Ves al contingut principal

COCEMFE, gairebé un any després


Aviat farà un any que Anxo Queiruga va ser nomenat nou President de COCEMFE, la que fins ara és la principal organització de la discapacitat física a Espanya. El President sortint va deixar l'organització en una situació difícil, més que tot perquè hi ha un grapat de qüestions que la Confederació va deixat en mans del CERMI, que és l'entitat que agrupa a la totalitat de la discapacitat. Davant la passivitat de COCEMFE i de forma especial del seu anterior president, el CERMI s'ha convertit en el màxim negociador davant l'Estat en les principals reinvindicacions del sector, independentment que la majoria de mancances del gremi afecten a la discapacitat física, i aquests siguin dins del sector el més important en xifres absolutes. Dins del CERMI hi ha l'ONCE que utilitza aquesta passarel·la de forma molt pràctica i eficaç, una habilitat que COCEMFE no ha sabut aprofitar gairebé mai, en detriment del seus representats.

Però dins de COCEMFE hi ha altres temes preocupants; la falta de transparència, la manca d'informació sobre la destinació dels recursos, la informació que durant anys no s'ha rebut perquè se'ns deia que era informació confidencial i que vulnerava la Llei de protecció de dades, un amagatall que segurament servia per finançar algunes coses que encara són desconegudes. Seria interessant poder saber per exemple, a quines províncies espanyoles han anat a parar els recursos de la Fundació ONCE i que han estat gestionats i defensats per COCEMFE en els darrer cinc o deu anys. Segurament descobriríem timbes i capelletes sorprenents, algunes que no toquen ni cap ni peus. Tota aquesta informació s'hauria de poder saber, és important si es vol transmetre algun tipus de credibilitat.

COCEMFE ha de ser una entitat que representi les entitats del sector i els afectats amb discapacitat física i orgànica, no ha de ser una gestora de programes que han perdut des de fa temps la seva part innovadora. El col·lectiu no necessita una gestora de serveis, d'això ja n'hi ha un bon grapat, es requereix un interlocutor polític que sigui capaç de presentar papers i propostes davant del govern central, sobretot en matèria de protecció social i normatives d'àmbit laboral, que permetin a la gent amb discapacitat tenir accés a les eines, encara massa difícils que depenen del govern de l'estat, i que són essencials per tenir un mínim de qualitat de vida. No fer-ho vol dir que estem allà mateix, és la no evolució. És una llàstima. Cap altre sector de la discapacitat està tan desorganitzat, amb tant de guirigall intern que provocant una falta de potència i pèrdua d'efectivitat. Soms molts, però no tenim la força que ens convé.

COCEMFE també ha de resoldre la seva presència a Catalunya. No és possible que Catalunya estigui fora d'aquesta organització de la que havia format part de forma molt activa. La no presència d'ECOM, de MIFAS, d'ASPID, per mencionar les tres principals capçaleres catalanes és una situació insòlita. Encara ho és més quan els que diuen representar Catalunya són quatre arreplegats que han muntat unes paradetes de cartró, amb gent al capdavant que són fora de tots els circuïts institucionals i representatius de la discapacitat catalana i que no tenen cap reconeixement enlloc. Haver finançat i potenciat uns representants és el retret més important que es pot a la COCEMFE dels últims anys.

Al mateix temps, seria essencial que el sector de la discapacitat física espanyola fes un inventari del què ha quedat realment després de les crisis viscudes, que han transformat considerablement el mapa territorial del nostre sector. En aquest període de crisi han desaparegut algunes entitats, importants en molts casos. La representació territorial ha de ser veritable, a més ha de ser especialment forta. No podem caure en els error del passat, els que han provocat la caiguda d'entitats i dirigents que ara demanen novament estar a primera fila. Les situacions d'aquest tipus s'han d'evitar, esquivant interessos d'alguns a curt termini i procurant potenciar a la gent que té més capacitat de resistència. COCEMFE hauria de ser prou gran i capaç per poder desgranar amb una certa saviesa i posar al capdavant les entitats a persones capacitades realment. Amb les anomenades representacions territorials no n'hi ha ben bé prou.

