Vés al contingut principal

Pagar per ser discapacitat


Pagar per ser discapacitat. Això és el que passa als usuaris dels serveis de residència, la de MIFAS, igual que totes les que existeixen a tot Catalunya. Els discapacitats se'ls mira els ingressos i també el patrimoni, fins aquí cap problema, però hi ha residents que paguen imports que són absolutament impresentables. A més, se'ls deixa una quantitat, considerada de butxaca pel pagament de despeses personals, o sigui viure com qualsevol altra persona, ínfima, ridícula i absurda. Ahir pel carrer vaig trobar una dona que era germana d'un usuari i va informar-me que el seu germà paga 2.800 euros mensuals. Avui he trobat un altre usuari que m'ha dit que a partir d'ara pagarà 1.700 euros mensuals. Em semblen imports indignants, totalment fora de lloc. 

La Generalitat aplica a les persones amb discapacitat un model de copagament que és injust. Ho és perquè el govern es desentén dels costos que hauria de cobrir i ho carrega directament al usuari. Per acabar-ho de rematar, obliga a les entitats gestores d'aquestes residències a fer de recaptadores, ja que si no ho fan el dèficit va a càrrec seu. En resum, una teranyina que els discapacitats i les entitats hi han quedat enganxades sense poder-hi dir massa res. 

L'entrevista que fa uns dies donava al Diari de Girona la nova Consellera de Benestar Social, la Dolors Bassa, no hi donava cap via de solució. Aquest tema és greu i totalment injust. Afecta a totes les persones que tenen alguna dependència amb les residències i serveis que tenen conveni amb el Govern de Catalunya. En altres comunitats autònomes s'estan retirant aquest tipus de mesures, però aquí de moment ningú ha dit res. Penso que és obligació de tot el sector i dels que en formen part protestar i exigir que aquesta qüestió es resolgui com més aviat millor. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.