Ves al contingut principal

COCEMFE, gairebé un any després


Aviat farà un any que Anxo Queiruga va ser nomenat nou President de COCEMFE, la que fins ara és la principal organització de la discapacitat física a Espanya. El President sortint va deixar l'organització en una situació difícil, més que tot perquè hi ha un grapat de qüestions que la Confederació va deixat en mans del CERMI, que és l'entitat que agrupa a la totalitat de la discapacitat. Davant la passivitat de COCEMFE i de forma especial del seu anterior president, el CERMI s'ha convertit en el màxim negociador davant l'Estat en les principals reinvindicacions del sector, independentment que la majoria de mancances del gremi afecten a la discapacitat física, i aquests siguin dins del sector el més important en xifres absolutes. Dins del CERMI hi ha l'ONCE que utilitza aquesta passarel·la de forma molt pràctica i eficaç, una habilitat que COCEMFE no ha sabut aprofitar gairebé mai, en detriment del seus representats.

Però dins de COCEMFE hi ha altres temes preocupants; la falta de transparència, la manca d'informació sobre la destinació dels recursos, la informació que durant anys no s'ha rebut perquè se'ns deia que era informació confidencial i que vulnerava la Llei de protecció de dades, un amagatall que segurament servia per finançar algunes coses que encara són desconegudes. Seria interessant poder saber per exemple, a quines províncies espanyoles han anat a parar els recursos de la Fundació ONCE i que han estat gestionats i defensats per COCEMFE en els darrer cinc o deu anys. Segurament descobriríem timbes i capelletes sorprenents, algunes que no toquen ni cap ni peus. Tota aquesta informació s'hauria de poder saber, és important si es vol transmetre algun tipus de credibilitat.

COCEMFE ha de ser una entitat que representi les entitats del sector i els afectats amb discapacitat física i orgànica, no ha de ser una gestora de programes que han perdut des de fa temps la seva part innovadora. El col·lectiu no necessita una gestora de serveis, d'això ja n'hi ha un bon grapat, es requereix un interlocutor polític que sigui capaç de presentar papers i propostes davant del govern central, sobretot en matèria de protecció social i normatives d'àmbit laboral, que permetin a la gent amb discapacitat tenir accés a les eines, encara massa difícils que depenen del govern de l'estat, i que són essencials per tenir un mínim de qualitat de vida. No fer-ho vol dir que estem allà mateix, és la no evolució. És una llàstima. Cap altre sector de la discapacitat està tan desorganitzat, amb tant de guirigall intern que provocant una falta de potència i pèrdua d'efectivitat. Soms molts, però no tenim la força que ens convé.

COCEMFE també ha de resoldre la seva presència a Catalunya. No és possible que Catalunya estigui fora d'aquesta organització de la que havia format part de forma molt activa. La no presència d'ECOM, de MIFAS, d'ASPID, per mencionar les tres principals capçaleres catalanes és una situació insòlita. Encara ho és més quan els que diuen representar Catalunya són quatre arreplegats que han muntat unes paradetes de cartró, amb gent al capdavant que són fora de tots els circuïts institucionals i representatius de la discapacitat catalana i que no tenen cap reconeixement enlloc. Haver finançat i potenciat uns representants és el retret més important que es pot a la COCEMFE dels últims anys.

Al mateix temps, seria essencial que el sector de la discapacitat física espanyola fes un inventari del què ha quedat realment després de les crisis viscudes, que han transformat considerablement el mapa territorial del nostre sector. En aquest període de crisi han desaparegut algunes entitats, importants en molts casos. La representació territorial ha de ser veritable, a més ha de ser especialment forta. No podem caure en els error del passat, els que han provocat la caiguda d'entitats i dirigents que ara demanen novament estar a primera fila. Les situacions d'aquest tipus s'han d'evitar, esquivant interessos d'alguns a curt termini i procurant potenciar a la gent que té més capacitat de resistència. COCEMFE hauria de ser prou gran i capaç per poder desgranar amb una certa saviesa i posar al capdavant les entitats a persones capacitades realment. Amb les anomenades representacions territorials no n'hi ha ben bé prou.

En fi, és una reflexió vista de lluny,  molt personal; no és segurament la més ajustada, més que tot perquè ja fa temps que estic fora dels circuïts de la discapacitat, exceptuant la meva militància com a soci de base d'una entitat com MIFAS a Girona, que té més de 4.000 socis, però també amb el bon desig de poder comptar amb una entitat amb força que treballi totes aquelles coses que la gent amb discapacitat física és mereix. Segurament la reflexió que faig de COCEMFE podria aplicar-ho a altres entitats més properes, de Catalunya per exemple, però em consta que que almenys ho intenten. Vaig estar alguns anys treballant per la unitat de COCEMFE, vaig fer-ho amb passió i sempre m'hagués agradat que algunes idees dels que estàvem en aquell moment al capdavant s'haguessin mantingut; penso, que gent com Domingos Dosil, Diego López, Manuel Plaza i un servidor, somiàvem en una COCEMFE que ara mateix és massa distant de la realitat. El nou President, Anxo té temps i força per fer alguns canvis importants; l'animo a que els faci, sense por, sense rancúnies, els resultats podrien valer la pena, però que consti que ja ha passat gairebé un any.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.