Vés al contingut principal

Uns dies a Berlín







Uns dies a Berlín. Una mica de fred amb molta humitat, provocant que fos més difícil passejar-hi de gust. De tota manera és una capital que val la pena veure-la. Jo la coneixia des de fa molts anys, justament quan va caure el mur que separava la ciutat. Des de llavors ha fet un gran canvi, de fet, jo diria que és una ciutat que està en plena reconstrucció i enganxament. Les dues bandes eren molt diferents; la part Oriental semblava més una ciutat soviètica i la part Occidental era una ciutat sense ser-ne capital. 

El transport públic funciona amb una certa normalitat per a persones amb discapacitat, tot i tenir alguns problemes que convé tenir present. Les estacions de Metro presenten problemes amb els ascensors que molts no funcionen. Les andanes i els trens que passen no van massa a ran i per anar-hi amb rodes fa una mica de por. Entendre el sistema de transport públic de la ciutat és difícil i els plànols que estan en circulació no s'acaben d'entendre del tot. El sistema de pagament del transport és una incògnita i no hi ha responsables que informin de res. Tot i així té el seu encant i fer-hi un tomb, sense pressa és una aventura. La ciutat en general és més practicable que accessible. No hi ha ni una vorera a nivell zero, a totes les rampes hi ha un petit graó. A Berlín tenen una gran afició a les llambordes que són difícils de passar. No és Barcelona, però tampoc és Madrid. Com anècdota, podeu entrar a qualsevol botiga del que sigui i podreu veure que els preus són més barats que aquí a casa nostra. Algunes coses de primeres marques internacionals hi ha diferències d'un 20 per cent. L'IVA de les botigues i restaurants és d'un 7 per cent. No hi ha taxes turístiques d'aquestes que ens hem tret aquí de la butxaca. És un bon lloc per fer-hi tombs i mirar per veure què hi passa. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.