Ves al contingut principal

Botxins nord-coreans

Els de Corea del Nord ja tenen la bomba de hidrogen. Es veu que era molt necessària tenir-la perquè la col·lecció no estava del tot completa sense aquesta peça. Aquesta matinada l'han inaugurada amb èxit i la presentadora habitual de la televisió nord-coreana ha donat la nova amb l'estusiame habitual. La dona a més ha dit que aquest tipus de bomba pot posar-se en un míssil de llarg recorregut al mateix temps que ensenyava una fotografia del gran líder al costat de la suposada bomba.

Aquest tipus de material és per tenir-lo de cara a l'aparador i no se'n pot fer cap mena d'ús. Ells ho saben, al igual que la resta de potències atòmiques del planeta. Tenir armes atòmiques serveix per formar part d'un club aparentment respectable, però poca cosa més. La guerra freda ens va demostrar que són armes que no es poden utilitzar perquè qui la llenci primer quedarà fora de combat en poca estona. El règim de Corea del Nord no és cap excepció. Hi haurà un grapat d'amenaces i sancions de l'ONU i xarrameca fora de to, però ningú farà res, com fins ara. Xina i l'ex-Unió Soviètica, és a dir, la Federació Russa faran veure que la situació no els agrada, però no faran res més, qüestió d'escenes i gestos. La tecnologia per fer aquest tipus d'armes no és del tot senzilla i segurament els xinesos i russos hi tenen algun tipus de col·laboració; coses de les subcontractacions suposem. Hi ha una certa afició a facilitar les coses als països que incomoden de manera especial a Occident, amb Estats Units al capdavant. De fet, cap dels dos països mencionats han suspès els dos únics vols internacionals que es fan des de l'aeroport de la capital nord-coreana i ningú els ha mencionat. Pyongyang té vols diaris amb Xina i la Federació Russa alguns de caràcter setmanal.

Els grans perdedors d'aquesta situació són els mateixos habitants d'aquest país tancat hermèticament i en mans d'una colla de militars que viuen amb molts privilegis mentre la resta de la gent no pot menjar un plat decent. Corea del Nord és dels països més pobres del món i el seu dictador és el fill i nét de dictadors, una situació que no s'ha vist mai enlloc, per això assegurar-se una bomba atòmica, d'hidrogen o del que sigui era vital per mantenir la saga i estatus de tot el comitè que viu de fer por i d'un estat que té un règim autoritari i sanguinari; un terç de privilegiats i dos terços de víctimes.  La nova situació els fa intocables. No hi ha solucions per aquest problema. La cirurgia fina no és possible, tampoc la pedregada a l'estil Trump. Tot està massa proper a Corea del Sud i de Japó. Un cop més el món farà veure que s'emprenya, però no hi farà res. És un perill que s'hi haurà de conviure i no hi ha cap mena d'esperança que el règim caigui des de dins, en aquest sentit les informacions que arriben no són bones i la majoria dels habitants d'aquell país mai coneixeran la llibertat ni veuran tampoc la llum del que aquesta paraula suposa. La bomba d'aquest matí és l'èxit d'uns botxins i la derrota definitiva dels  que somiaven algun dia en poder veure i mirar la resta del món. Malauradament això és així. Seria fantàstic que tot plegat fos d'una altra manera, però no sembla que hi puguin haver-hi canvis, més enllà del soroll ja conegut.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Carme de Can Biel

La Carme Sau ens va deixar el passat diumenge a l'edat de 103 anys. Era la dona més gran de les Planes d'Hostoles i un exemple a seguir per a tots. La Carme tenia una filla amb discapacitat i estic convençut que aquest era el motiu pel qual no es podia morir. Fa uns mesos la seva filla ens va deixar i ara la Carme ha pogut marxar tranquil·la. La Carme era una dona estimada, reconeguda i especial. Admirada per tot el poble, va ser una dona vinculada a la vida social de la població, però era una dona valenta perquè durant molts anys, gairebé tota la vida, va ser la mare d'una persona discapacitada a la que va dedicar tot l'amor i la màxima atenció. Conec altres casos semblants, els pares no es poden morir perquè els fills amb problemes han de ser cuidats de manera especial. Ara la Carme ja podia marxar i el seu pas per les nostres vides serà recordat per sempre més. Una dona amb força i una mare exemplar. Moltes gràcies per haver estat tan especial. (A la foto, Carme Sa…

Presentació del llibre "Innovació Social i Discapacitat" a Girona

El dia 17 de novembre a les 18:30h i a la UNED Girona, es farà la presentació del llibre ‘Innovació Social i Discapacitat’, editat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Guttmann. El llibre recull les conclusions dels debats portats a terme per més de 400 persones amb discapacitat, professionals i associacions. La iniciativa impulsada per les associacions de persones amb discapacitat representades alConsell Social i de Participació de l’Institut Guttmann, ha comptat amb la col·laboració d’altres associacions de persones de l’àmbit de la discapacitat tant de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’Andorra; així com experts i líders d’opinió de diferents àmbits socials. Els debats van sortir de la necessitat que les associacions de persones amb discapacitat de plantejar un discurs renovat i innovador entorn a la situació de discapacitat i d’impulsar un nou relat acord amb els temps nous, centrat en l’exigència en l’execució dels drets, l’apoderament de les persones, la renovació de les…

La visió del Canadà

Aquests dies he vist a la televisió la campanya de l'ONCE i la Fundació ONCE i em sorprèn que sigui tan fosc, amb una manca d'optimisme que no m'agrada. No acabo de veure que el missatge sigui positiu i això que la gent de la Fundació ONCE havia fet campanyes diferents i donant una visió de la discapacitat amb missatge de superació. No vull pas dir que sigui dolent, però després de veure'l varies vegades jo diria que fa una mica de por i tot. 
Aquests dies a les xarxes he descobert un anunci del Govern Federal de Canadà que és francament interessant; fet a colors, amb mainada que juguen a bàsquet i on conviden a un vailet que va en cadira de rodes a jugar amb ells. No és el millor comercial de televisió, tampoc és espectacular, però és optimista i inclosiu. En fi, sóc dels que penso que els anuncis de televisió no sempre ajuden, però aquest canadenc té el seu què.