Vés al contingut principal

La malaltia de l'Eurofòbia



Avui el Tribunal Constitucional d'Àustria ha declarat nul·les les eleccions presidencials de fa unes setmanes. Va estar a punt de sortir un capsigrany de conviccions xenòfobes, va anar només de 30 mil vots. Ara s'hauran de repetir a la tardor. Aquesta setmana hem descobert que els partidaris del Brexit britànic han estat dient mentides a totes bandes. Sembla que hi ha una certa indignació, però els anglesos no es plantegen repetir el referèndum que ha deixat a la Unió Europea impactada. A França tenim aquesta Le Pen que a més de ser filla del seu pare és una cridanera d'escassa categoria i ara surt a totes les televisions, a totes hores, perquè el govern francès està en hores baixes. Una llàstima que els francesos hagin de viure això. Espero que tinguin seny. 

En realitat aquesta eurofòbia que vivim és una malaltia estúpida, els medicaments que s'han de prendre són llibres d'història, parlar amb gent gran que encara tingui present algunes escenes de la Segona Guerra Mundial, també val fer-ho amb gent que hagi viscut la lamentable Guerra Civil Espanyola; ja no queda gaire ningú. L'eurofòbia és una moda fàcil, barata. Una tendència perillosa, un acte de desmemòria irresponsable i s'encomana bàsicament als més ignorants i gent que s'empassa totes les retòriques que expliquen uns quants predicadors i predicadores que tenim a Europa. Tot això és complicat, més que tot perquè la classe política que ara tenim és de baixa estofa, fluixa, sense capacitat de donar resposta als europeus, però sí als capitals i qui els representa. L'eurofòbia és a principis d'aquest segle XXI la malaltia més greu que patim. Cal combatre-la amb imaginació i amb ganes que no es repeteixin escenes imperdonables. Europa mai s'havia acostat tant a ser una civilització civilitzada, no ho trenquem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.