Ves al contingut principal

Un Pub de Lleida

Llegeixo als diaris digitals que un Pub de Lleida no permet l'entrada a un grup de 14 persones que són discapacitades, afectades de Síndrome de Down. Es veu -llegeixo- que ja havia passat fa uns dies i que a la resta de la clientela els incomodava, no se sentien bé. La primera vegada els van dir que dins del local hi havia una festa privada i així va acabar tot, però aquest cop sembla que se'ls ha vist les intencions definitives i, per tant, no han pogut entrar. Això de la integració està molt bé, però aquí no, aneu a integrar-vos a un altre lloc. No sé si els hi han dit això, però més o menys és el que deuen haver pensat; en qualsevol cas és una versió optimista que escric jo, potser no saben què vol dir això de la integració. 

Deia la Maria José Vàzquez (1951-2011), quan era presidenta d'ECOM, que calia treballar fort el tema dels accessos a la cultura i a la normalització. Entrar a un museu, a un cinema, a fer unes canyes, etc... era la feina que s'havia d'aprofundir perquè a aquesta etapa encara no hi havíem arribat. Sempre recordo aquestes paraules, varen quedar-me gravades per sempre. I avui les recordo més que mai. Per integrar-se cal que existeixi un canvi d'actitud del que ha de fer-ho, però també un entorn favorable. La cosa de l'entorn va inevitablement connectat amb això que se'n diu cultura general, mirades obertes i acceptació de la gent que d'alguna manera o altre és diferent. En això falla el Pub de Lleida, però fallem tots, perquè les coses escrites queden sempre molt bé, però la realitat és ben diferent i tot i haver-hi canvis molt importants, encara no estem allà on hauríem de ser. Ahir era Lleida, demà serà a qualsevol lloc. Hi ha lleis, hi ha normalitat en moltes coses, però falta el sentit comú, i d'això no en venen.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.