En fi, és una reflexió vista de lluny,  molt personal; no és segurament la més ajustada, més que tot perquè ja fa temps que estic fora dels circuïts de la discapacitat, exceptuant la meva militància com a soci de base d'una entitat com MIFAS a Girona, que té més de 4.000 socis, però també amb el bon desig de poder comptar amb una entitat amb força que treballi totes aquelles coses que la gent amb discapacitat física és mereix. Segurament la reflexió que faig de COCEMFE podria aplicar-ho a altres entitats més properes, de Catalunya per exemple, però em consta que que almenys ho intenten. Vaig estar alguns anys treballant per la unitat de COCEMFE, vaig fer-ho amb passió i sempre m'hagués agradat que algunes idees dels que estàvem en aquell moment al capdavant s'haguessin mantingut; penso, que gent com Domingos Dosil, Diego López, Manuel Plaza i un servidor, somiàvem en una COCEMFE que ara mateix és massa distant de la realitat. El nou President, Anxo té temps i força per fer alguns canvis importants; l'animo a que els faci, sense por, sense rancúnies, els resultats podrien valer la pena, però que consti que ja ha passat gairebé un any.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campiones del Món

Foto de la Ruth Vela i Esther García, propietàries i màximes responsables del Ruth Vela Gym de Girona, però també Campiones del Món de Kangoo-Jump. El títol el tenen des d'ahir diumenge, on varen participar amb altres cinc gironines en el Mundial d'aquesta modalitat. Varen competir amb més de 20 equips de diferents països i res, varen guanyar perquè senzillament són les que més emocionaren al públic i als membres del jurat. L'esdeveniment va tenir lloc a Madrid aquest passat cap de setmana. 
Vaig ser testimoni de les primeres passes que la Ruth va fer per composar la representació que varen fer-hi. En qüestió de dies la Ruth va anar cosint una coreografia que va acabar sent molt impactant i contundent. Avui he anat al Gym i han posat per aquesta fotografia. Són excepcionals i els resultats equivalen a l'esforç i la il·lusió que hi han posat. El premi és més que merescut, i res, aquí les teniu.

La incompetència absoluta

RENFE és una empresa que està formada bàsicament per un grapat d'incompetents. És una afirmació forta i greu, però a aquestes alçades de la nostra història ja podem confirmar-ho del tot. Un exemple més, el d'avui que explica l'edició local del diari EL PUNT. Es veu que una classe d'Hostalric volien fer una excursió a Girona i una de les alumnes va en cadira de rodes elèctrica. RENFE diu i diu, i al final no diu res. És problema dels usuaris. Més de 100 anys d'història no garantitzen en cap moment la mobilitat d'una part important de la població d'aquest país. El cas que explica el diari és un cas més, dels molts que diàriament es viuen. Gent en cadires o problemes greus de mobilitat que la RENFE els immovilitza encara més. Una empresa pública, de l'estat, o sigui que de tots els contribuents d'aquesta Espanya nostra. 
Mai han tingut cap interès en resoldre els problemes d'accessibilitat. Només han resolt determinats problemes a base de la presi…

Dimarts a les sis

Silenci de Puigdemont. Entrarà en escena el proper dimarts a les sis de la tarda. Hi haurà compareixença del President al Ple del Parlament i em penso que serà líder d'audiència. Estem pendents de que el President tingui el seu gran moment, però no sabem que dirà. Hi ha una part del país que vol que proclami la independència, i l'altra part té pànic de que la declari. Coneixent a Puigdemont crec que no farà ni una cosa ni l'altra. Sortirà per dir que ha guanyat, però que no hi haurà entrega de medalles. Suposo que està buscant la manera de sortir de l'etzuc dignament. Estarem pendents d'ell, lògicament. Assumeixo que l'home deu estar vivint moments complicats. No obstant això, la resta dels habitants d'aquest país tampoc ho estem vivint amb massa alegria. Suposem que de tot això en serà conscient.
En aquests moments la qüestió catalana està en el seu màxim punt d'ebullició i no sabem com treure les olles del foc. Podem cremar-nos o sortir escaldats, to…