Ves al contingut principal

L'ascensor de la línia 4 del Metro de Madrid

En aquesta foto hi surt l'Albert Carbonell, President de MIFAS i un servidor, gaudint de la Línia 4 del Metro de Madrid. Una bona passejada, perquè havíem de sortir a l'estació de Goya i l'ascensor d'una banda d'andana no funcionava. Per un telèfon intern varen dir-nos que feia tres dies que estava avariat. I nosaltres què hem de fer?  --va preguntar l'Albert, i ens dir que tornéssim a pujar al tren, fins a final de línia, i fer novament el trajecte en direcció contrària per anar a petar a l'andana de Goya que sí que tenia l'ascensor en funcionament. O sigui que paciència i na tirant, ara bé, amb humor, més que tot perquè no hi ha cap altra possibilitat.

No és habitual veure gent en cadira de rodes o de mal caminar pel Metro de la capital de les Espanyes i no m'estranya gaire. Hi ha poques estacions accessibles, al centre de la ciutat gairebé cap, a les cantonades sí perquè les estacions són noves, tot i que n'hi ha alguna que tampoc és adaptada.

Idèntica situació vaig viure fa unes setmanes al Metro de Berlín amb Joan Pahisa, però allà no vàrem haver de fer turisme per cap línia, l'estació més propera funcionava tot correctament. Vull dir que el Metro de les ciutats que afirmen tenir-lo accessible és sempre una qüestió de sort, o de mala sort. En el cas d'aquí som més propensos a fer grans obres i després deixem que el manteniment sigui deficient. Un ascensor en el Metro de Madrid no pot estar avariat tres dies amb tanta alegria. L'home de l'interfon no va dir que era el nostre problema, però no va semblar que la situació el preocupés massa. L'Albert va dir-me que la Línia 4 l'hi havia agradat molt, però que la donava per vista i que espera que les línies que no coneix siguin una mica millors. A la foto és el que riu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.