Vés al contingut principal

25 anys d'AVE

A mi l'AVE m'agrada, em sembla un gran invent. A l'any 1983 vaig veure a la televisió que els francesos obrien la línia Paris-Lyon i que anaven a 300 quilòmetres per hora. Allò tenia molt bona pinta. Aquí l'AVE va arribar a l'any 1992 a la línia Madrid-Sevilla amb l'excusa de que a Barcelona hi arribaria tard o d'hora, perquè era la ruta lògica, però que s'estimaven més obrir la cosa aquesta per anar a Sevilla. Vaig poder-hi anar molts mesos després. Jo no vaig anar a l'Expo92 tot i que en aquell moment vivia a Madrid i tenia tot aquell sarau més a prop. La meva primera ruta va ser Madrid-Còrdova, en classe turista i recordo que era pels vols de la Feria d'Abril de Sevilla. El tren anava ple i a la cafeteria hi havia molt de xivarri; un grapat de gent que reia i parlava amb la veu ben alta. Eren la Lola Flores, la seva germana i estaven envoltats d'un grapat de gent. A certa distància també vàrem riure. Nosaltres baixàvem a Còrdova per veure com havien quedat les obres d'una residència per a discapacitats en el centre antic d'aquella ciutat que havia dissenyat d'una manera diferent una organització vinculada a l'església catòlica que es diu Frater.

Després he pogut anar-hi altres vegades i sempre m'ha semblat una eina fascinant, però recordaré sempre aquell primer viatge. En aquella visita i juntament amb Manuel Plaza, president de COCEMFE ens acompanyava Mariví Alvaro, Tècnica de projectes de la Confederació, una gran professional que ens deixaria uns anys després. 

La cosa aquesta de l'AVE va arribar a Girona l'any 2013, més o menys 20 anys després de que ho fes a Sevilla i ara els equipaments són una mica més moderns i la velocitat ha millorat, tot i que el tram Barcelona-Girona jo diria que el tren va força lent. Les dues ciutats queden connectades amb 37 minuts, però molt abans havíem llegit que Barcelona-Girona es podria fer amb 25. Suposo que això serà possible el dia que decideixin acabar de començar aquella ruïna d'estació que hi ha a l'entrada de Barcelona i que en diuen la Sagrera. També dèiem que amb l'alta velocitat podríem anar al centre d'Europa amb poc temps i això de moment no és encara possible. A Girona miràvem l'AVE per anar cap amunt, ens feia gràcia això de quedar a dues hores de ciutats europees, no ens entusiasmava tant això d'anar ràpidament per avall, però de moment és el que hi ha.

Avui a la premsa, he llegit que l'AVE a Espanya ha costat 51.775 milions d'Euros per una xarxa de 3.240 quilòmetres. És una xifra desorbitant que s'hi poden fer moltes lectures, bones i dolentes. Amb aquests diners es podia haver fet una RENFE totalment nova i diferent. Una xarxa competitiva que hagués arribat a tot arreu. Però els anys 90 i posteriors el que interessava en aquest país era fer obres i més obres. Han donat feina, han generat més inversions i més tard hem descobert que una part important dels imports licitats han passat per la caixa dels partits polítics i governants de poca categoria. És el que tenim, és una de les millors xarxes del món, això segurament és així, però el preu és alt, tirant a molt alt. A mi anar amb l'AVE m'agrada, el tinc al costat de casa, per no dir sota a casa, però és car i encara no va a llocs que m'agradaria poder anar-hi en tren. És un tren molt ràpid i còmode, però perquè arribi a les ciutats és molt lent i com hem viscut a Girona, molt incòmode.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.