva dels ciutadans, fent maniobres com aquestes jornades de recaptes i maratons. No podem tirar enrere de cap de les maneres i haurem d'insistir i explicar que les pàtries avançades són aquelles que tracten bé a la gent que vol fer un esforç per la normalitat. Les que no ho fan són de segona categoria. Per tant, la discussió en aquest moment és la categoria en la que juguem el conjunt dels ciutadans, o sigui tots.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.